Deià

Deià és una d’aquestes joies que trobes escampades per la Serra de Tramuntana. De dimensions reduïdes i que ha aguantat el pas del temps admirablement. Vull dir sobretot els darrers. El poble ha quedat infectat de comerços al llarg de la carretera, però poca cosa més. A la que decideixes endinsar-te en la trama urbana, aquell encant de postal brolla de seguida.

A mi m’agrada anar al cementiri, que és al capdamunt. Arribar-hi és una veritable proesa, quan tragines una panxa com la meva. Però val la pena el sacrifici. Trobes que els morts allí reposen encarats a mar o cap alguna fondalada. M’agrada mirar a banda i banda i gaudir encara que només sigui una estoneta d’allò que els altres ho fan eternament. Com que hi ha el costum estès de plantificar la foto del difunt a la làpida, allí no hi ha precisament sensació de mortaldat. Ans el contrari. Tot és candorós. Venen ganes de trucar a les portelles i demanar opinió al respecte de si val la pena venir a reposar definitivament en aquest veïnat. Tothom sembla molt ben avingut i les cares que mostren els retrats són seriosos –ja ho té el blanc i negre-, però hi ha aquell espurneig de felicitat que a mi em sembla que el proporciona la singularitat del lloc.

M’agrada visitar Deià per un altre motiu: jo m’hi vaig casar. En tinc un molt bon record i sempre que hi faig cap, alguna cosa o altra ressuscita d’aquells dies. Tot i que fou el dia més calorós de l’any –i em sembla que del segle-, ens ho vam passar bé. Pensant sobretot amb la gent que venia de Catalunya vam crear un lloc web, que va fer el seu servei. Casar-se a finals de juliol vol dir esguerrar qualsevol pla de vacances d’estiu als convidats catalans. Però el fet de ser a Mallorca resultà un incentiu. Els meus amics s’ho van passar molt bé. La meva dona i jo, també. La cosa va començar abans del dia D i va seguir després. Alguns van aterrar amb antelació i nosaltres vam decidir fer el viatge fins mesos després. O sia que tinc un record molt sostingut i estirat del que resultàde el casament. No va ser precisament un plis-plas i vam aprofitar, encara, per anar a Menorca amb alguns dels convidats.

M’agrada anar a Deià i mentre camino –per motius diferents- amb el posat de la vaca cega, direcció al cel, em revenen molts d’aquests episodis viscuts en aquells dies. En guardo un bon record. Al cap i a la fi és això el que conta en el balanç d’una vida: els records. A vegades penso que m’agradaria quedar-m’hi per sempre més. A fer-hi el darrer repòs.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò onzena: Les begudes

A Mallorca s’hi pot beure de moltes formes i autòctonament. A més de molts bons vins, hi ha altre material per fer festa o per intentar treure la calor del damunt.

A les criatures se’ls fa inprescindible tastar el Laccao. És un producte que podries comparar amb el Cola-Cao català. Els mallorquins diuen que no té res a veure una cosa amb l’altra i jo no puc ni confirmar ni desmentir res, perquè només he tastat el Laccao. I el trobo ben bó. Diuen, des que el va comprar una empresa grossa, que ja no és el mateix. Però tot i així és molt millor que l’arxiconegut Cola-Cao.

Una altra cosa ben mallorquina és la Pinya. El seu nom despista absolutament al català de bona fe i poc documentat. És una beguda amb color de Coca-Cola, sense gust de Coca-Cola ni tampoc de res que puguis associar amb la pinya. És un refresc que pot competir amb productes tipus Fanta o Kas, per enredar criatures però amb segell propi. També diuen les veus més velles que abans era tota una altra cosa. Ara potser és més dolça aquesta beguda i crec que només la comercialitza Miret. N’he begut els meus bons litres.

Amb gradació més alta hi ha Les Herbes Mallorquines i el vermut Palo. Les herbes són un clàssic cosí-germà dels nostrats Aromes de Montserrat. Són per fer el rotet, amb un glaçó. La gamma oscil·la entre les seques, les semi-dolces i les ben dolces. Molt recomanables.

I el vermut Palo sempre m’ha despistat, perquè jo també l’ubicaria en la zona final d’un tiberi. I no. La cosa funciona per obrir la gana. És un xarop fosc fet a base de garroví –farina de garrova-. Hi ha dues marques de referència: Túnel i Ripoll. Conten les males llengües de Bunyola el que va passar en un bar amb l’ex president Canyelles. Com a bon mallorquí –i bunyolí- abans de dinar va anar a fer el vermut. Va demanar Palo i el cambrer, que se la sabia llarga, li va espetar: Palo Túnel?. Diuen que l’ex president, que va haver de plegar per l’escandol de cobraments il·legals en la construcció del túnel de Sóller va respondre fulminantment: Idó, posa’m una cerveseta.