Banyalbufar

S’hi pot arribar per la carretera que travessa Esporles, un altre dels poblets-meravella que cal visitar. És un lloc petit, on temps ha, tant podies topar amb l’Annie Lennox com la Sade Adu. També hi pots anar passant per una carretera que du a Deià, on hi pots trobar en Michael Douglas i la seva Catalineta Zeta-Jones, o temps ha, en Mike Olfield. Acostumava a tocar la guitarra en un dels comptats bars a peu de carretera. Quan li venia un rampell, és clar.

Det fet, el que sí val molt la pena és recórrer amb molta parsimònia tot el que hi ha fincat o no per la Serra de Tramuntana. L’itinerari és d’una bellesa insultant. La carretera que segueix aquest cantó refotudament costerut de Sa Roqueta –una forma molt autòctona de referi-se a Mallorca- té un encant especial, que convida a la conducció assenyada. Sempre hi ha, a una de les bandes, un espadat que et menaria directament a un ric fons marí, cas de fer alguna imprudència. Però és tal l’abundor de racons i raconets, que sempre s’acabava imposant el seny de forma inconscient. Encara que siguis el qui li ha tocat conduir, hi ha suficients estones per quedar bocabadat amb cadascun dels metres de recorregut que vas deixant enrere. La Serra de Tramuntana són paraules majors, adobades amb margenades de pi i vellíssimes oliveres retorçades. Hi ha una llum que s’escola per les copes dels arbres molt difícil de retratar. Només conec en Mateu Llobera que hagi sabut captar aquest matís, que retalla tota aquesta verdor de les alçàries. Molts altres han convertit aquesta bellesa en cromo. I segur que s’hi van esforçar. Però cal ser molt mallorquí per saber apuntar aquests fils de llum.

A Banyalbufar m’hi porta el meu interès pels tomàquets. Aquí tenen fama guanyada els de ramellet, que es fan anar per fregar el pa. Ara, també sé que ja vaig fora de temporada i que el més probable és que no n’arribi a veure’n ni un.

Deixo el cotxe a l’entrada del poble i, tot caminant, enfilo el primer carrer que permet tirar amunt. Molt amunt. Encara més amunt. Vaig trobant el paisatge construït a base de margenades, on s’ha guanyat prou superfície com per poder conrear la terra. Aquesta és una de les millors de l’illa. Aquí hi ha el segell del pagès expert. Hi ha un esperit molt hàbil que ha sabut trenar enginyosament conreu i regadiu. Jo diria que per aquí s’hi flaira molta petjada àrab. El topònim ja n’és tota una mostra, però la forma amb la qual arriba l’aigua a qualsevol extrem, juraria que n’és una altra.

El paisatge agrícola és trossejat i divers. Hi ha llenques que reposen, n’hi ha de cultivades amb les hortalisses de temporada. En un racó molt perdut, després de caminar una llarga estona, topo amb un destacament de tomaqueres abandonades a la seva sort, que fan les delícies a una colònia d’ocellets. És una finca que, de pet, acaba en un espadat vertiginós entre roques descomunals i l’aigua d’una mar molt blava. Hi ha molt de tros dedicat al conreu de la vinya. Quedo sorprès de la gran quantitat de terra dedicada a fer vi.

M’he deixat moltes coses per veure. No volia fer una fartanera amb tot aquest devessall de bellesa. M’he reservat per a una altra ocasió un caminoi que du al Port des Canonge. Això sembla conduir cap avall, i que la cosa acabi en forma de platja.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò desena: Especulació urbanística

A Catalunya tenim una facilitat espantosa per escandalitzar-nos amb l’especulació urbanística. TV3 fins i tot va dedicar un 30 minuts a parlar-ne, en el cas de Mallorca. Com ja comença a ser costum en la seva tasca desnacionalitzadora, va mostrar el cas d’una illa destrossada pel “bloquillo” –el bloc de formigó-. El cert és que el programa fou un dels cops de mà que se li oferiren al partit socialista, vist que les eleccions a les Balears anaven d’un diputat.

Mallorca o Menorca no poden comparar-se amb Catalunya, des del punt de vista de destrossa paisatgística. Cal tenir molt poca vergonya per escandalitzar-se amb Mallorca, quan vens del Principat. Hi ha una Mallorca sostinguda pel tòpic, que només fa forat allí on la ignorància campa abastament. No hi ha cap bocí del litoral català que resisteixi comparació amb Banyalbufar, per exemple. Els camps de conreu brillen a primera línia de mar, en unes terrasses magnífiques que faria les delícies a qualsevol catalana tipologia de construcció destinada al turisme escombraria de masses. I qui diu aquest poble, diu qualsevol dels ubicats al llarg de la Serra de Tramuntana. A Catalunya tenim gravat a foc mostres com les de S’Arenal, que és un cas rotund i desafortunat. Però, coi, la nostra Costa Brava –per dir el primer cas que em ve al cap- és una mostra de destrossa de gran abast, sense masses remordiments i a més a més encara ens queda prou inconsciència com per anar donant lliçons urbanístiques via televisió pública als mallorquins.

Fa temps el Govern Balear va posar en marxa el Pla Mirall. Fou una macro injecció que va fer de revulsiu a una infinitat de pobles i no tan pobles, per tal de protegir els seus cascs antics. Va ser una operació que ressuscità aquesta tipologia d’arquitectura tradicional en moltíssims llocs on podien haver caigut per la inanició. Però és clar, a TV3 només han sentit parlar del cas d’Andratx i de cada cop que el GOB posa el crit al cel. És així que anem convertint en uns perfectes desconeguts als mallorquins. I és així que ens perdem poder gaudir d’uns racons únics de món tant a l’abast.