A primers de setembre hi ha una mena de rutina que mai falla. Dintre de dues setmanes plourà. Cada cop que comença el curs escolar plou. També passa que no hi ha embussos a Barcelona. Hi ha aquest esperit resistencialista de qui té canalla. Molts aguantaran fora de la ciutat fins que hagin pogut recol·locar la prole. El trànsit al matí és encara suportable.
En el terreny de l’imprevisible hi ha, per exemple, en Sostres. Quan parla de talent i bellesa literària es refereix a El Mundo. Si vols abeurar en el bo i millor de la llengua castellana, sembla ser que has de llegir aquest diari. Jo ho he fet, que consti. I no hi he sabut trobar massa talent en l’entrevista perpetrada al President Pujol. (O a la de n’Aznar). El que ha estat molt previsible és que en Pujol s’hagi de confessar per enèsim cop contrari a les tesis separatistes. I el que també era de preveure és que amb aquestes declaracions ningú queda tranquil. Ni els nacionalistes espanyols ni els catalans.
Els espanyols queden neguitosos, perquè no saben de què parla el President. Justament pels engreixats amb aquest talent i la bellesa que proporciona El Mundo, en Pujol és esdevé un perfecte alienígena. Confessant-se espanyol, no el reconeixen com a tal ni a cop de sabata. L’estat que sempre ha tingut al cap el President necessita, encara, d’un descodificador que el faci comprensible a Espanya. I aquest no és, ni de bon tros, El Mundo.
El que és previsible -o no- és l’efecte que provoca una persona de la fusta com en Pujol a casa nostra. L’entrevista va enravenar altre cop al sector més independentista, perquè hi veu una declaració d’espanyolisme sense embuts. Però d’espanyolisme a tots els efectes!. I aquí és quan ve l’imprevisible. Quan resulta que el president Pujol, després de tants anys donar la mateixa murga, l’únic que hi veus en el seu pensament és espanyolisme, vol dir que has llegit potser en excés El Mundo. Que tens un gruix nacional com el del paper de fumar. I aleshores el que resulta impossible de creure i de preveure és que un independentista com tu ens portarà davant de cap mena d’independència. Per més que t’hi esforcis.
No tot està perdut, però. Ara que hi ets a temps, aprofita la gran reconversió que ha fet El Singular Digital. Avui comença un projecte molt ambiciós, que com diu el seu director, n’Antoni Aira, “reclama espolsar-se el rumor, el sensacionalisme i el color groc”. Aquesta voluntat no la trobaràs en gaires bandes més. Segurament serà per aquí que podràs topar amb dosis de talent, de bellesa, de refinament o civilitat. I no ser tant previsible.
4 comentaris:
per a anar bé, la vida ha de mantenir un just equilibri entre el previsible i l'imprevisible, entre la rutina i la sorpresa
Jesús M. Tibau,
Sí, el fomut és quan aquesta balança es desequilibra escadalosament cap a una banda o altra.
Dess mond,
Si ara, avui, hi ha gent que necessitam llegir una entrevista a Jordi Pujol per a valorar-lo, després de 55 anys d'accio nacionalista continuada, de manera publica els darrers 35, pleguemm veles.
No he entés mai a la gent que només valora els darrers 5 minuts de temps, i se n'oblida de tots els antecedents, fets, i obres.
Serà una similitud amb el penediment íntim final, per a pujar al cel, que massa gent creu que val.
Sobre en Sostres, de ben segur que no coincidirem mai al 100% dos dels seus lectors. La qual cosa es ben lògica i positiva. Però tants anys de columna diària (o dues ) , en la meva opinió, m'han merescut una valoració boníssima, amb el seu propi i volgut estil.
Perdre la lectura diària de la seva columna em resultaria una dolorosa amputacio.
Cordialment,
Andreu
Andreu,
Molt d'acord amb el que dius sobre el president Pujol.
I molt d'acord amb el que dius d'en Sostres. Jo el llegeixo habitualment, que consti. I m'agrada força. Ara, no cal estar-hi d'acord per llegir-lo. És justament la seva teoria amb El Mundo. Però molt més extrema.
Publica un comentari a l'entrada