Ahir a la nit veia des de casa el setge a Barcelona. La remor de tota l'artilleria pesada de les tropes borbòniques arribava clarament fins al punt del Maresme on sóc jo. Els coets, les tones de pólvora que van encendre van mostrar un paisatge desolador. Molt de tant en tant podia escoltar algun esbufec de la mar. Però fins i tot les ones semblaven clarament agòniques. Un paisatge desolador.
Jo no diré que haguem perdut la batalla. Ans el contrari. El futbol és una activitat que em sembla absolutament accessòria. Dono gràcies de no tenir selecció nacional, per a casos semblants. No estic segur de que no acabaríem fent ridículs calcats. La follia pel Barça n’és un mal indicador. És l’únic consol que sé trobar al fet de tenir una situació d’opressió nacional.
Em sembla retrocedir als temps del Nodo, quan miro la Cuatro per exemple. Hi ha una exaltació al patriotisme més propi de la darrera obra de La Cubana que d’una nació amb la seva estructura d’estat desplegada i amb llarga trajectòria. I em refereixo a la Cuatro per què és el colmo del progressisme.
Fa temps que perdem pistonada. Tots plegats. Europa, Espanya, Catalunya. Reviscolem amb gestes de pa sucat amb oli. Espanya arriba al més amunt de tot, però a cop de pilota. De suar la cansalada, de “poner toda la carne en el asador”. Sempre que sigui rere una pilota. No quan parlem de pujar els nivells d’excel·lència, no. Ni de ser més productius o de mirar de competir a la primera divisió de les coses que són importants. L’exaltació pàtria arriba pel cantó del cop de cap i la coça a un coi de pilota.
El més trist de tot és l’engranatge que s’ha creat al voltant de tal fotesa. Una cursa de cotxes o un partit de futbol pot desplaçar un informatiu. No a Burundi. A Catalunya!. Aquests progres que no fa pas massa es queixaven del “pan y circo” que oferia el franquisme com a recepta, avui són els que veuen directament d’aquesta font. Si mireu la programació més escombraria, veureu després que els seus autor signen ardents manifestos en pro de les polítiques d’esquerres. El “pan y futbol” avui ha passat a ser la credencial més visible de la “Espanya va bien”.
A casa nostra fa quatre dies vam ser obsequiats amb tota una declaració de principis de la flamant nova directora de TVres. La Terribas va tenir la pensada de que cal treure protagonisme a la política i fomentar programacions més ocioses i d’entreteniment. És a dir, “allò què vol la gent”. Som o no presoners d’un franquisme de disseny que aterra des de l’esquerra i amb la mateixa impunitat?.
Després ens sorprenem del grau d’adhesió a la “roja”, a l’augment de vocacions per fer de Pau Gassol o la tirada que té el nen per fer corredor de Fórmula 1, en comptes dels deures. Agafar un bon llibre, treure bones notes o demostrar aptituds bàsiques per la lectura comprensiva, això és ciència ficció. El que es tracta es d’arribar a tenir a cadascuna de les llars catalanes un bon tros de Rafa Nadal, de Ronaldinho o de Jorge Lorenzo. Això si que t’arriba a resoldre la vida, que és el què realment vol la gent. I encendre coets, mentre tot això no arriba.
17 comentaris:
L'excel·lència està sota mínims. El món al revés. Mirem, per exemple, els currículums acadèmics dels dos subjectes que manen més en aquest país? Puigcercós i Montilla, per exemple?
Carles tv,
I el del president del Parlament?
Clar que els referents del país han de ser els Rafa Nadals o la cabra de la Legión!.
A mi m'agrada molt l'esport, i en segueixo bastants. M'agrada l'emoció que propociona, la incertesa del final, i de vegades crea uns guions de suspens que ni el Hithcoch. Però d'altra banda també penso que està sobrevalorat, polititzat i que mai de la vida hauria de representar el desplaçament o reducció d'un telenotícies. Cada cosa al seu lloc i en la seva justa mesura.
Benvolgut Dessmond.
Son molt més febles del que ens volen fer creure i del que creiem.
Amb la que está caient a Espanya i de l'ùnic que es preocupan és de temes identitaris.....será potser que dubtan més de la seua identitat que nosaltres mateixos i han d'aprofitar qualsevol esdeveniment per reafirmar-se?.
Ahis al vespre, Palafrugell era un espectacle: mitja dotzena de cotxes...sempre els mateixos, recorrent el poble amb claxons i banderes i els seus ocupants, de pinta skin head....i al bar de sota de casa, un bar de magrebins a on no se serveixen begudes alcoholiques ple de "moros" cridant España..España!!!.
