Itching like grass

Tall Anglès (2 de 2)

Abans d’ahir tenia el cap sobiranament embotit. Està més que clar que necessito unes vacances. Feia temps que no en sentia de tal necessitat. Així és que vaig posar cara transcendent i vaig anunciar al despatx que marxava a fer “unes gestions al centre” –de Barcelona-.

Vaig anar a petar a la Plaça de Catalunya. Manades de gent. Feia temps que no voltava sense tenir un objectiu concret i definit. Vaig poder tenir una actitud contemplativa i em va fer l’efecte de passejar entre ramats de nyus, de bisonts, de zebres amb aparença humana. Milers de bestioles acabades de torrar, de carns rogenques i d’indumentàries d’allò més estrafolàries.

L’embat d’aquests ramats, en combinació amb la xafogor d’aquests dies, va fer que m’oblidés de passar una tarda de passeig al ras. Em va revenir allò del “Tall Anglès” i m’hi vaig entaforar.

El canvi de temperatura em va fer reviscolar. Vaig fer el ronso pels mils de metres quadrats que hi ha repartits en no sé quantes plantes i vaig deambular entre muntanyes de gènere birriós. Déu meu! Quina cosa tan infame! Tones i tones d’escombraries en forma de polos, jerseis, jaquetes, pantalons, roba interior, tovalloles, mitjons, banyadors, xancletes amb el gran reclam de tenir els preus rebaixats. No sé quina mena de pervertit pot deixar-se temptar per quelcom tan poc temptador. Parlar de la qualitat seria capítol a part.

Aquest deambular místic es va convertir en revelador: definitivament necessito vacances. Fa molt temps que dic –amb més o menys conya- que hauria d’anar a un balneari. Ho trobo cosa de iaios, però aquest cop, ara que tenia l’aire condicionat del Tall Anglés fent-me costat, vaig decidir fer el nyu i prendre la mena de decisió retorçada que només en aquest temple es pot prendre.

Vaig agafar el telèfon i la vaig trucar. Ella s’apunta a un bombardeig, però no és imbècil. Així que li vaig haver de daurar la píndola com només se fer jo –que tampoc sóc tan imbècil- en el sentit de que sé que ho necessita com l’aire que respira i la il•lusió que li farà, que aquesta calor no se la mereix i que ja podia cercar un lloc on, a més, de banys amb aigua de vichy –catalán (?)- t’empastifin amb xocolata per revifar-te els porus -això de la xocolata em va ben salvar-. “Ah, i que hi hagi Wi-fi!”.

Vaig seguir la ronda per aquest gran abocador controlat –camuflat- que hi ha a la Plaça de Catalunya. Sembla pensat per alguna ment cultivada a l’antiga Europa de l’est, de l’establishment, amb la sort que al Tall Anglès li treuen la pols més sovint.

Després d’una bona estona ella em va informar que havia trobat un lloc que et poden deixar com una mona de pasqua, que fan tractament dietètics i rutes de senderisme. És al País Basc; sortim demà divendres.

Vaig comprar-me les xancles allí mateix i me’n duré la tovallola amb l’estelada que regalava l’Avui, per si compartim la piscina amb algun espanyol. Sóc molt dolent donant conversa i crec que m’ajudarà a trencar el gel amb algun client. L’ordinador, també, anirà amb mi. Ella no sap que el senderisme el farà sola, sola.