divendres, de desembre 05, 2008

Farmàcia Magrinyààààà

La meva relació amb el món de la farmàcia és tan atzarós com sorprenent. Va ser el farmacèutic del barri que em va salvar d’una mort segura als pocs dies d’haver vingut al món. D’altra banda vaig quedar molt fascinat en fer la visita a Llívia, a la que es considera la farmàcia més antiga d’Europa. Vaig quedar encara més fascinat en descobrir a Barcelona una farmàcia on també hi venien cava, Martín Soler. Vaig conèixer una part de la família Arderiu, que tenen una preciosa farmàcia modernista també a Barcelona, als baixos de la casa Llopis Bofill -carrer de Bailén amb València-. Fou mitjançant una amiga farmacèutica que vaig poder visitar les caves Recaredo, a Sant Sadurní d’Anoia. Amb tot el deteniment possible. I ha estat jugant a futbol que em vaig trencar el menisc, contra una família de farmacèutics implacables. Un dels episodis més xocants que he tingut en les meves anades a Nicaragua ha estat la visita d’una farmàcia, que funciona les vint-i-quatre hores del dia, a Managua, i ni el que fa de farmacèutic ni la que fa de farmacèutica en són. Això sí, tenen una memòria d’elefant que els permet ubicar qualsevol medicament, tal com vertaders professionals del ram. En aquell establiment hi corren els feixos de bitllets de dòlar a manta. A l’entrada hi ha plantat un paio amb escopeta i cara de pocs amics i en l’interior s‘hi venen coca-coles, gelats i pràcticament tot el que hom pot necessitar a deshores. Al final de tot, després de recórrer un llarg camí, hi trobes el despatx de l’amo. S’hi ventilen afers de moltes classes, però el principal és el beisbol. Les darreres notícies que tinc d’ells, bellíssimes persones, és que els han estafat al voltant de trescents-cinquanta mil dòlars, a través d’una història que faria feliç a un guionista tipus Woody Allen. En aquell lloc de món aquesta xifra és una fortuna. -Bé, i a casa meva, també-.

D’històries estrafetes amb farmàcia també en tenim per aquí. Just en el moment en que la Mayol pedala amb cara de restreta per tal de fer il·luminar l’arbre de Nadal, amb la seva força bruta connectada a una dinamo, m’arriba aquesta cançó. Algú ben emprenyat la dedica a l’ajuntament de Barcelona. L’agència del paisatge urbà ha decidit regular la mida de les creus que pengen d’una façana de farmàcia. Si fan pampallugues o exhibeixen un rellotge o termòmetre, aleshores han d’anar fora. Per combatre la contaminació lumínica!.

A la farmàcia Magrinyà cada dia hi entren uns quants clients emprenyats pel canvi que han hagut de fer. Un d’ells ha anat més enllà en comprovar que han estat fets per l’imperatiu legal. Els ha dedicat aquesta cançó, que m’han fet arribar. Pel seu gran interès i la força creativa la poso al vostre abast. Jo la gosaria catalogar d’himne contra la intolerància i mesquinesa administrativa. Haver de suportar els garants del paisatge urbà!. Mira que se n’ha de ser pretensiós!. I combatre la contaminació lumínica per via farmacèutica!. Vegeu el que pot provocar.


3 comentaris:

Cristina ha dit...

Ondia! No serà la farmàcia que hi ha al carrer Ramon Turró? Potser no és la mateixa però resulta que el meu pare va nèixer a aquell mateix edifici.

Dessmond ha dit...

Cristina,
Ho és, ho és. Quina casualitat!

Cristina ha dit...

Doncs sí, què petit és el món. El meu pare m´ha parlat tant d´aquesta farmàcia i quan he llegit el títol del post he sabut que era el mateix lloc.