Caps rapats i moros!!!.
No sé pas qui está pitjor.
Per altra banda, ja no es pot confiar ni amb els alemanys!!.
Cordialment.
No ho podria haver dit millor, jo. El cas és que tot això, res més que fanatisme, és a dir, perdre la perspectiva per qualsevol fotesa (un adolescent que canta, uns homenots que corren rere la pilota o una religió qualsevol), em va avergonyir. I tant fa el Barça, la selección o la parida de torn. I així anem.
El futbol és una religió tribal i quan més malament va a la terra més t'aferrés a lo sagrat. Hi ha crisi, queda el futbol i l'esperança en el teu equip. El barça va malament, et centres en la terra i els aspectes mundans.
Com sempre els que amb més fervor segueix la religió són els conversos, de la meva experiència personal d'aquesta Eurocopa i l'anterior mundial. Puc dir què els màxims seguidors de la selecció espanyola han estat els immigrants de fora d'Europa; subcontinent Indi, Africa i sud-Amèrica. més com a integració que com a fervor patròtic.
Independentment dels mèrits fútbolistics què Ezpanya ha fet per ser la digna guanyadora. A mi m'ha provocat la més gran indiferència.
De fet a alguns d'aquests immigrants ara, amb papers, jo se què votarien sí en un referèndum d'independència i d'altres que podria convèncer perquè ho fessin.
La invasió dels carrers contrasta amb el creixement de l'independentisme o més aviat la reducció del unionisme social.
Jesus M. Tibau,
A mi m'agradava aquesta part que dius de l'esport. Però fa temps que la va empetitir tot aquest gran muntatge que res té a veure amb l'emoció, la comptetitivitat, l'espectacle. Només falta que li posem unes gotes de patriotisme ridícul. I, que a més, desplaci la programació televisiva amb aquesta poca vegonya.
Josep-Empordà,
Tenim una situació de feblesa que ningu gosa afrontar. Sort que no som els únics. Ara, espero que sapiguem reaccionar. Com molt ben dius, ja no podem ni confiar de tercers. Encara que parlem dels alemanys!.
Guillem,
Fa fredar les bestieses que es poden fer o dir en nom d'Espanya. A mi, que consti, em genera un gran respecte. Poca conya amb Espanya. Però quan l'associes amb tota aquesta tonteria, em baixa en picat. Fulminantment.
Josep (SL),
El mix esport -selecció- i immigració jo no el tinc molt clar. Sumat a un suposat procès independentista, encara menys. No conec de conjunt el panorama. I no conec, tampoc, que ningú ho estigui fent hores d'ara. És d'aquelles coses que tothom confia que ho faci un altre. D'aquelles coses que sabiem que, com a mínim, les feia en Pujol. I ara mateix sabem que és el que no fa en Pujol.
Vols dir Dess, que tanta culpa tenen els que s'entesten a fer que aquest partit de futbol sigui més que això com els que en voleu desmerèixer el resultat purament per temes polítics.
La roja, ha jugat com el barça un any que el barça ha jugat com la roja d'abans, és normal que molta gent que gaudeix de l'esport hagi gaudit del triomf única i purament esportiu.
Tot i això comparteixo la visió del poc nivell actual, tot i que em sorprèn que un liberal com tu no aprovi que es mogui un TN (amb el nivellàs que hi ha normalment en el TN capdesetmana) per no continuar amb l'esport que genera i costa més calès de tots. És la llei del mercat! a banda que a mi ja em va bé!
L'esport ocupa el lloc que abans ocupava l'exèrcit o l'església. És un factor de cohesió molt fort a tot arreu. Els comentaristes de la BBC ho repetien "Espanya ha guanyat perquè ha trobat el seu estil i ha estat unida i ha deixat enrera fantasmes de desunió de catalans, bascos, etc.".
No m'estranya que les peticions de posar lletra a l'himne espanyol sorgissin dels esportistes.
No m'alegro d'aquesta victòria ni de les celebracions que tenen un punt neo franquista molt bèstia i gent que treia la bandera amb l'àliga sense manies. I compte, els seguidors alemanys cantaven l'himne amb la versió "Deutchland über alles", que està prohibida...
El ZP té la flor al cul, però al Cruyff també se li va pansir.
Mentrestant, no hi ha crisi fins després de l'estiu.
Panem et circenses i olé.
