dimecres, d’agost 27, 2008

Deià

Deià és una d’aquestes joies que trobes escampades per la Serra de Tramuntana. De dimensions reduïdes i que ha aguantat el pas del temps admirablement. Vull dir sobretot els darrers. El poble ha quedat infectat de comerços al llarg de la carretera, però poca cosa més. A la que decideixes endinsar-te en la trama urbana, aquell encant de postal brolla de seguida.

A mi m’agrada anar al cementiri, que és al capdamunt. Arribar-hi és una veritable proesa, quan tragines una panxa com la meva. Però val la pena el sacrifici. Trobes que els morts allí reposen encarats a mar o cap alguna fondalada. M’agrada mirar a banda i banda i gaudir encara que només sigui una estoneta d’allò que els altres ho fan eternament. Com que hi ha el costum estès de plantificar la foto del difunt a la làpida, allí no hi ha precisament sensació de mortaldat. Ans el contrari. Tot és candorós. Venen ganes de trucar a les portelles i demanar opinió al respecte de si val la pena venir a reposar definitivament en aquest veïnat. Tothom sembla molt ben avingut i les cares que mostren els retrats són seriosos –ja ho té el blanc i negre-, però hi ha aquell espurneig de felicitat que a mi em sembla que el proporciona la singularitat del lloc.

M’agrada visitar Deià per un altre motiu: jo m’hi vaig casar. En tinc un molt bon record i sempre que hi faig cap, alguna cosa o altra ressuscita d’aquells dies. Tot i que fou el dia més calorós de l’any –i em sembla que del segle-, ens ho vam passar bé. Pensant sobretot amb la gent que venia de Catalunya vam crear un lloc web, que va fer el seu servei. Casar-se a finals de juliol vol dir esguerrar qualsevol pla de vacances d’estiu als convidats catalans. Però el fet de ser a Mallorca resultà un incentiu. Els meus amics s’ho van passar molt bé. La meva dona i jo, també. La cosa va començar abans del dia D i va seguir després. Alguns van aterrar amb antelació i nosaltres vam decidir fer el viatge fins mesos després. O sia que tinc un record molt sostingut i estirat del que resultàde el casament. No va ser precisament un plis-plas i vam aprofitar, encara, per anar a Menorca amb alguns dels convidats.

M’agrada anar a Deià i mentre camino –per motius diferents- amb el posat de la vaca cega, direcció al cel, em revenen molts d’aquests episodis viscuts en aquells dies. En guardo un bon record. Al cap i a la fi és això el que conta en el balanç d’una vida: els records. A vegades penso que m’agradaria quedar-m’hi per sempre més. A fer-hi el darrer repòs.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò onzena:
Les begudes

A Mallorca s’hi pot beure de moltes formes i autòctonament. A més de molts bons vins, hi ha altre material per fer festa o per intentar treure la calor del damunt.

A les criatures se’ls fa inprescindible tastar el Laccao. És un producte que podries comparar amb el Cola-Cao català. Els mallorquins diuen que no té res a veure una cosa amb l’altra i jo no puc ni confirmar ni desmentir res, perquè només he tastat el Laccao. I el trobo ben bó. Diuen, des que el va comprar una empresa grossa, que ja no és el mateix. Però tot i així és molt millor que l’arxiconegut Cola-Cao.

Una altra cosa ben mallorquina és la Pinya. El seu nom despista absolutament al català de bona fe i poc documentat. És una beguda amb color de Coca-Cola, sense gust de Coca-Cola ni tampoc de res que puguis associar amb la pinya. És un refresc que pot competir amb productes tipus Fanta o Kas, per enredar criatures però amb segell propi. També diuen les veus més velles que abans era tota una altra cosa. Ara potser és més dolça aquesta beguda i crec que només la comercialitza Miret. N’he begut els meus bons litres.

Amb gradació més alta hi ha Les Herbes Mallorquines i el vermut Palo. Les herbes són un clàssic cosí-germà dels nostrats Aromes de Montserrat. Són per fer el rotet, amb un glaçó. La gamma oscil·la entre les seques, les semi-dolces i les ben dolces. Molt recomanables.

I el vermut Palo sempre m’ha despistat, perquè jo també l’ubicaria en la zona final d’un tiberi. I no. La cosa funciona per obrir la gana. És un xarop fosc fet a base de garroví –farina de garrova-. Hi ha dues marques de referència: Túnel i Ripoll. Conten les males llengües de Bunyola el que va passar en un bar amb l’ex president Canyelles. Com a bon mallorquí –i bunyolí- abans de dinar va anar a fer el vermut. Va demanar Palo i el cambrer, que se la sabia llarga, li va espetar: Palo Túnel?. Diuen que l’ex president, que va haver de plegar per l’escandol de cobraments il·legals en la construcció del túnel de Sóller va respondre fulminantment: Idó, posa’m una cerveseta.

7 comentaris:

marc ha dit...

