Els vertaders revolucionaris

La revolució és l’assignatura pendent de la democràcia. Ara ja no és revolucionari el personatge d’esquerres. Com a mínim a casa nostra. Si fem cas dels clixés, vull dir. Perquè el concepte dreta i esquerra també sembla fruït d’alguna follia.

La febre revolucionària és aquella que pren quan es produeix una situació d’asfíxia, ja sigui moral o material. O totes dues alhora.

El nostre punt de partida polític arrenca d’una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Aquesta situació acabava capgirant el curs del que havia estat fins llavors Catalunya. Fins l’aparició de Franco, Catalunya fou com diu la cançó: la catalana terra.

Amb la dictadura es normalitza la prohibició de la llengua, la història, la cultura. Quaranta anys són un temps més que suficient per a exercir un magnífic mestratge. Allò què significa Catalunya queda relegat a un escenari ornamental, al paper de cosa exòtica. El que va fer el franquisme no és comparable al que van fer els borbons. Vull dir un cop guanyada la guerra. Una cosa és matar persones físiques. Una de ben diferent és anihilar la nació, l’ànima del país, enfonsar els referents mentals i espirituals, a més dels institucionals.

Els revolucionaris, a la Catalunya del segle XXI són aquells que malden per recuperar el país que els han robat. Tant hi fa el dia que va començar l’expoli. Són aquells que no accepten la condició de ser estrangers a casa seva, per imposició ja no de la raó, sinó per mor del garrot, les bombes i la guerra.

Les esquerres, tradicionalment revolucionàries, avui actuen com la fiblada més potent a l’esperit de canvi radical. Són el mosquit tigre de la política. Un exemplar desconegut, que treballa amb contundència i que mica en mica va estenent-se pel territori, anestesiant tot el que el troba per davant.

L’esquerra avui és un dels grans exponents de conservadorisme. Ofereix prebendes a canvi de renúncies. Lleva la capacitat d’iniciativa, de responsabilitat individual i provoca la dependència. Accepta imposicions espanyolistes, que vexen la dignitat nacional, en el nom d’aquest esperit superior i abstracte conegut com "esquerra".

Avui parlar de l’anquilosament d’esquerres no fa ser de dretes. Ho provoca l’esperit revolucionari i progressista que qualsevol individu porta dins. Qualsevol. La capacitat de progressar, el desig de realització és inherent en qualsevol persona. La llibertat és una necessitat comparable a l’aire que respirem. El que passa és que avui la revolució ja no viu a l’esquerra.

L’esquerra ara mateix té grans preocupacions, però d’abast mundial. Manega afers transnacionals i xifres multimilionàries. Li preocupa la humanitat sencera i altres models de globalització. I la vacuna per erradicar la sida. Catalunya és un gra de sorra prefectament prescindible.

Si avui hi ha algun batec de revolució a casa nostra, el provoca el nacionalisme. Perquè Catalunya va ser esclafada per les armes i és amb d’altres armes que la volen mantenir esclafada. El procés d’anorreament nacional que va encetar Franco és actualment assumit per les forces democràtiques tant de dretes com les d’esquerra. Catalunya segueix, després de quaranta anys de dictadura, essent combatuda en tant que fet nacional. I l’únic pensament que ofereix resistència en aquesta batalla no és l’esquerra. Ni la dreta, of course. Ni l’independentisme. Ni, segons com, algun cant sobiranista. Ho és el nacionalisme català.