Clint,
Jo no vull desmerèixer res per temes polítics. A mi em sembla patètic la corda que se li dona al futbol. Patètic i tercermundista. Que a més es converteixi en qüestió d'estat, encara és més patètic i ridícul. Per això em considero afortunat de no tenir seleccions, perquè no estic segur que podriem arribar a aquestes cotes de ridícul. Has vist el telenotícies d'avui a TV3?. Vergonya majúscula. Això no té a veure amb política. O potser sí, però no en el sentit que vols fer anar tu. Clar que és política intentar amagar la crisi econòmica o la recessió o el nivell sota zero de la nostra educació. Ara, això no treu que ahir la selecció no fes un gran partit. Cosa que desconec, perquè no acostumo a mirar el futbol. Ni la roja ni el Barça. No discuteixo la literalitat del partit d'ahir en absolut.
Avui he sentit un recull a RAC1 del tractament que van fer les emissores de la retransmissió del partit. Vergonyós. I no ho dic perquè jo em declari nacionalista català. La cosa és objectivament vergonyosa, que per això han pogut fer un recull fantàstic. La Ser semblava el Nodo. No la Cope. Jo he escoltat el tros de la Ser i és d'un ridiculisme a prova de bombes.
Que un informatiu passi en segon terme per una qüestió com és un partit de futbol o una carrereta de cotxes, això només ho admeten els kikuyus o els que volen agafar el seu model. No té a veure en res amb el liberalisme. El mercat és una altra cosa. La programació de la TV no es fa en funció de les lleis del mercat. Altrament, TV3 ni existiria. Per cert, que el liberalisme està a favor d'intervenir, en determinats temes. Però això ja seria tema d'una altre post.
Jesús Cardona,
Bé, i en aquest cas, la "roja" serà un instrument per posar baselina a altres iniciatives que res tenen a veure amb l'esport. Hi ha tota una campanya en marxa que va molt més enllà del que seria estrictament esportiu. El manifest en defensa de l'espanyol o el TC amb l'Estatut, poden tenir una gran empenta amb l'eufòria que proporciona la sapastrada del futbol. Com dius, pot ser els substitut de l'exèrcit o de l'Esglèsia arribat el cas que els arguments no són suficients.
Marc,
"Pan y circo" i espera't. Després de l'estiu tornarem a ballar-la. Només cal que recordis el que va comentar en LT a La Seu. Suma y sigue...
A veure una cosa, jo potser baixo de l' hort, però al Principat les cel.lebracions del triomf de la "fúria" han fracassat estrepitosament.
L' índex d' audència, el share em sembla que en diuen, va ser antològic. És un fet. Ara, no guanyaven res des de fa 44 anys, i el share amb la concurrència a la cel.lebració posterior no té res a veure. Jo diria que no va arribar a ser ni tant concurregut com quan el RCD Espanyol va guanyar la copa del borbó. Res comparable a una Lliga del Barça...ni una quarta part de gent, i lligues se' n guanyen més d' un parell per decada.
Aquests ecspanyols de xaranga i pandereta són els que són, sorollosos, cridaners i maldestres...però pocs. Comptats.
No es mereixen cap capficament.
Ells segur que en fan aquesta lectura, cap eufòria.
Salut i independència,
Cesc.
La "roja". Futbol, esport,mèdia i la caverna espanyolista feta tsunami.
Vaig per parts.
1)- La "roja". La selecció espanyola de futbol va jugar força bé, molt bé, tota l'Eurocopa, i va guanyar. Bè. Sense desmerèixer, en una fase sense grans equips europeus de seleccions. (Itàlia i França, plenes de prejubilats; Alemanya en formació, Holanda, com sempre, presoners del seu esperit atacant total;i Portugal, a mig fer i desfer, i també de baixada natural dels millors).I Anglaterra fora. Rússia amb por escènica per manca d'experiència internacional.
Però futbolísticament, chapeau per a l'equip espanyol i per al seu seleccionador.Jugant a futbol, al toc, i fent un homenatge continuat a les figures dels 4's de la pedrera blaugrana des de l'arribada del Johann.
Jugadors joves, bon ambient, sacrifici, classe, i treball. Bé. Molt bé.
Però cal recordar-ho als "casposos" i "brunetis": sense el seu deu Raul, i el seu apòstol Guti. I amb un seleccionador, entrenador de molts anys i de molts llocs, però que mai ha estat al Realisismo. Si en canvi, al Atl. Madrid, al Barça, al Mallorca, etc.
