Repugnància blaugrana

A mi el Barça em genera bastant d’això, de repugnància. Ja sé que si vols passar la prova del cotó de la bona catalanitat, aquestes coses mai les hauria de dir. I menys públicament. Però és que és superior a mi. Avui ja és tot un mal exemple pel país.

El club inverteix immenses fortunes per congregar a Barcelona homes als quals només els hi demana una cosa: que fotin coces o cops de cap a una pilota. Com a bojos. I gairebé pots establir una relació directa entre el grau de ruqueria i la genialitat d’una coça. Com més ruc, més ben pagat. Tant hi fa el color de pell, la religió o la condició d’extracomunitari. Si demostres ser prou ruc i home, segur que hi ha una fitxa esperant-te.

És una mal exemple per a les generacions més tendres veure l’estona que li dediquen els mitjans a un rotund analfabet, pel fet de lluir una samarreta blaugrana. Quan el veus tractat com tot un Déu vertader, per aquesta regla de tres, pots comprendre moltes coses que passen a Catalunya. A mi per això el Barça em posa malalt. Les energies que absorbeix al país és d’un cost ocult amb proporcions majúscules. En conec un i més d’un que són capaços de sortir de Barcelona per anar fer quatre rebregades amb els esquís, en algun cim de la Cerdanya, i tornar a ser puntualment a la cita del Camp Nou. Això sí, no els demanis anar al Fossar de les Moreres, al monument de Rafael de Casanovas o fer una donació de sang. No tenen temps.

Ara fa dies que el Barça arriba altre cop a exasperar. Hi ha muntat un debat al voltant d’en Joan Laporta que evidencia el subdesenvolupament mental que genera aquesta institució. Ha de ser per això que és més que un club.

On és el drama, per mor d’un fet tan vulgar com és no guanyar una lliga?. El soci del Barça és un personatge que hauria de tenir un bon mirall a casa. I mirar-s’hi de tant en tant. Quan el sento emocionar-se amb la copa del rei, sí, del rei!, hauria de posar-se davant el mirall. A veure quina mena de tros de suro descobreix.

Tot i resistir-m’hi, fa temps em van proposar participar en una campanya a les eleccions del club. Allí vaig confirmar totes les meves sospites al voltant de la veritable essència blaugrana. És granítica. Quan diuen que és de pedra picada, s’ha d’entendre en el sentit més literal. Vam estar analitzant milimètricament cada pas, cada discurs, cada conseqüència dels altres candidats. Només hi havia pedres. Ni rastre d’intel·ligència. Vam fer enquestes i vam obtenir un mapa de la composició –mental- de les grades del Camp Nou. El resultat era més semblant al subsòl de Mallorca que altra cosa. Roca de la més resistent. I és així que vaig accedir al palc, però amb condicions: fes el favor de venir afaitat. Mentre sonava l’himne, era l’únic moment que podies arribar als canapès. Deliciosos, per cert. Ara, en el temps de joc, es formava una defensa implacable que riu-te’n tu d’un Puchol un Migueli o un Koeman. Ni driblant com en Pelé podies arribar a engrapar a un canapè.

Em foten molta gràcia aquells que veuen en Laporta el futur president de Catalunya. És tant com pensar en aquest país amb la mateixa pulsació que Marbella. Aquesta teoria intento combatir-la sempre, per un sentit de dignitat elemental. Tenir aquesta visió tan tercermundista del nostre sostre nacional m’escandalitza. Ara, si algun d’aquests nou rics i abastament analfabets són incapaços de fer res de bo, no sé perquè ve l’escàndol. Que podies esperar d’aquesta matèria gris?.

La feina del president del Barça no és la d’anar al vestidor. Ni la de fer gols. Si el Barça no es menja un torrat no és culpa d’en Laporta. En tot cas n’és del klinker conformat per l’entrenador i l’equip. Començar processos de moció de censura contra el president del Barça, per aquest motiu, només s’entén en el cas que siguis constructor. Que de tant fascinat que puguis estar pel món del totxo, la pedra picada o el ciment porland, en vulguis contemplar els millors exemplars del món. Ara que venen les vaques magres al sector puc entendre això i poca cosa més.