El Dia després

Els soldats ja han tornat a casa. Cansats, però tots amb símptomes evidents d’alegria desbordant. Sembla que se n’han ensortit. Han conquerit Brussel·les. A tots ells, herois, la meva admiració, el meu gran respecte. Gràcies soldats. Sigueu ben tornats!.

Avui ja és part el “Dia després”. Segurament és el més important un cop assolida qualsevol gesta. Ho serà, també, l’endemà de la proclamació d’independència. El “Dia després” et situa davant el mirall, per escorcollar el dedins. Tot això per a què?.

No és el primer cop que riuades de gent surten al carrer però, després, tot aquell cabal humà on és que desemboca?.

Vull creure que amb els “Deu mil catalans” no tornarà a passar el de sempre. Vull dir sempre que la societat civil revifa amb una calçotada i en Joel Joan remata la diada amb una d’aquelles arengues que fan encongir el cor. Penses que s’adreça al més enllà (no puc oblidar el seu “senyor, gràcies perquè ens il·lumines. No sé que faríem sense tu!.”), quan es dirigeix al president Ibarretxe. Veus clarament la mena de llufa en la qual pot acabar qualsevol visió sobiranista de la causa catalana.

Ja n’hi ha prou de manifestos, de ballar-la amb la mes lletja o d’anar fotem perdigonades a l’aire. Els deu mil desplaçats no poden quedar-se a Brussel·les. Han de descansar, òbviament, i han de reprendre noves marxes.

Espero que ara no caiguem en el de sempre. Que l’eufòria d’haver guanyat la batalla no es faci perdre la guerra. Desitjo que ara no comencem a engegar cap recollida de signatures, de causes a Facebook o alguna vaga -ja sigui de fam o de bon humor-. Tinc la sensació, sovint, que el sobiranisme no encara amb tots els ets i uts la causa que diu defensar. Que es perd en el pur formalisme o amb fer-la petar. Vehement, això si. Però que no presenta la batalla allí on tocaria. És d’això que ara tocaria parlar.