dijous, d’agost 10, 2006

Fragilitat i Estatut

Avui ja hauria de ser un dia de joia. Ahir va començar la vigència del nou Estatut. Tot hauria de ser així de bonic si la vida discorris amb aquesta asèpsia. Amb aquesta facilitat naïf.

Jo vaig votar Sí a aquest Estatut. Amb una agrura indescriptible, amb una manca de convicció gairebé absoluta. Vaig votar que Sí per eliminació. Quan has de votar per eliminació és que fa dies que saps que s’han acabat les cartes als Reis d’Orient. El que més m’escandalitza és que tota aquesta legislatura ha patit la servitud de que va plantejar-se en clau anti PP. D’anar contra el PP, quan se suposava que hauria de continuar governant amb en Rajoy al capdavant.

En el pacte del Tinell no tothom tenia el mateix grau de convicció en aquest punt de reformar l’Estatut. Després s’ha dit el que ha convingut. Però no tots els socis estaven per la tasca. Fer-ho contra el PP va fer superar l’escull, encara que fos a contracor. Aquesta manera d’encarar un tema cabdal com una reforma estatutària, fa que resti instal•lat en una fragilitat majúscula.

El guió, senyors, va quedar girat d’un dia per l’altre. Les mentides del PP van capgirar una situació més que cantada. I a partir d’aquí, aquesta fragilitat va ser palpable. Un primer símptoma que ho visualitzà foren les injustificades i maratonianes discussions dels diferents esborranys. En mig d’una legislatura d’opereta, de la qual vaig sentir vergonya aliena en més d’una ocasió. No cal donar més tombs fent referència a determinats moments estel•lars.

La forma de com es va arribar a la foto del 30 de setembre, torna a reblar el clau de la fragilitat: CiU, pletòrica. Maragall, contingudament pletòric. Les altres cares del PSC eren llargues com un dia sense pa. La resta de cares ni van aparèixer; un quadre fantasmagòric. Però s’havia arribat a la carta als Reis d’Orient. Jo estava content, sí. Però molt escèptic. Mai me’n vaig sortir de fer cartes als Reis.

Després va venir més dosis del mateix espectacle lamentable. Negociar a quatre bandes l’Estatut a Madrid, amb episodis tan vergonyants com els protagonitzats per prohoms del PSC –d’entre ells en Castells, n’Iceta o en Montilla-, que seien a la part espanyola de la taula. La que va passar el ribot.

La negociació a quatre bandes va ser insultant. El pacte ZP-Mas, un gerro d’aigua freda. I els resultats assolits, la rúbrica de l’insult. La plasmació d’aquesta fragilitat. Fragilitat que encara és capaç de donar un salt mortal sense xarxa amb la sortida per la porta de servei d’ERC: crisi de govern i convocatòria d’eleccions avançades. Es pot demanar més fragilitat?

Conseqüentment, l’esclat de joia davant l’oportunitat d’anar a votar l’Estatut va tenir la mateixa força d’un pet de mosca. Va ser la visualització d’una frustració col•lectiva. Per més que uns brindessin amb cava barroerament i els altres saltessin d’alegria més que forçada.

En Maragall, dins d’aquesta provisionalitat vol posar en marxa el nou Estatut. Tot plegat molt lícit, però destil•la una sensació d’artifici que tomba. Deia ahir que “és un Estatut valent, que permet que Catalunya pugui fer el que vulgui”, ara tot just que s’ha entrat al constitucional. Aquesta manera de fer, amb triomfalisme de màrketing, em fa créixer l’escepticisme que deia, en comptes d’apaivagar-lo.

Sembla talment que en Maragall hagi fet la carta als Reis, quan diu coses com ara que “Catalunya és el territori d'Europa que s’assembla més a un Estat sense ser-ho”. Té tota la raó: Catalunya és un país d’opereta, de broma domèstica, amb una classe política que no la voldria ni regalada el mateix Flotats per a cap dels seus espectacles.

