dissabte, de juliol 12, 2008

Potser si que retorna la il·lusió

Farà un parell d’anys que vam sopar amb en David Madí. Un grup d’amics volíem fer arribar el nostre neguit crític –i convergent- a la direcció de CDC. Vam fer anar aquesta fórmula amb destacats homes del partit. Va incloure, fins i tot, el mateix president Pujol.

Recordo que amb en Madí, després de fer una llarga repassada, vam proposar-li com a eina per escurçar distàncies amb l’electorat, una clara aposta pels blogs. Ell va mostrar-se’n escèptic.

Ahir vaig tornar a recordar aquest sopar, en veure en David Madí moderant la taula que obria el Congrés de CDC, què tractava de la Política 2.0. i els blogs i que s’havia convidat principalment a blogaires. Ell particularment va tenir molt d’interès en que la parròquia fos blogger cent per cent i s’hi van donar totes les facilitats per accedir.

Ahir em vaig sentir particularment feliç de veure que aquella nau grossa i anquilosada en que s’havia arribat a convertir Convergència mostrava símptomes irrefutables d’una magnífica capacitat de reacció. No és gens fàcil arribar al que vam veure ahir. Amb tan poc de temps, que un tema determinat com són els blogs passi d’un estadi de certa incredulitat a ser protagonista quasi central justament en un congrés de partit, té un mèrit majúscul. Ostentar aquesta capacitat de reacció és un símptoma de molta solvència.

Jo sincerament dubto que el nostre sopar fos decisiu en aquest canvi de mentalitat. A Convergència hi ha prou material blogaire (en Roc Fernandez, en Rubèn Novoa o en Carles Puigdemont, per citar alguns exemples sense voler ser rigorós ni sistemàtic) que ha fet una magnífica feina en aquesta direcció. El que em genera una gran confiança és el comprovar aquesta capacitat d’assumir el signe dels temps, de ser tan permeable a determinats senyals.

Espero que aquesta forma tan fina de parar l’orella es faci extensiva al projecte de la Casa Gran. A mi particularment m’interessa molt més que la regeneració democràtica, que en absolut considero tema menor. En absolut. Però això d’intentar depurar la política és una idea àmpliament compartida. Aixecar una Casa Gran del Catalanisme, en canvi, és tota una empresa que genera encara molts dubtes allí on les coses caldria tenir-les més que clares.

El món blogaire certament aporta un gran valor afegit, que cal explicitar. Aquest col·lectiu no és tant servil ni miserable com ho és la versió oficial del que passa avui en la família nacionalista. Ahir vaig compartir taula en el debat sobre política 2.0. amb militants d’ERC. Al congrés de CDC!. És també, gràcies a aquesta mentalitat 2.0., que després vam acabar sopant –paella- amb la Rut Carandell. Però això forma part d’una altra història.

Convergència s’ha proposat retornar l’il·lusió. He de dir que jo vaig abandonar el Palau de Congressos encantat de la vida. Veig símptomes de que hi ha un terreny abonat. Tenim la llavor, que cal mimar. Hi ha les condicions per encarar grans reptes de país sota comandament nacionalista, en el sentit més ampli. Hi ha la voluntat de propiciar-ho. Hi ha un desig compartit de que així sigui. I el que és més important: la capacitat de reacció és real. Tan descomunal com aquesta Casa que ara mateix només podem començar a veure’n els fonaments. Penso que és així que es construeixen els grans projectes. Amb aquesta il·lusió.

14 comentaris:

Rubèn Novoa i Arranz ha dit...

Gràcies per les teves paraules de suport. Salut!

Toni Ros ha dit...

Sovint dubto... ¿Vols dir que la blogocràcia no és un miratge? Un blogaire és solament un blogaire. 100 blogaires són solament 100 blogaires. 1000 blogaires són tot just 1000 blogaires... Ben poca cosa dins l'oceà de la societat real que res no sap de blogs ni de ciberactivismes...

Sovint dubto. Dubtar no em fa més savi.

Dessmond ha dit...

Rubèn Novoa,
No es mereixen. No són únicament paraules de suport. Hi ha també il·lusió renovada.

Toni,
En tot això de la litúrgia 2.0. em sembla que hi ha una mica d'excès quant a lèxic. Si grates una mica en això de la "blogogràcia" veuràs que hi ha molta gent que ja participava i que s'ha reconvertit. Que ha anat a cercar vies noves de fer coses, de funcionar, perquè les tradicionals no acaben de donar la talla. Però mitjançant la cosa 2.0. han lograt fer ponts molt abans que la Casa Gran volés començar a posar-se en marxa. Jo crec més en la iniciativa particular com a veritable motor de canvi. El blog és l'instrument que aporta el plus per poder fer efectiva aquesta transversalitat que en la política ara mateix sembla tan llunyana.
La blogogràcia -no sé si és una mica excessiva l'etiquera- al que pot ajudar és a donar una espenteta al que tothom cerca però que és incapaç de fer. En la blogogràcia és més fàcil precipitar les iniciatives.
La blogogràcia creix per l'efecte desencís que provoca la política tradicional i arriba a fer tan camí que pot aportar retorn cap a la mateixa política. Jo, a més de dubtar, ho trobo sensacional.

Papitu ha dit...

M'alegra que estiguis tan il·lusionat, però des de fora no s'han vist grans canvis. Mateixes cares i mateixos missatges. No ho sé, potser caldrà esperar al proper programa electoral...

