Cara la galeria

Sembla ser que hi ha acord sobre el finançament. L’estira i arronsa que ha hagut en aquesta cursa em va descavalcar les ganes de fer-ne un seguiment diari. El cert és que un ciutadà “normal” no té una quantitat de temps semblant a la que pot gaudir un polític democràticament escollit, per invertir-les en coses altament improductives. De seguida veus que l’assumpte anirà d’afaitada en afaitada. Encara que al final uns ho bategin com el “millor acord” o els altres afirmin que el possibilisme no podia donar més de sí. Fet i fet, el que no pesa finalment és complir amb el que diu la llei. Que, d’altra banda, seria motiu més que suficient per plantar-se i deixar la dignitat intacta. Quan et roben, t’espolien, et maltracten o t’humilien no pots, a més, deixar escapar ni un bocinet de la pròpia dignitat. És una forma de perpetuar aquest estatus tan hostil.

Comença a ser una necessitat el pensar seriosament amb l’opció de plantar-se. Em demano què és pitjor, en un escenari de crisi global: si protagonitzar una encaixada de mans, per haver tancat un negoci tal que permet seguint donar corda a l’espoli, el robatori, al maltractament i la humiliació sostinguda o plantar-se. Quina capacitat de reacció podem suposar-nos en una situació de recessió sobtada si acceptem no poder ni cobrir els mínims?.

En el context d’aquesta suposada negociació hi pesa massa el factor galeria. Més que l’embolic al qual ens aboca un mal acord -o deixar de banda el que pugui dir la llei!. Encara està massa calent el mort de l’Estatut, que jeu damunt la taula. Així és que CiU no vol tornar a ser el primer en representar una foto que il·lustri un desacord. És una llufa que pesa com una llosa. Els socialistes han de generar el fum suficient, per poder fer-te creure la quadratura del cercle. Al cap d’avall són aquells que aquí signen la lluna en un cove i allí negocien asseguts al cantó de les espanyoles voluntats. ERC encara està intentant trobar la seva línia de flotació i vol arrapar-se al primer flotador que ha trobat en el seu imaginari, ara ja tan poc compartit. Ha repescat l’equidistància, en la versió més malmesa. No es pot ser jutge i part. No pots tenir la clau i fer veure que vols representar un centre de gravetat objectiu. I aleshores han convertit l’equidistància amb l’erc-quisdistància. El més semblant a patir una manca de criteri. Ells signen quan els altres hauran signat.

De cara la galeria arribarem a un nou desastre. Tractar al ciutadà “normal” com si fos una criatureta ha de tenir conseqüències, perquè no és la millor forma de creure en el sistema, de generar il·lusió, de retornar la confiança en la classe política. De cara la galeria només hi trobes les folklòriques o alguna altra mena de sapastre. Veure la nostra classe política tan orfe de coratge, tan poc disposada a jugar fins el final les millor cartes per culpa d’algun tipus de servilisme, és ben descoratjador. I fer-ho, pensat que de cara la galeria només hi ha innocència adolescent, inacceptable.