Nou record per als casposos: I no renoven al Luis Aragonès, després de guanyar l'Eurocopa. Tipical spanish, la inconstància, i la pèrdua de sentit.
b)- Mèdia. Share's.
Normal. El futbol és l'espectacle de mases més important del món mondial. Ens agradi més o menys, o no.Es igual. Es un esport col.lectiu globalitzat, mes que cap altre, amb desenes d'anys de retransmissions televisives, per tot arreu, i ha esdevingut una industria del lleure, mediàtica, molt més forta, i molt més estesa, que la formula 1, el tenis, el bàsquet, i pròpia de les classes populars, en tots els sentits. Pobres, aidentitaris, incults, il.letrats, mainada, jovent, gent gran, masclista clarament però amb creixent audiència femenina, base també del star system, i somnis de triomf futur per a nens sense present ni futur immediat.
La industria futbolera té experiència. Cada 2 anys Eurocopa i Mundial. El mes de juny, l'epoca que acaben els col.legis, previ a les vacances, i quan les temperatures canvien. I aparador del mercat futbolero internacional, on molts diners canvien de mans, i alguna part es queda pel camí.
Cert, l'esport competitiu requereix una certa dosi de passió en les transmissions, però s'han sobrepassat, a Spain, ara, però ja des de l'eclossió del fenòmen Alonso-formula 1, totes les mesures. I ha esdevingut bazòfia permanent.
Hooliganisme, partidisme, sectarisme, equip/esportista centrisme.
A tot arreu passa, però a Spain més. L'Alemanya de Schumacher també era apasionada, com la de Becker, però sense caure mai en el hooliganisme de Tele5, amb l'alonsomania generada artificiosament.
"tics dictatorials exagerats".
A Spain, però també amb el Barça a Catalunya, ens fan acostumar a que "guanyem", a que "juguem" cada partit o cada bola, a que "ens fan falta", a que els arbitres "ens perjudiquen", a que "patim", a que "estem cansats" o "estem a plé ritme"....sempre sembla que juguin mes dels 11, o mes dels 5 del bàsquet. I no es aixi. Els locutors i espectadors no juguem, ni estem bé o malament. Es l'equip tal o qual, no nosaltres, que sóm estrictament "voyeurs", "mirons" de sofà o de bar o de seient.
Fixem-nos que amb una orquetra filarmònica, amb un tenor , amb la companyia nacional de teatre o de ballet, o amb la pel.licula d'un fet històric del pais, no s'empra el "toquem molt bé", o "actuem "...
Tampoc en futbol a molts altres països. A França parlen i escriuen dels "bleus", identificats suficientment, però no s'hi posen ells a dins.
Es un senyal de debilitat identitària col.lectiva clara, però esbiaixada i exagerada al límit per la borratxera de les retransmissions.
Sembla que vulguin que patim, que abandonem la nostra pròpia personalitat i rol de voyeur, per a fer-nos "part decisiva" de l'encontre. I la veritat es que l'afició no serveix per a res. Pel que fa a capgirar resultats. No es veritat que la implicació sentimental doni mès força als jugadors, professionals i molt ben pagats. Ni a les seleccions...ni al Barça de futbol, ni a les seccions del Barça, ni a la Penya, ni amb en Nadal.
Sóm voyeurs passius, per definició, i sempre ho serem. Però com tenim carències identitàries, ens deixem enganyar pels qui ens diuen que tinguem fé, que remuntarem, que farem un canvi, que juguem bé.... Però si això no es veritat. Nomes juguem si anem a fer una costelladeta de futbol sala per les nits i para de comptar.
Share televisiu i programes del cor.
Si, les dades d'audiència son impressionants, però per molt poques ocassions. I sense tanta famfàrria barroca, s'obtindria la mateixa.
Fixem-nos, que en els programes informatius de televisió, hi ha els conductors dels telenoticies, i els de esports. I mig fora/mig dins, els el temps. No hi ha conductors d'economia. Ni de política internacional. Ni de cultura. Però sí d'esports.
Té collons!! El 30% del temps dels telenoticies l'ocupen els esports. Quina bestiessa! Però si també fan programes estrictament esportius a les graelles. Això es per l'audiència? No n'estaria tant segur.