Fa dies que no percebia una Catalunya tan contradictòria, erràtica i poc solvent. L’apliació de l’Estatut espero que no en sigui l’evidència. Aquesta fragilitat tan palpable ens pot destrossar qualsevol projecte. Fins i tot un Estatut de nova trinca.

10 comentaris:

Jordi ha dit...

Tenim un país fràgil... ens falta una filosofia, una idea, que atravessi tot el país i el relligui.
Com el noucentisme burgès de pricncipis de segle o el republicanisme popular dels 30.
En temps de post-modernimse, però, potser és masssa difícil per una nació massa laminada per l'estat.
El post està bé, però no crec en la idea de què és utòpic tot el que ens mereixem. Això ens farà un país de frustrats que mai avançarem.

Dessmond ha dit...

Jordi,
Dius això sobre l'utopia arran de llegir el post? Crec no haver-ho dit, i espero no haver-ho traspuat.
Estic d'acord amb el teu comentari i jo sóc dels que m'agrada tocar de peus a terra, en comptes d'esperar res d'una carta als Reis.

bellosoli ha dit...

be, jo com que n'estic fart de mitges tintes i crec que els francesos tenen raó quan diuen que per a que passi alguna cosa "il faut bouger", doncs aquest estatut que no era suficient i que l'aprovació del qual només faria que els catalans ens haguessim de callar mai no m'ha agradat. Crec que ja era hora que hi posessim valor i fossim nosaltres els que tiressim una mica de la corda i no seguir arronsant. Però be, així van anar les coses. En Mas, amb el seu pacte amb en zp, va donar l'esquena al futur de catalunya, però a ell li ha anat molt be. Segurament serà president que és el que li importa. I al psc també li va anar be, un estatut fràgil no compromet el partit mare, el psoe. El PP ni hi pintava, ni hi pinta ni hi pintarà mai res en la política catalana. Decidir un estatut en funció del PP no té sentit. Primer perquè a catalunya no hi pinta res, segon perquè a catalunya hem d'aprendre a decidir independentment del que es digui a Madrid.

Franciscu ha dit...

Dons jo vaig dir que no. Jo vaig votar NO.
Ja fa anys que no soc correcte.
Ara no és la meva resposabilitat. Encara que serà igualment el meu problema.

l'avi ha dit...

benvolgut Dessmond, desprès de veure la passada de ribot d'en Guerra, les llepades de cul d'alguns del PSC al seu germà gran el PSOE, la foto d'en Mas amb Zapatero etc. Vostè encara va votar Sí?... Realment sou un home que encara creu en el futur i en la bona fe dels polítics.

Dessmond ha dit...

bellosoli,
Crec que la fragilitat amb la qual ens movem va fer que ni els del NO fossin decissius. La corda l'haurem d'estirar com sempre, amb la vella tàctica pujoliana del peix al cove.
Pel que dius del pacte ZP-Mas. Allò va ser una foto, no un pacte. Però al marge de com es vulgui qualificar és una evidència de la fragilitat amb la qual es mou el nostre horitzò polític.

Franciscu,
Votar No em sembla correcte, que consti. Només faltaria. Ara, és poc productiu.
El que si és un problema és l'abisme que s'està generant entre els nacionalistes que van votar SÍ i els que van votar NO. Tots som imprescindibles per tirar el país endavant. No es pot fer sense cap d'ells.

Avi,
Quan en moc en termes polítics són bàsicament pragmàtic. Ja he dit que vaig votar Sí molt a contracor. Per eliminació. Votar No era una opció molt íntegra però poc operativa.

karbeis ha dit...

Dessmond... subscric fil per randa el teu comentari. Com sempre.

Dessmond ha dit...

Karbeis,
Doncs que duri! Ostres, a quines hores et connectes! Sort que ets de vacances!

Anònim ha dit...

Where did you find it? Interesting read » » »

Anònim ha dit...

Best regards from NY! ultram causing depression evista ostoporose Modafinil side effects provigil hosting provider evista logo Dance class tap shoes evista and bleeding French lottery Free design business cards 3 Dosage xanax weight women&aposs gymnastics sexy feet fentanyl interaction with ultram Sports in space Carlton tv