divendres, de setembre 01, 2006

Només quan tornis

El meu amic erky em truca indignat perquè en Mas carrega contínuament en contra d’ERC. Jo li dic que repassi, per exemple, el que en Carod, en Ridao o n’Huguet han dit del president Pujol en seu parlamentària, que allí és on ho han fet amb molta més mesura. El d’en Mas és el paper normal del qui li toca ser a l’oposició. Hi ha certa parauleria que hauria de fer mal d’orelles als que no tenim ni el carnet del Caprabo. Però no a qui és en la trinxera política.

“Encara que no t’ho pensis, si en Mas et toca els ous –els nassos seria potser políticament més correcte, però és el preu de l’amistat- és perquè en el fons li tens alguna mena de simpatia que no racionalitzes o que et costa d’assumir. Mai m’has vingut indignat pel que et pot dir en Piquè, perquè ho dones per suposat; perquè el guió te’l saps amb els ulls clucs.

Ara, també t’he de dir que no m’agrada gens les carregades que fa en Mas en contra d’ERC. No m’agrada en Mas, ni en Duran, ni en Puig ni en Madí ni cap altre que carregui contra ERC. Encara no m’he arribat a trastocar fins aquest extrem. Per més imbècil o ressentit que em creguis.

M’agrada cada dia més en Pujol; el seu sentit indiscutible de país, el seu talant d’estadista, de tractar Catalunya com si fos el que tots volem que algun dia sigui. Aquesta manera d’entendre la política no li deixa marge per embrancar-se en contra d’ERC, sobre tot en aquesta legislatura que moltes estones ho ha permès. Coneixes algun altre polític nacionalista que en la seva estratègia no entri la possibilitat d’enfrontar els mateixos nacionalistes? Encara que sembli mentida, Pujol apareix altre cop com l’únic i fa una ràbia especial, per de tan òbvia que n’és la qüestió. Encara que a molts els costi de creure o de descobrir, quan es tracta la nostra política amb aquestes formes tan exquisides, exercim la sobirania. No fer-ho, ens converteix en una comunitat autonòmica més. Una regió espanyola entre les altres.

De totes formes, em sobta que políticament no et faci molt més mal les passades que rebeu dels socialistes. El que hagi pogut dir en Mas o cap altre ciuero, políticament no es comparable al fet de tenir la clau i haver d’agafar la maleteta amb els trastets i sortir per la porta del darrera. Com si fóssiu les minyones incompetents. No confonguis la proporció dels fets. No confonguis el fum amb les hòsties vertaderes. Trencar un govern és d’una gravetat institucional no homologable al paper que pugui fer ningú des de l’oposició. Emprenya’t amb CiU, però de tornada, quan vinguis d’emprenyar-te amb els socialistes, que són els que us han catapultat a una altra galàxia política. I ho han fet justament amb la mateixa clau que els vau regalar”.

Ha brollat un profund sospir, a l’altra banda de l’aparell. Li segueix un silenci sepulcral i suposo que la rèplica és a punt de caure.

15 comentaris:

xfebrer ha dit...

Interessant la reflexió. Crec que cadascú ha de ser responsable dels seus actes. Les crítiques entre líders de diferents partits són òbvies i qui no les entengui, val més que passi pàgina. De totes maneres és important analitzar la feina pròpia i defensar-la amb arguments, i quan calgui, corregir-la.

Xavier

Dessmond ha dit...

Xavier,
Si, l'autocrítica no l'acabo de veure per enlloc. Sempre el dolent és l'altre.

ararat ha dit...

Caram, per telefon se'm faria estrany parlar d'això.

De totes maneres raó no et falta respecte els socialistes. Avui he llegit que van a la caça d'en Nadal i el seu entorn, per ser massa "compis" d'en maragall.

Es que al PSC estan fets uns campions.

No era el PSC (PSOE, tot i que em dol) el que inflava tant el pit per això de les primàries?

Em sembla que un tal Hereu no sabria que dir al respecte.

que vagi bé desmmond!

júlia ha dit...

Cada vegada em sorprèn més com la gent es pren les crítiques als 'seus' o a aquells amb qui simpatitza i de quina forma diferent veu la cosa quan és a l'inrevés. El mateix amb els líders polítics o amb les actuacions municipals. Tan poc objectius som? Els polítics, per cert, es diuen tota mena de coses però després mengen junts i els seus fills van a les mateixes escoles i s'aparellen, així és la vida. I nosaltres a empassar-nos rodes de molí.

Marc Arza Nolla ha dit...

Ja és veu que allò de "despres de'n Pujol CDC" no acaba de ser cert.

Despres d'en Pujol ens cal el pujolisme com a bases compartides per tot el nacionalisme.

Tenir en Prat i en Pujol en un segle és un regal però no ens podem conformar a ser pais d'un sol bome.

Bon cap de setmana,
Marc

ronals ha dit...

Ai la clau! Tothom ha criticat que CiU pactés amb el PP, però a la Genralitat no hi va entrar ningú del PP. ERC, tenint la clau, va pactar amb el PSOE i va posar la Generalitat en mans del PSOE (o del PSC sector més PSOE) i ERC en va quedar fora (fins i tot els més catalanistes del PSC també van caient).

