Com vaig descobrir Mallorca

Vaig arribar a Mallorca per primer cop gràcies a una de les múltiples formes que pot tenir la caritat. Igual que em va passar amb Londres. Hi vaig anar mitjançant un viatge d’aquests que organitzen els de Taizé, a un preu rebentat a canvi d’esmorzar amb missa inclosa.

Amb Mallorca la cosa fou sensiblement diferent, però tirant-me als braços d’una oferta molt temptadora. El meu amic d’Unió em va dir que ell hi tenia un cap de setmana pagat per a dues persones. Així és que li vaig demanar: on és que he de signar?. Va ser d’aquesta forma tant dràstica que vaig emplenar una sol·licitud per militar a Unió. Després va venir una turmenta del meu voltant rematadament convergent, en saber-se la notícia. El pitjor, ma mare. Va dir que mai més em posaria un plat a taula. En fi, que rere l’oferta hi havia l’assistència al congrés fundacional dels Joves d’Unió Mallorquina. Una carta massa ben amagada.

Veient com podia anar aquella tant volguda visita a l’illa, vaig llogar un cotxe des de Barcelona. Ens el van deixar al mateix aeroport. La comitiva que ens havia de cercar va quedar sorpresa en veure que ja anàvem tant motoritzats. Vam arribar a Llubí, vam deixar el cotxe en marxa, ens vam acreditar i vam tocar el dos. Fins l’hora de sopar. I l’endemà, tres quarts del mateix. Vàrem voltar per tota l’illa, sabent que no hi havia massa temps si volíem veure-ho tot. Va ser una cursa de bojos. I vam tenir temps per assistir al discurs de tancament que van fer en Jeroni Albertí i una ben jove Ma. Antònia Munar.

Després, molt informalment, ens vam reunir amb una delegació de totes les joventuts més o menys nacionalistes que per allí hi corrien. Al Bar Cristal, de la Plaça d’Espanya, a Palma. Havia la intenció de muntar alguna mena de gran coalició política dels PPCC, en la divisió jove. Jo feia d’espelma, com pots suposar. Però allí ja vaig veure que allò seria impossible. Vaig ensumar la mena d’amor que corria entre la gent d’Unió Mallorquina i la del PSM. Una cosa lamentable. Una visió de la política tant de vol rasant que avui no trobo pas estrany el pes específic que representen. Especialment el grenyes jove del PSM, que era un tipus d’esquerres o extrema esquerra. Oferia unes idees de bomber, quan deixava d’acusar-nos de feixistes venuts al sistema. Només va encertar una cosa: ERC acabaria tocant els nassos al PSM. Per això dubtava molt d’entrar en aquesta gran coalició. No els volia veure ni amb pintura. Jo suposo que aquells que aleshores eren uns cadells, avui han de ser pesos pesants en els seus respectius partits. I així van les coses nacionalistes per Mallorca.

Ens vam acomiadar educadament de tothom. Quan vam posar els peus a terra, altre cop a Barcelona, li vaig sentenciar al meu amic: sento dir-t’ho, però el proper cop que vagi a Mallorca no serà amb tu. Jo hi tornaré. T’ho asseguro.

De tots els llocs que vam recórrer m’en resta una idea molt tènue. Recordo algunes carreteretes secundària fascinants. Però no sabria trobar-les. Anàvem molt esperitats, molt. No sabria dir on vam para a dinar, ni les poblacions que vam creuar. Només recordo la promesa que li vaig fer al meu amic. El que compta és que vaig complir-la abastament. Per sort meva.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçó de fi de curs: La sobrassada

Avui acabo una estada de marajà. He après que en les tornades mai s’ha d’agafar cap ensaïmada, perquè és un producte que s’ha de menjar el mateix dia. És impossible que aguanti la frescor de textura o el sabor, passades vint-i-quatre hores. Impossible. Per això recomano al bon català que pensi en clau de sobrassada, més que cap altra cosa.

Existeix una versió terrorista del producte, que he vist en alguna gran superfície: la sobrassada en format de terrina de plàstic o dins de tub, a modus de dentifrici. Cal ser un perfecte neng de Castefa per sentir un bri d’atracció davant una sobrassada tant tunejada.

La sobrassada que consumeixen les persones humanes pot ser: Culana, Llonganissa, Arrissada, Poltrú, Bisbe –que pot arribar als trenta quilos!- o Bufeta. Aquestes formes les determinen les tripes del mateix porc. Per exemple, la culana s’emboteix amb el recte de l’animal. (Aquest fet si pot malmetre tota la poètica, ignora’l. És una peça perfecta per endur). Pot arribar a fer mig metre. El tamany també indica l’ordre de consum. Com més petit, és el primer que s’ha de cruspir. Com més gros, més costarà arribar al final de tot el procés de curació. Ah, les matances arrenquen el 25 de novembre.

Un altra afaitada molt comuna que es dona per Barcelona és la de presumir de sobrassada de jabugo. S’ha de replicar amb contundència que el nostre paladar només tasta porcs de raça negra ma-llor-qui-na, que és l’única bèstia que proporciona les delícies en forma de sobrassada. El seu greix -i no altre- aporta allò necessari per fer d’aquest embotit una cosa única i que no accepta experiments tipus tarrina o jabugo.

Un curs imprescindible com aquest no podia deixar de banda un element tant estratègic com és la sobrassada. Tenir un comportament adequat davant aquest embotit ens farà als catalans persones més permeables a la realitat de Mallorca. A partir d’ara, doncs, mai compris llesques de sobrassada, sinó peces senceres. Fer-ho a qualsevol punt del Principat és lleig, però no pas mal vist. A Sa Roqueta, és pecat. Pecatot dels grossos. Pot fulminar qualsevol principi d’apropament civilitzat entre un català i un mallorquí. Estàs avisat i no ho repetiré.

Fins aquí la meva humil contribució per fer de la cultura catalana un fenomen suficientment vitaminat i invencible. Ha estat un plaer.