dimarts, de març 03, 2009

Aprenent del nacionalisme espanyol

El que ha passat a Euskadi és una lliçó de política elemental. Des del punt de vista nacionalista, vull dir. Que el socialista Patxi López arribi a ser lehendakari amb el recolzament del PP y del partit de la Rosa Díez, és una lliçó bàsica de patriotisme. Quan hom té clar que la seva prioritat a la vida és la defensa de la pàtria i això ho experimenta de forma sentida i sincera, aleshores obra en conseqüència. I aquí no hi ha res a dir perquè aquest és un acte cantat de coherència política.

El que es fa difícil -per no qualificar-ho d’impossible- de desxifrar és el que ha passat a Catalunya. Segueix essent un misteri dels grossos intentar trobar explicació racional a la formació d’un tripartit. Pots imaginar cosa semblant en el cas espanyol?. Que un nacionalista català arribi a presidir el govern d’Espanya gràcies als vots del nacionalisme espanyol més radical, pots arribar a visualitzar-ho?. Jo no. Se’m fonen els ploms mentals, perquè la situació no resisteix la intensitat de tal plantejament.

Sembla que s’ha fet encara poca pedagogia des del nacionalisme espanyol, per arribar a saber “lo que vale un peine”. Hores d’ara encara hem de mirar cap a Euskadi per confirmar la mena de sapastres que arribem a ser. Des del punt de vista nacionalista, vull dir.

Passa que hem regalat a les forces espanyoles el principi d’autogovern que un dia ens van arrabassar a cop de canó. Que d’aleshores ençà aquestes forces, a més de la destrucció política, ha cercat la nostra desaparició nacional i física al llarg de la història. I després de superar calamitats i traumes, quan enfilem un principi de recuperació nacional, aleshores, pam: oferim la clau que organitza el nostre cos i esperit nacional, justament a qui porta segles intentant robar-la.

A Euskadi la cosa ha estat molt diferent. No hi ha possibilitat de comparació amb el nostre cas. El nacionalisme basc ha intentat resistir estoicament fins el final. Si el govern passa a mans espanyoles serà perquè no s’hi ha pogut fer res més per evitar-ho. No hi ha cap escó abertzale que no recolzi la causa pròpia. Com no podria ser, d’altra banda. I el nacionalisme espanyol, donant mostres cabals d’actuació política, també ha fet el que seria desitjable per part de qualsevol nacionalista: assetjar l'adversari i recolzar sense manies la causa a la qual s’hi dedica amb totes les seves forces. Això, benvolgut lector, benamada lectora, no és més que una lliçó elemental de patriotisme

6 comentaris:

Andreu ha dit...

Molt ben explicat, benvolgut Dessmond.

Ha estat així. A Euskadi no han tingut un Carod. EA ha acabat com un desastre, però patriòtic, abertzale, i mai ha obert les obertes als espanyols. Pel contrari ha estat un lleial col.laborador (per que l'interesava, d'acord, pero ho ha estat) del PNB.


Ací, dissortadament, tenim un Carod , sobretot, i un Puigcercos, que van regalar la clau, a canvi de xollos personals. Després d'enganyar, dues vegades, al seu electorat.

Tanmateix, jo sóc dels optimistes. Sempre veig, encara, a Ibarretxe de lehendakari.
I no he vist, ni diumenge, ni avui, ni demà, a Paco López susbtituint-lo. Ara, si Carod es fa l'amo d'Aralar demà mateix...

Cordialment,
Andreu

Cesc. ha dit...

Benvolgut Dessmó,
El sociatisme ha demostrat ser una nul.litat gestora, i un espantall patriòtic.
Si a les properes l' aritmètica es gira d' esquena al tripi, una de les bones coses és que pot significar és que als sociates se' ls foti tots a mar, com a contrapartida a cap pacte...i encara que no ho sembli estant fràgilment apuntalats a moltíssimes institucions.
Dins de CiU hi ha gent que els hi té força ganes, i dins d' ERC et puc assegurar que també. Pinten bastos pels sociates.
Salut i independència,
Cesc.

Josep (sl) ha dit...

Tan de bo tingueu raó els 2. jo veig amb esperança la jo que crec que puc dir que les meves percepcions no s'allunyen de les vostres.

A mi m'agrada quan parleu del nacionalime "hi ha qui parla de balcanització" i és el nacionalisme espanyol que s'emmiralla en el nacionalisme de la gran Sèrbia. Per sort ja sabem com esta Sèrbia avui al mapa i per la seva pròpia intolerància.

Carles TV ha dit...

Em fan gràcia (!) els que s'autoqualifiquen de constitucionalistes. És com aquella frase que diu així "por que le dicen amor cuando en realidad lo que quieren decir es sexo?". Constitucionalistes o nacionalistes espanyols???

Adrià Izard ha dit...

El problema de Catalunya és que ERC ens va trair. Ara és clar que ho pagarà clar i ja no serà tan escecial com va estar i com, si haguesin fet les cosses bè, serien ara mateix.Nobstant sembla que dins d'ERC hi ha un sector que ha obert els ulls i està combatint per desvencar el Carotis i la seva tropa. Esperem que d'aquí poc puguem parlar del tripartit en passat. Seria en passat imperfect.

Josep-Empordà ha dit...

De Catalunya ja está tot dit, ara!, a Euskadi, arribareu a veure un govern similar al catalá, és a dir, un govern de PSOEcialistes i d' "abertzales", només és questió de temps, i aquest és el motiu del fracás de l'ùltima treva, perqué els "abertzales" encara no hi han estat predispossats. Tot arribará, com va arribar amb els "polis-milis" d'Euskadiko Ezkerra. Els presos d'eta en serán la punta de llança.

Perqué, com diu el "furios" Elies al seu bloc, i us puc assegurar pel que jo conec, que és cert, els "abertzales" els hi tenen més ganes al PNB que no pas al mateix PSOE.

I aixó és quelcom que amb qui hi he pogut parlar, sap que és quelcom que fa temps que adverteixo.

Cordialment.