Sentit de país i sentit d’estat (i 2)

Fou en Carod qui va referir-se al poc sentit d’estat quan es va muntar una revolta d’òpera bufa amb el cotxe oficial del president del Parlament. Jo comparteixo la literalitat del seu escàndol, perquè en veritat fou un episodi de misèria política.

Ara, quan apel·les al sentit d’estat cal tenir ascendent moral per fer-ho. Altrament, tots els teus laments no són més que llagrimetes de cocodril. Tinta de calamar o alguna altra mena d’argúcia silvestre que permet sortir-te’n només mig escaldat i anar tirant de veta.

A mi, per exemple, se’m fa impossible compartir un sentit d’estat basat en el “Som com tu”. Algú que aspira a presidir un govern amb mentalitat de cap d’Estat no es fa retratar al quarto de bany mentre s’afaita i ho escampa com a reclam publicitari. Aquell que diu a la població que això de fer de president de Catalunya ho pot fer qualsevol, menteix. Sembra el dubte a la gent de bona fe. Bé, a la de molt bona fe. Però enganya deliberadament, a canvi d’intentar esgarrapar vots.

Rebaixa qualsevol aspiració política, difumina els fonaments d’aquest suposat estat que molts somiem, perquè que només un grupet molt reduït -però selecte- té la capacitat per fer-ho realitat. Ho dic amb tot el respecte vers l’immens col·lectiu de brico-pepes que campen alegres i feliços. Seria el primer cas que, guarnits amb mono de mecànic i una “black and decker”, es pogués donar una sola volta de rosca al destí polític d’una la nació. Intentar posar la molt honorable feina d’un treballador al mateix nivell del que es ventila a Palau només ho pot fer algú amb mala fe.

Quan d’això en fas bandera, restes a mercè de les més vils estocades. És el retorn que obtens d’aigualir la política. Si tu ofereixes portar la feina del polític a la rasant més baixa, el president del Parlament queda exposat sense massa defensa a l’humor del safareig. Sí, perquè ets tu mateix qui ho ha imposat.

Quan una victòria política versa sobre si el conseller en Cap ha d’anar guarnit o no amb corbata, només era qüestió de temps això d’arribar a l’episodi on una de les màximes autoritats del país passi per lladre de xavalla. No es tracta de si la corbata incomoda a un coll determinat, com ara podria ser el meu. Cal saber a quina lliga volem jugar, sense fer el ridícul. Clar que pots anar amb espardenyes i les ben lleganyes seques al ple del Parlament! El món no s’acabarà aquí. Ara, no parlis de sentit d’estat.

Quan sento en Montilla, alegre com unes castanyoles, cridar vives a Espanya i proclamar als quatre vents el seu gran sentit de país o la seva ma dreta -aquella que li va regalar la clau-, vicepresidenta ara i que apel·la al sentit d’estat, veig que els fonaments d’aquesta nació reposen sobre paper de fumar. O són poca cosa més que una il·lusió òptica.

El veritable sentit de país o d’estat brolla sol. És fàcil d’identificar. Malament quan has d’advertir “ep!, que jo en gasto molt d’això!”. Són els fets que t’avalen. Les paraules fa dies que les heu cremat. Tot el demés és infelicitat o engany o incontinència. Ni un ni altre parlen de reconstrucció nacional, que és el pas previ per a poder lluir país o estat com Déu mana.