Invasió poc subtil

El meu amic, sandinista hasta la muerte, ja porta dues setmanes per aquí. Com aquell qui res. Ha preparat el seu programa vital de tal forma, que si no fos pel color de la pell tan fumada que té, diria que és ben alemany. Sap què ha de fer a tres mesos vista des de ja fa dies. Sap les hores de treball que té per endavant, les d’estudi, les que ha de dedicar a repartir els encàrrecs que duu des de l’altra punta de món, els amics què ha de visitar sens falta i, fins i tot, els divendres i dissabtes a venir ja tenen un lloc determinat per anar a sopar.

Ahir vam fer un pa amb tomàquet, en un reducte psuquero. Al costat dels Quatre Gats. Vam repassar coneguts seus que potser jo també conec, a través d’ell. N’hi ha un en particular que em meravella. El primer cop que ens vam trobar -potser farà més de vint anys- era una còpia de barriada d’en John Lennon. Molta grenya, ulleretes rodones i molt net. Això darrer ja em va fer mala espina. Tots els aspirants de John Lennon que conec a Gràcia, Barcelona, fan pudor, porten les ungles plenes de quisca i no toquen una dutxa amb la regularitat que seria menester. Amb aquest, sempre que quedàvem, arribava tard. Però ell venia net i polit. És això el que el va delatar. Com si és tractes d’una altra Invasió Subtil. Però en comptes del japonès que reconeix el personatge de Calders hi poses un comunista d’extrema esquerra. Aquella pulcritud no em feia pensar que en realitat podia ser un venedor de sants d’Olot. No. Era l’enèsim cas d’esquerra divina. Potser el més insolentment diví que conec personalment.

El darrer cop que el vaig veure fou amb el meu amic sandinista. Sort d’anar amb ell. No l’hagués reconegut pas. Un tipus trajat, blau fosc, corbata i tall de cabell acabat de sortir de perruqueria. Ni rastre de les grenyes i les ulleres rodones havien tornat lentilles. Era l’estampa viva d’allò que tanta fortuna va fer i que en deien yuppie agressiu. Una mica de panxa i un mal a l’espatlla incipient l’obligava a fer una hora de piscina diari, a casa seva, on a més també hi guarda cavalls. En fi, un ritme de vida que mai l’assoliries a base de vendre imatges de sants, encara que fossin els més miraculosos d’Olot.

Companyero, li vaig dir: esta gente es la que vende la peor versión del sandinismo por aquí. Aquesta mena de predicadors mecànics de les revolucions, de les esquerres, del comunisme, en realitat fan befa dels seus ideals –si és que en podem dir així- i de la gent que els ha patit. Difícilment prediquen amb l’exemple, però és per les seves obres que els coneixeràs. És d’aquesta forma que les invasions poc subtils queden al descobert.