diumenge, de juny 15, 2008

Megatall

Avui hi ha un megatall –que és tal i com ho qualifiquen els organitzadors- a la N-II, per reivindicar-ne la seva conversió en Passeig. Era anunciat per les 11 del matí. En aquesta hora els cotxes hi han circul·lat com sempre, cosa que l’he trobat estranyíssima. Conciliar una manifestació amb els vehicle de front pot perfectament acabar en tragèdia. Però no ha estat fins a vols de la una que no s’ha fet el silenci. Hi ha una estanya remor que, amb un dia tant lleig com el d’avui, provoca més desolació que una altra cosa. Aquesta quietud ambiental sembla l’episodi immediat d’alguna tragèdia. Semblo sortit d’algun mecanoscrit del segon origen. Hi ha absència dels sorolls habituals, una mar mandrosa i algun crit que fa una criatura ben lluny. Des del darrer trist megatall a la N-II que no tornava a sentir-me tant extraterrestre a casa meva.

Al final ha aparegut un centenar de penjats penjats, amb pancartes, algun capgròs i poca cosa més. M’ha sobtat molt veure quanta poca gent s’ha sumat a aquesta reivindicació. I això que acabarà en una gran arrossada popular a la platja. Costa un euro el cobert. Potser el que costa més de tot és entendre que els diumenges són festes que es respecten religiosament. Sobre tot quan venim de tota una setmaneta cosida de veritables megatalls.

Ara, reconec que viure així cada dia, amb aquesta calma -i una mica més de sol-, em faria sentir en el cor mateix del paradís. Sense gaire vergonya avui em sento espiritualment a favor d’aquest megatall. Si lo riu és vida, això ho és encara més.

5 comentaris:

Rita ha dit...

Recordo perfectament aquesta sensació. Havia viscut al Maresme, a primera línia de carretera, via de tren i mar, i quan fèien la Marató Mataró-Barcelona, hores abans de la cursa la sensació era exactament aquesta. Semblava que n'havia de passar alguna de grossa, o que ja havia passat..

Anònim ha dit...

Els meus pares em portaren a viure a Barcelona quant tenia 4 anys i hi vaig viure fins els 39.

Quant vaig tornar al meu poble, em va saber greu el temps perdut en viure en una ciutat. Ara, quent baixo a Barcelona, torno agobiat.

Però aixó no li digueu a ningú. Cal que els que viuen a ciutat, hi continuin visquent, no fos cas que descobrisin lo bé que es viu en un poble, marxesin tots i se'n acabés la tranquilitat.

Cordialment.

Dessmond ha dit...

Rita,
Ostres, doncs jo mai he vist aquesta marató. Si els dies com avui es poden repetir més sovint, amb l'excussa que sigui, fantàstic.
Avui la majoria de municipis estaven a favor d'aquesta reivindicació. Ara, la capacitat de convocatòria feia reiure -o pena-.

Josep-Empordà,
Després de la nova campanya de l'ajuntament, el Visc a Barcelona, lligara els seus habitants a la glòria de la ciutat. No pateixis, que no es mouran de lloc. Excepte els caps de setmana.

Clint ha dit...

Però tu no eres el que volia atropellar als que tallaven carreteres?

Dessmond ha dit...

Clint,
Atropellar, no. Empènyer de bones maneres als torracollons. Per això el meu suport és espiritual, tot i que motius per tallar la N-II els tinc a diari.