Itching like grass

Fragilitat i Estatut

Avui ja hauria de ser un dia de joia. Ahir va començar la vigència del nou Estatut. Tot hauria de ser així de bonic si la vida discorris amb aquesta asèpsia. Amb aquesta facilitat naïf.

Jo vaig votar Sí a aquest Estatut. Amb una agrura indescriptible, amb una manca de convicció gairebé absoluta. Vaig votar que Sí per eliminació. Quan has de votar per eliminació és que fa dies que saps que s’han acabat les cartes als Reis d’Orient. El que més m’escandalitza és que tota aquesta legislatura ha patit la servitud de que va plantejar-se en clau anti PP. D’anar contra el PP, quan se suposava que hauria de continuar governant amb en Rajoy al capdavant.

En el pacte del Tinell no tothom tenia el mateix grau de convicció en aquest punt de reformar l’Estatut. Després s’ha dit el que ha convingut. Però no tots els socis estaven per la tasca. Fer-ho contra el PP va fer superar l’escull, encara que fos a contracor. Aquesta manera d’encarar un tema cabdal com una reforma estatutària, fa que resti instal•lat en una fragilitat majúscula.

El guió, senyors, va quedar girat d’un dia per l’altre. Les mentides del PP van capgirar una situació més que cantada. I a partir d’aquí, aquesta fragilitat va ser palpable. Un primer símptoma que ho visualitzà foren les injustificades i maratonianes discussions dels diferents esborranys. En mig d’una legislatura d’opereta, de la qual vaig sentir vergonya aliena en més d’una ocasió. No cal donar més tombs fent referència a determinats moments estel•lars.

La forma de com es va arribar a la foto del 30 de setembre, torna a reblar el clau de la fragilitat: CiU, pletòrica. Maragall, contingudament pletòric. Les altres cares del PSC eren llargues com un dia sense pa. La resta de cares ni van aparèixer; un quadre fantasmagòric. Però s’havia arribat a la carta als Reis d’Orient. Jo estava content, sí. Però molt escèptic. Mai me’n vaig sortir de fer cartes als Reis.

Després va venir més dosis del mateix espectacle lamentable. Negociar a quatre bandes l’Estatut a Madrid, amb episodis tan vergonyants com els protagonitzats per prohoms del PSC –d’entre ells en Castells, n’Iceta o en Montilla-, que seien a la part espanyola de la taula. La que va passar el ribot.

La negociació a quatre bandes va ser insultant. El pacte ZP-Mas, un gerro d’aigua freda. I els resultats assolits, la rúbrica de l’insult. La plasmació d’aquesta fragilitat. Fragilitat que encara és capaç de donar un salt mortal sense xarxa amb la sortida per la porta de servei d’ERC: crisi de govern i convocatòria d’eleccions avançades. Es pot demanar més fragilitat?

Conseqüentment, l’esclat de joia davant l’oportunitat d’anar a votar l’Estatut va tenir la mateixa força d’un pet de mosca. Va ser la visualització d’una frustració col•lectiva. Per més que uns brindessin amb cava barroerament i els altres saltessin d’alegria més que forçada.

En Maragall, dins d’aquesta provisionalitat vol posar en marxa el nou Estatut. Tot plegat molt lícit, però destil•la una sensació d’artifici que tomba. Deia ahir que “és un Estatut valent, que permet que Catalunya pugui fer el que vulgui”, ara tot just que s’ha entrat al constitucional. Aquesta manera de fer, amb triomfalisme de màrketing, em fa créixer l’escepticisme que deia, en comptes d’apaivagar-lo.

Sembla talment que en Maragall hagi fet la carta als Reis, quan diu coses com ara que “Catalunya és el territori d'Europa que s’assembla més a un Estat sense ser-ho”. Té tota la raó: Catalunya és un país d’opereta, de broma domèstica, amb una classe política que no la voldria ni regalada el mateix Flotats per a cap dels seus espectacles.

Fa dies que no percebia una Catalunya tan contradictòria, erràtica i poc solvent. L’apliació de l’Estatut espero que no en sigui l’evidència. Aquesta fragilitat tan palpable ens pot destrossar qualsevol projecte. Fins i tot un Estatut de nova trinca.