Dessmond ha dit...

Papitu,
Havies d'haver vingut, home!. Jo vaig veure que la meva opinió és compartida. Mira, per exmple, el que en diu en Jordi Verdura a: http://jordiverdura.wordpress.com/2008/07/11/la-casa-20/
Ell no és bastant menys sospitó que jo, per donar opinions com aquesta.
De totes formes estic d'acord amb tu en que el que serà definitiu és el proper programa electoral. Sens dubte. Però crec que s'han sentat unes bones bases per què sigui prou atractiur.

Anònim ha dit...

Voleu dir que el mateix Pujol no va fer referència a l'ús dels blocs? Jo ho vaig sentir, era en el discurs inaugural, el que passa que estava vigilant a la canalla i ho vaig sentir d'esquitllada.

Mikel ha dit...

no se pas si retorna l´il.lusió , suposo que els que vem assistir d´una manera o un altre , d´un color o d' un altre l' il.lusió la tenim si no ja no participem d' aquesta mena d' actes.
La clau sense dubte es , tal i com es va dir a la tertulia ,aconseguir despertar l´il.lusió entre els milions de votants joves que estan totalment destrempats i sens dubte apostant per la politica 2.0 tenen mes possibilitats d' aconseguir-ho.
Si una cosa vaig trobar a faltar a la trobada que van fer per blocaires va ser joves de 14-16 anys.

Anònim ha dit...

L'experiència com a tal, bé. Un camí a seguir, segur per la resta de partits. Una altra cosa és la sensació que deixa el Congrés en si. Per mostra, aquesta: finalitzant el Congrés la gent cridant Mas President, Mas President... sense finalitzar amb Catalunya independent. Era fàcil oi? doncs ni això. Tret del twitter de Xavier Mir. Ah! i en Duran plenament absent. Ja em diràs company Dessmond?.

Dessmond ha dit...

B. Costa,
En aquesta ocasió jo no li vaig sentir dir res. Ara, na Trina Milan si que va comentar que en Pujol va dir que els blogaires som el darrer exèrcit de Catalunya. Poca conya, doncs.

Mikel,
Reactivar els que ara han decidit tirar per l'abstenció serà la prova definitiva. Estic d'acord que aquesta il·lusió hauria de traspassar la frontera del congrés. Ara, no sé si cal la presència de blogaires tant joves. Jo aquests no els vaig trobar a faltar gens. Ni voten, ni ténen clar que és la política i encara menys espero d'ells que s'hi impliquin amb un cert criteri. Per aquest cantó no penso que la cosa sigui preocupant, sinó pels que ara podent votar i que votaven nacionalista han decidit no fer res.

Jordi Verdura,
Jo crec que l'exàmen d'aquest congrés no és definitiu per si al final van dir Catalunya independent o no. Et puc dir que aquesta cançoneta l'he sentit molts cops -però en el cas d'en Pujol- que acabava com dius. Però i què?. En Felip Puig va dir ahir que els nacionalistes, de la independència en parlem poc i hi pensem i treballem constantment. Crec que cal contextualitzar les coses. Creure que la cosa està en s'hi s'ha dit tal o qual cosa en un determinat moment, malament. He vist que s'ha apostat per la via sobiranista clarament. Qui vulgui entendre de què ha anat el congrés ho farà. I qui s'hi vulgui posar de través, també ho farà.
En Duran va anunciar fa dies que s'agafava dos mesos de vacances. Supso que aquí hi ha una part de recomanació mèdica. Està més cardat del que es pensa. Amb això no vull dir que no hi hagi mal rotllo. Ara, hi havia una nodrida representació del comité de govern d'Unió al congrés. I de trencar la federació, res. Insiteixo, doncs, en no ser massa presoner de l'anècdota.
Com deia en l'anterior comentari: a mi em va fer molt bon efecte el congrés. Ara, si el votant no trempa, si no revifa certa mena de votant nacionalista, es un desastre. No tant per si les tonades acaben així o aixà, o si en Duran hi és o no hi és.
I el més important: la Casa Gran. Si no se sap encetar ponts amb ERC, també malament. Una Convergencia forta i molt il·lusionada no és suficient per a tirar endavant del país. Cal sumar esforços amb un espectre més ampli del nacionalisme. Tot el bon rotllo que vam veure, tot allò no servirà de res si no es logra una gran complicitat. Que és el que de debó espera molta gent.

ddriver ha dit...

aquets del congres eran uns que anaven amb harley`s???Segueix l´ambiguetat,no es defineixen cap on volen anar

joliu ha dit...

Me n'alegro de les teves bones impressions, la il·lusió s'encomana.
Dius que tenim la llavor, que cal mimar. Doncs ja ho sabem, regar o callar, sumar o callar, adobar o callar.

Anònim ha dit...

Jo sóc més aviat escèptic. El que veig és il·lusió i esperança per recuperar el poder.

Però bé... esperarem.

Dessmond ha dit...

ddriver,
Segueix l'ambigüitat, però està molt clar cap on es vol anar. No per ser explícits saps on anirem, vaja.

Joliu,
L'important és no perdre el sentit de país. I que tothom empenyi en la mateixa direcció, coi. Fer en posisitu o callar.

Reflexions en català (marc),
T'ho mires de massa lluny, company. No és això company, no és pas això. És més aviat l'espera dels que no ens aturarem.
Mire que arribes a ser un home de poca fe!.

ddriver ha dit...

cap a una espanya plural???tela