Recoi d'home! Quan pararàs de martiritzar-nos als que estem tancats a l'oficina?

kpi ha dit...

Nosaltres acabam d'arribar d'un dia de platja Es Trenc i estic tan cansada i també vermella com una gamba.
Deia es una passada de poble, el meu home i jo quan no teníem es nins i vivíem a Ciutat ens agradava molt anar-hi a fer es vermut i llegir sa premsa es diumenge dematí..a tots dos ens agraden molt ses herbes dolces a ca nostra sempre em tenim i es Palo ha de ser amb sifó sense es un glop massa fort.
Deia un bon poble per casar-se i per recordar, es com una rondalla, el paisatge els carrerons de pedra cap amunt, les vistes, el silenci, segur que sa teva dona i tu teniu bons records qui no recorda el seu casament, jo encara ara faig un fart de riure quan veig les fotografies de per allà les 6 del dematí.
Una bona excursió per la setmana que ve..si si dimarts anirem a Deia i a Cala Deia a fer un capficó.

Aquest acudit/anècdota de l'Amo no l'havia sentit mai jajajajaja
Bona nit, vaig a veure si algú em vol untar s'esquena de crema i a fer un trempó i fregir una parell de sardines

Dessmond ha dit...

Marc,
La cosa s'acaba aviat. Demà, molt tarda torno cap a casa. A mi el martiri m'espera al voltar la cantonada.

Kpi,
Sí, un bon lloc per anar-hi de tant en tant.
Jo també tinc sempre a casa una reserva d'Herbes i de Palo. Cert això que dius del sifó.
També tinc una mica de Gin Xoriguer, de Menorca, el gin dels gins i una cosa que es diu Frigola, que és una licor de farigola eivissenc. Cal tenir sempre alguna cosa pels primers auxilis.
Bona nit i bon profit!

Papitu ha dit...

Aquest mes de juny vaig tenir la sort d'anar una setmana a "treballar" a Palma, i el cap de setmana vaig aprofitar per visitar Deià, entre d'altres. Una joia, efectivament. Aquell dia també hi havia casament. I si el record no m'enganya a la cadira de la segona foto que ens han penjat hi havia una dona que venia uns excel·lents sucs de taronja que ajudaven a combatre la sufocant calor.

Dessmond ha dit...

Papitu,
Ostres, doncs jo també m'hagués atançat a comprar un suc de taronja!. La casa era tancada i barrada!.
Ja veig que tu també estàs disposat a anar a Mallorca, encara que sigui per fer-hi feina!.

Ilia Gràcia ha dit...

Com va demanar la cerveseta?? Amb s sonora o sorda? Els mallorquins ho fan amb s sorda /servessa/???

A prop de Banyalbufar, a Estellencs, a la Fonda Son llarg tenen una copa que es diu LUGUMBA amb Laccao i cointreau, molt bona per cert!! No sé per quins set sous , a mi em sortia demanar Mogambo i devia fer un ridícul ben català.

gràcies Dess pels posts ensaïmats! Bona tornada!!

Josep-Empordà ha dit...

Jo vaig descobrir Mallorca molts d'anys avants d'anar-hi mitjançant una poesia de Mossen Miquel Costa i Llobera titulada "El Pí de Formentor". És aquesta:

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
Conserva de ses fulles l’eterna primavera,
I lluita amb les ventades que atupen la ribera,
Com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
No va la fontanella ses ombres a besar;
Mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
I li donà per trone l’esquerpa serralada,
Per font la inmensa mar.

Quant lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
No canta per ses branques l’aucell que encativam;
El crit sublim escolta de l’àguila marina,
O del voltor qui passa sent l’ala gegantina
Remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
Revincla per les roques sa poderosa rel,
Té pluges i rosades i vents i llum argenta,
I, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
Domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
Per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
El cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
Per gloria i per delit.

Oh! Sí: que quant a lloure bramulen les ventades
I sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
Llavors ell riu i canta més fort que les onades,
I vencedor espolsa damunt les nuvolades
Sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
Com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
I alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
Oh vida! oh noble sort!

Amunt, anima forta! Traspassa la boirada
I arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veurás caure a tes plantes la mar del món irada,
I tes cançons tranquil-les niran per la ventada
Com l’au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854-Ciutat de Mallorca, 1932)

Era tanta la curiositat que tenía que la primera cosa que vaig fer la primera vegada que hi vaig anar (per feina) fa uns 12 anys, fou anar al Cap de Formentor.

Ja en vaig tenir prou per enamorar-me de Mallorca. Después, tot ha sigut anar descobrint una Mallorca sorprenent.Res a veure amb lo que t'expliquen els "estiuejants" de viatge organitzat a S'Arenal o Can Pastilla.

Anar al Cap de Formentor i gaudir d'aquella natura salvatge i desfermada, és un bon principi, i més si teniu ocasió d'anar-hi a mitjans de primavera.

Cordialment.