CiU i ERC s'esbatussen contínuament. S'acosten eleccions. Què faran els uns i els altres? Donar un altre cop la Generalitat, aquesta vegada sí, als elements més durs del PSOE o passar per sobre de les crítiques mútues i unir-se d'una vegada per fe runa Generalitat nacionalista-independentista?

deric ha dit...

jo no crec que per fer política ni oposició s'hagi de desqualificar contínuament a l'adversari. Ho veiem continuament sobretot en campanya electoral, uns diuen:
"perquè aquells no han fet això, allò, l'altre i són així, aixà!" i els altres el mateix però a l'inrevès. Perquè no diuen mai: "el nostre programa diu això i farem això i allò"?

Sir William Temple ha dit...

Aixo de la politica ja esta totalment podrit; els uns acusen els altres i els altres diuen "i tu mes". Mentrestant, nosaltres anar pagant. Si els poltics no existissin la vida continuaria igual. Clos ministre d'Industria? Si posessin un ninot el ministeri continuaria funcionant.

Dessmond ha dit...

Ararat,
Recordo que una de les surreals justificacions per formar el tripartit, en Carod va dir que així catalanitzaria el sector espanyolista del PSC. Sort que el propòsit no era salvar Catalunya...

Júlia,
La gent té la pell molt fina. Als demés els exigeixen l'oro i el moro. Però quan cal aplicar-s'ho a un mateix, la cosa és ben diferent.

Marc,
Tan de bó aviat arribi el recanvi del Pujol. Tant de bó sigui en forma de més d'una persona. Però veient el pati, amb una ja em comformo.

Ronals,
Espero no tornar a passar vergonya al·liena post electoral al tre cop.

Deric,
La desqualificació denota una manca de categoria important, en qui la fa. Els polítics ho haurien de tenir prohibit.

Sir William Temple,
Malgrat tot, hem de tenir fe en la política. Senzillament perque de moment no hi ha alternativa millor per fer anar les nostres societats.
Itàlia és un paradigma d'això: cada any i mig han tingut eleccions, des de la segona guerra mundial. I són dins el G7.

deric ha dit...

exacte, sobretot ells que haurien de donar exemple

Sulpertu ha dit...

Totalment d´acord, Dessmond. Esquerra fa temps que ha perdut els papers, reben pals per tot arreu (que se´ls mereixen) i només es queixen dels que reben de CIU, suposo que és d´on creuen que poden arreplegar més vots. Que trist que els partits nacionalistes es fotin d´hòsties continuament, així ens va.

karbeis ha dit...

Comparteixo tant el teu escrit com la teva admiració creixent (en el meu cas admiració intensa des de sempre) vers el president Pujol.

Però oblides que hi ha un component que és la mania a CiU per principis de tot militant d'ERC. Aquest és un dels motius pels quals van regalar el govern al PSOE. Una mania explícita cap a CiU. Potser és cert que alimentada pel fet que CiU, a ERC sempre l'ha tractat com una merda. Però mania al cap i a la fi.

No obstant, a tots els països normals, les dretes i les esquerres no es poden ni veure. Només cal mirar la rel.lació PSOE - PP a Espanya. Per tant, doncs, que ERC i CiU es portin tant malament i es tinguin una mania recíproca entra (crec) dins de la normalitat. Ara, el que no ténen clar ni els d'un bàndol ni els de l'altre, és que a Catalunya estarem, fins el dia que ens poguem autodeterminar, en "estat d'excepció". I que al marge de la ideologia social (que en el fons són més semblants del que pensen uns i altres), Catalunya necessita patriotes. Lluitem tots junts, i quan aconseguim ser sobirans ja discutirem els serrells.

P.D.: Per cert, Dessmond, no téns el carnet del Caprabo? Doncs tu t'ho perds. Hi ha grans descomptes ;-)

Dessmond ha dit...

Karbeis,
El tripartit es va poder formar gràcies a la manca de tacte per part de CiU. Que en Pujol no duraria sempre, era una cosa més que previsible. I aquesta arrogància duta a l'extrem va provocar l'atac de banyes d'ERC.
Totalment d'acord que cal fer pinya. Després, amb la sobirania, ja ens estirarem del monyo uns i altres.
El Caprabo... ni regalat!

Antoni des de Sant Pol ha dit...

Crec que ens aniria millor si CiuU i ERC es deixessin de tirar els plats pel cap i miressin de conseguir plegats el que ens manca com a nació: l'estat. Després quan siguem un país normalitzat ja seguiran el "combat", però em sembla que el que dic és com somiar truites.
Dessmond, l'altre dia m'ho vas deixar en un comentari al meu bloc i avui ho dius en el teu: exercim la sobirania. A què et refereixes? Quina sobirania? Si encara no la tenim.

Salvador ha dit...

Cal recordar que qui dinamità la possibilitat d'un govern nacionalista al nostre país fou ERC. Ja que la gent de CiU volíem, de totes totes, un pacte amb ells i recordo com celebràvem com a propis els escons d'ERC.

També coincideixo, perquè ho he viscut en la pròpia pell, amb el Sr.Karbeis que la militància d'ERC té un odi visceral a la gent de CiU.

Salut.