En crisi, per força

És un símptoma de crisi incontestable el discurs oficial que s’ha instal·lat a Catalunya. La governació del país s’ha produït pensant que qualsevol pot agafar-ne les regnes i el resultat sempre és el mateix de productiu. Anem més que tocats pel populisme tipus “som com tu” i per les crides buides de contingut, però això sí, recatadament progres. És així que fem tard a tot arreu. Per arrodonir la situació només ens manca arribar a destemps quan plana una crisi econòmica. Global o no.

A l’altra legislatura ja va ser còmica –entre d’altres episodis- la resposta contundent de’n Carod davant un primer cas de deslocalització, apuntat per l’empresa Phillips. Aleshores, va brollar un atac d’esquerranositat irrefrenable: la Generalitat no comprarà cap bombeta d’aquesta marca si no reconsideren la seva postura. Són d’aquelles frases que han de passar a la història, per força. I és aquesta visió tan extraviada de la realitat la que després porta a matar les mosques a canonades. Ara, quan es fa el ridícul d’aquesta forma tant esperpèntica, aleshores cal atiar el rosari de sempre: el capitalisme salvatge, el neoliberalisme salvatge, el liberalisme també salvatge i així hom pot deixar a cobert la incompetència pròpia.

Ridícul d’un salvatge semblant vaig trobar aquest dimarts el bombo i plateret que se li va donar a la “taula per les infraestructures”. Notícia que naturalment ens va obsequiar la televisió regional catalana. Davant de tal anunci, què hi esperes veure en una taula com aquesta?: Cambres de comerç, agents socials, representants polítics, patronals, població afectada, economistes de prestigi, etc., etc., etc. . Essent com és un tema crucial el de les infraestructures a casa nostra i convocant el president d’aquesta Generalitat, a la cosa se li podia suposar un gran nivell. O no?.

Al final resultà que a una banda de’n Montilla hi havia els senyors d’Iniciativa i a l’altra senyors socialistes. Ningú més. La discussió, evidentment, fou per marejar la perdiu en el seu enèsim cop. No pas per atacar les febleses del país en aquesta matèria. La cosa va ser una reunió d’intendència entre dos socis de govern, units en matrimoni de conveniència. Un assumpte d’aquesta naturalesa, no fa pas massa temps, s’hagués ventilat amb discreció absoluta i sense tanta llum ni cap taquígraf. De les misèries polítiques rarament ningú en els seus cabals en fa cap mena d’ostentació. Mig país entrampat per unes infraestructures esgotades i resulta que el veritablement rellevant és comunicar a la població una reunioneta de politicastres enllotats per la incompetència.

Quan plana un visió tan residual de Catalunya i l’analfabetisme polític és d’aquesta volada, el més fàcil –i potser l’únic possible- és intentar desviar l’atenció a d’altres bandes. Preconitzar malures, perseguir dimonis, prevenir contubernis són el més efectiu per no haver de confessar el que avui ja és manifest: patim una crisi profunda. Però, insisteixo, és d’arrel mental més que material. Un país confiat a una visió tan extraviada per força ha d’entrar en crisi. Per força.