Diria que es un costum, una tradició, i que la pressió corporativa dels periodistes esportius es molt alta en els directius de les cadenes. Normalment, i amb algunes excepcions, al periodisme esportiu s'hi quedaven/queden els més "purria", o els menys pencaires de la professió. Però com l'esport, i sobretot el futbol, es presta a que tothom hi digui la seva, els directius televisius estan convençuts que el 30% de l'espai de les noticies en esports es indispensable. I jo no n'estaria tant de segur
Em sembla inevitable, i positiu, el camí que es'tà donant amb la bazòfia dels programes del cor/telescombreria a les cadenes. La premsa del cor es també la més miserable de la professió, molt més miserable, barroera i inculta que l'esportiva, però també donava elevats share's.
I ara resulta que un programa de la Sexta, que se n'en fot dels programes del cor del tele5 i de l'antena 3, i del telemadrid id el canal 9, nomes amb uns guionistes àgils i llestos, i uns conductors també amables i simpàtics, que foten canya amb un somriure de les tonteries, animalades i contradiccions que fan els plumífers del cor, s'estan fent amb l'audiència i estan aconseguint que els més bèsties (el Tomaquet del tele5) hagin estat tancats i foragitats de la graella.
Em sembla que si comencessin a fer-se programes mig d'humor, però àgils i simpàtics, (sense disfresses ni ninots, atès que el model polònia està més que superat), sobre les animalades de les retransmissions i de les informacions esportives de les cadenes, faran un gran forat.
Jo m'hi apunto, com espectador, per descomptat.
Ja no són temps d'adoctrinament des del mèdia. La situació en la que ens trobem ho nega, però entenc que la tendència és la que es. No pot aguanta-se aquest continuat adoctrinament, en política sectària, en bonisme, en multiculturalisme, en voler fer-nos d'un equip que no es ni serà mai el nostre,..
El tsunami nacional-esportiu-unitarista ecspanyol- s'acabarà aviat, i no haurà fet gaire destrosses.
Es més aparença que realitat ferma.
Però també nosaltres, col.lectivament, amb el Barça, amb els nostres equips, reaccionem de manera similar: mes educadament, menys histriònicament, menys matxaconament, però també de manera desproporcionada.
I, per acabar, compte amb això dels shares. 17 milions. Si. I?
Quants milions estaven veient cinema via DVD's, o en alguna altra cadena. ?
I, per què penso el mateix que el benvolgut Dessmond, ho escric altra vegada: es una solemne imbecilitat ajornar temporalment els telenoticies per a que es puguin veure les darrers voltes de les curses de motos, de cotxes de formula 1, o de forats del golf. (per cert, amb el golf no ajornen els telenoticies).Es la meva opinió. I no fotem "cagarela" d'intentar barrejar el liberalisme, la socilademodràcia o el marxisme-leninisme. Es una questió professional de respecte a l'audiència i d'organització racional.
Amb els mitjans actuals, i com fa alguna altra cadena (obrir una petita o mitjana finestra, sense veu, per a seguir el final de la cursa) hi ha més que suficient.
Altrament, també es contribueix a aquesta bogeria col.lectiva, de la qual, i es ben trist, els que més audiència aconsegueixen són els locutors esportius i comentaristes, que, realment, no són el més il.lustrat , objectiu i racional del pais.
Ells si que monopolitzen el temps, molt mes que els esportistes que fan la seva feina, amb imatges a tv3 o sense imatges al Cuatro.
Però el Camacho de torn, aquest, si que okupa com mes va més temps.
Com amb aquella desgràcia del "tomate" del tele5.
Per cert, us recordo el moviment general de boicot a Tele5 (no veure cap programa d'aquesta cadena), mentre no es doni de baixa del seu suport, com a cadena, (Té collons, l'imbècil de l'italià de les mamaxixo...) al darrer manifiesto de la brunete cuirassada franquista-psoeista de Madrit-Ecspanya.
A veure si els hi fem mal, d'una puta vegada.
Cordialment
Andreu
L'esport, com gairebé tot a la vida, és millor viure'l que veure'l, però per viure'l t'has d'embrutar de valent i això no hi està disposat tothom. Corres el risc de quedar retratat.
Avui he sentit en Porcel explicant la situació de com va viure el partit a mallorca i m'ha fet molta gràcia.
Deia que el restaurant estava ple de alemanys menjant llagosta i mirant el partit i els “espanyols” servint-los.
Segurament estaran contentíssims amb l'eurocopa però els altres van amb mercedes de 10k, tenen unes torres impressionants, mengen llagosta i el millor de tot estan emparellats amb boniques alemanyes (rosses/ulls blaus)
potser hi he posat una mica de la meva part però reflexa una mica la situació.
Cuánto tiempo libre
y cuánto facha catalanista por este blog.
Publica un comentari a l'entrada