Teoria dels tres cercles

Si he de fer cas de la teoria que la meva dona em va dir fa temps, anem dats. Ella l’anomenà la teoria dels tres cercles i la té contrastada per més d’un cantó. Aquesta parteix de la base del teu cercle d’amistats, que conforma una primera anella de gent. Cadascun d’aquests personatges té, a la seva vegada, el seu propi cercle i diferent. És el segon cercle. De les amistats que puguin tenir-se en aquest cercle –i que conformaria el tercer- sempre hi ha algú que ja coneix un personatge del primer. És a dir, a Mallorca no pots escapar del tercer cercle. Conclusió: l’univers mallorquí és molt esquifit. Per bé o per malament. Suposo que hi haurà estones de tot.

Aquesta teoria a vegades m’ha fet pensar el grau de degeneració que pot haver, d’un cercle a d’altre. Com ja he dit, Palma és un cas a banda. Vull dir pel que fa a temes de país. Probablement és el fenomen versió mini del que passa entre Barcelona i comarques. A vegades he tingut ocasió de participar en alguna reunió –normalment un àpat- del primer cercle, composat per amistats de la família mallorquina. Jo acostumo a ser la cosa exòtica, per la cosa aquesta de ser català. Això tant pot provocar un amor platònic com una excitació incontrolable.

Sempre hi ha algú que resulta ser molt fatxa. Però molt. De dretes o d’esquerres, però de tant fatxa que és, la ideologia queda perfectament eclipsada. D’aquest cas d’espanyolisme ubicat al primer cercle, algun cop ens ha portat a congregar-nos amb alguna amistat seva, pertanyent al segon cercle. Resultat catastròfic, molt més fatxa. Si el primer, tímidament, t’acaba afartant amb teories de com aquí ben poc la llengua espanyola deixarà d’existir a Barcelona o a Palma, per culpa del nacionalisme intransigent, el segon –amb el qual no hi tinc cap mena de confiança- t’aborda amb proclames de “Pujol lladre”. En aquest punt de conversa, encarada de pet en un atzucac, a mi només m’interessa demanar: això és una teoria només seva o àmpliament compartida pel seu cercle d’amistats?. Aleshores veig que un fatxa atrau a fatxes més fatxes. Fins a graus clars de degeneració. I se m’encén un warning interior: algun d’aquests rematadament fatxes té molts números que sigui amic directe dels meus sogres. Del tercer cercle sempre acabes parant al primer, recorde-m’ho.

Afortunadament ara ja duc el temps suficient com perquè els meus sogres m’adorin, digui el què digui, respongui el què respongui. I també per esperar amb els braços oberts aquest fatxa majúscul que encara no conec i que suposo ben aviat es revelarà. He decidit deixar el posat educat per respondre determinades situacions com em vingui més de gust. I ho faré. Aquesta setmana he conegut un exemple molt desgraciat de fatxenda fatxa. Sosté la teoria de que la Generalitat de Catalunya paga de sota mà l’UIB i és per això que s’hi fan “tantes de coses només en català”. De moment li he dit: i qui li ha explicat aquest “xiste”?. S’ha de tenir molt poca vergonya per sostenir coses com aquesta!... No?. Vaig aprofitar un moment de dubte i el vaig deixar allí, palplantat.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò setena: Empegueir i malavejar

Passar vergonya és empegueir -o viceversa-. S’usa molt de forma reflexiva. És una expressió desconeguda pels catalans i poc experimentada per l’espanyolisme resident a Mallorca. Cal tenir molt poca vergonya per dir segons què. Tant poca que molt cops he arribat a empegueir-me de debò. Aquesta és una forma que està molt en ús, molt vigent. Ara parlo des del punt de vista estrictament lingüístic. Trobo que és una expressió molt maca. Sento molt que incloure-la en aquest curs d’estiu tant imprescindible, l’hagi malavejat –altre paraula fantàstica que vol dir “procurar”- una història tan sòrdida, com sol ser tot el que toca un fatxa.

Per desgràcia, malavejar se sent poc per Palma. No és així fora ciutat. Quan surts de Palma, a més de deixar enerere certes visions indesitjables del país, la llengua segueix tant floridament bella com sempre. Afortunadament.