Potser si que retorna la il·lusió

Farà un parell d’anys que vam sopar amb en David Madí. Un grup d’amics volíem fer arribar el nostre neguit crític –i convergent- a la direcció de CDC. Vam fer anar aquesta fórmula amb destacats homes del partit. Va incloure, fins i tot, el mateix president Pujol.

Recordo que amb en Madí, després de fer una llarga repassada, vam proposar-li com a eina per escurçar distàncies amb l’electorat, una clara aposta pels blogs. Ell va mostrar-se’n escèptic.

Ahir vaig tornar a recordar aquest sopar, en veure en David Madí moderant la taula que obria el Congrés de CDC, què tractava de la Política 2.0. i els blogs i que s’havia convidat principalment a blogaires. Ell particularment va tenir molt d’interès en que la parròquia fos blogger cent per cent i s’hi van donar totes les facilitats per accedir.

Ahir em vaig sentir particularment feliç de veure que aquella nau grossa i anquilosada en que s’havia arribat a convertir Convergència mostrava símptomes irrefutables d’una magnífica capacitat de reacció. No és gens fàcil arribar al que vam veure ahir. Amb tan poc de temps, que un tema determinat com són els blogs passi d’un estadi de certa incredulitat a ser protagonista quasi central justament en un congrés de partit, té un mèrit majúscul. Ostentar aquesta capacitat de reacció és un símptoma de molta solvència.

Jo sincerament dubto que el nostre sopar fos decisiu en aquest canvi de mentalitat. A Convergència hi ha prou material blogaire (en Roc Fernandez, en Rubèn Novoa o en Carles Puigdemont, per citar alguns exemples sense voler ser rigorós ni sistemàtic) que ha fet una magnífica feina en aquesta direcció. El que em genera una gran confiança és el comprovar aquesta capacitat d’assumir el signe dels temps, de ser tan permeable a determinats senyals.

Espero que aquesta forma tan fina de parar l’orella es faci extensiva al projecte de la Casa Gran. A mi particularment m’interessa molt més que la regeneració democràtica, que en absolut considero tema menor. En absolut. Però això d’intentar depurar la política és una idea àmpliament compartida. Aixecar una Casa Gran del Catalanisme, en canvi, és tota una empresa que genera encara molts dubtes allí on les coses caldria tenir-les més que clares.

El món blogaire certament aporta un gran valor afegit, que cal explicitar. Aquest col·lectiu no és tant servil ni miserable com ho és la versió oficial del que passa avui en la família nacionalista. Ahir vaig compartir taula en el debat sobre política 2.0. amb militants d’ERC. Al congrés de CDC!. És també, gràcies a aquesta mentalitat 2.0., que després vam acabar sopant –paella- amb la Rut Carandell. Però això forma part d’una altra història.

Convergència s’ha proposat retornar l’il·lusió. He de dir que jo vaig abandonar el Palau de Congressos encantat de la vida. Veig símptomes de que hi ha un terreny abonat. Tenim la llavor, que cal mimar. Hi ha les condicions per encarar grans reptes de país sota comandament nacionalista, en el sentit més ampli. Hi ha la voluntat de propiciar-ho. Hi ha un desig compartit de que així sigui. I el que és més important: la capacitat de reacció és real. Tan descomunal com aquesta Casa que ara mateix només podem començar a veure’n els fonaments. Penso que és així que es construeixen els grans projectes. Amb aquesta il·lusió.