Sentit de país, sentit d’estat (1)

Fa ben poc que el bou i la bestia grossa del govern català han fet referències públiques a llurs visions particulars de sentir la pàtria. Els dos hi recorreren per deixar ben reblada la seva visió i contraposar-la a la de tercers.

El darrer ha estat en Montilla per fer balanç dels seus dos anys de govern. La posada en escena ja és tota una declaració de principis vers aquest país al qual fa referència. Una sala oficial repleta de gom a gom, farcida d’alts càrrecs i altres formes de funcionaris. La societat civil, posada amb comptagotes, també fa acte de presència. Però està clar el pes d’uns i altres.

No fa massa que el diari La Vanguardia va obsequiar-nos amb un suplement d’aquells que no passen inadvertits. Una cosa voluminosa on el director del mitjà certifica -en lectura subliminal- que tota l’operació Bolanyo ha quedat tancada correctament. El Grup Godó rep les seves freqüències, aparca l’home que fins ara amenaçava gent de la casa i a canvi cedeix gustosament el seu altaveu al servei d'aquest “sentit de país”. El mateix conte és un dels quatre gats flamants que pots comptar al sac que representa la societat civil en aquell acte.

El suplement és un extens catàleg d’actuacions d’obra pública que executa el govern. El noranta per cent el pots elucubrar gràcies a les imatges virtuals aparegudes, està per venir, o bé és obra que va engegar algun govern de CiU. Capítol curiós és el dedicat als ports, on s’hi ve a dir que no “farem res, més que rentar la cara als que ho necessitin”. Tot plegat és molt significatiu del tipus d’iniciativa que exhibeix la filosofia tripartita.

Fa ben poc aquest mateix sentit de país posà en dansa armònica altre cop govern i grup Godó. Aquesta vegada per esmerçar esforços igualment patriòtics dins el diari Avui, que és un mitjà en estat de rebel·lia nacional. Fins ara. El seu director ja ha dimitit i se l’ha substituït per un zero, això sí, molt cap a l’Esquerra.

Fa una mica més que la mateixa veta patriòtica ja va brollar amb força i eficàcia. Al mateix Parlament, per advertir que una esbandida a fons s’aplicaria als mitjans públics. Així va ser i així es va fer, com aquell qui res.

En Montilla destacà en el seu acte que en dos anys hi ha hagut un sentit de país que no s’havia donat mai amb en Pujol. Raó no li en manca. Una visió tan retorçada de Catalunya és nova, si no tenim en compte l’etapa cosina-germana que ja vam patir amb el franquisme.

A mi personalment se’m fa impossible comparar dos anys d’obra de govern amb vint-i-tres. És un exercici molt descompensat, en el sentit que sigui. Cal forçar molt la màquina per tal que, dins una pugna per intentar lluir la feina de govern, la que porta tant poc de temps en marxa pugui superar la de més llarg abast. Intents d’aquest tipus només poden acabar amb èxit si hi ha un control feixista dels mitjans i l’opinió pública. És en coses com aquestes que aflora el vertader sentit de país, quan hom ha tingut per escola el maoísme. Cosa que, certament, mai va experimentar en Pujol. Mai podries associar-li determinades formes d’entendre el país. Mai.