Santorne-m'hi

S’han acabat les vacances. Per sort. Més dies estirant aquest pànxing no pot ser mai bo. He tingut la sort de fer un magnífic recés a Mallorca, que més o menys ja he anat explicant en posts anteriors. I alguna altra cosa que he callat, igual de bona. Sempre amb la mateixa voluntat: intentar conèixer millor l’illa.

Però tot això ja forma part de la maleta que m’ha costat tant de desfer. O sia que ara toca enfilar novament al punt on havia quedat tot. La tornada ha de ser calenta en més d’un sentit. Personalment, perquè a partir de setembre aquest blog veurà començar una nova etapa, dins la reconversió que experimentarà El Singular Digital. Aquesta posada al dia d’aquest mitjà incorporarà un espai dedicat als blogs. L’Itching like grass hi participarà amb molt de gust. Molt il·lusionadament. Una responsabilitat de pes, vaja. Dic això perquè des que va aparèixer El Singular jo el segueixo puntualment. I és clar, veure que ara en puc formar part -encara que sigui minúscula i desinteressada- d’un projecte semblant, a mi em produeix exactament una il·lusió boja. T’animo, doncs, a que descobreixis tu també com és el nou Singular Digital. El que jo he vist pinta molt bé. Molt. A partir de dilluns, no t’ho perdis.

Col·lectivament parlant, el nou curs polític serà calent. O galdós. Hi ha mil i un fronts oberts. És a dir, queda el dubte de saber si sabrem estar a l’alçada de les circumstàncies. Si sabrem resistir o si farem el ridícul definitiu. Ja no crec que podem sortir-nos-en victoriosos. Aquestes coses es van acabar amb el rei en Jaume. Catalunya fa temps que resisteix estoicament molts embats. Però d’un temps ençà la nostra història només s’explica de ridícul en ridícul. Sobre tot quan hi ha una calçotada a la vista o un Estatut per esmicolar. Aleshores demostrem tenir una potència inusual per fer el ridícul més espantós. Serem capaços de resistir o farem el ridícul altre cop?.