diumenge, de juny 29, 2008

Parts d'un mateix problema?

He acabat de llegir el llibre de les memòries del President Pujol. L’he de tornar a repassar. M’ha deixat molt sorprès. Hi ha coses del personatge que desconeixia totalment. He quedat radicalment impressionat.

N'hi ha que ja les sabia. Però la forma d’entendre, per exemple, el fenomen de la immigració, no. El seu mestre Benet, quan li presentà la moció de censura, feu anar com a un dels arguments per justificar-la, que en Pujol a segons on de Catalunya no hi podia posar els peus. Se suposa que és allí on hi ha alts índexs de població immigrada. En Benet o bé desconeixia Pujol o bé desconeixia Catalunya.

La tarda en que Pujol ja no era president de la Generalitat, va dirigir-se cap a Nou Barris. Va voler ser amb les associacions de veïns, que anava trobant al llarg del recorregut que fa el metro lleuger. No va poder assistir a la inauguració d’aquesta infraestructura, però volia celebrar l’arribada del metro en una de les zones més abandonades de... Barcelona? Catalunya?.

Va ser una estona molt llarga. Molt. En Pujol va arribar moix, amb la seva dona. El matí havia estat ferotge. Cada cop que s’obrien les portes del metro, per tal que la gent descendís del vagó passava que la mateixa gent tornava a entrar. Topar-se en Pujol a l’andana provocava tal sorpresa que molts simplement el volien seguir. I es va anar formant una comitiva nombrosa, fins el final del recorregut. Això va vitaminar l’esperit d’en Pujol.

En Pujol els xerrava en català i els seus interlocutors, que rarament el parlaven, feien l’esforç per respondre també en català. Jo contemplava l’escena i em demanava quina seria l’actitud del seu successor, en cas semblant. És així, que malgrat la complicada situació que viu el país, que pots arribar a creure versemblant l’afirmació “Catalunya, un sol poble”.

Al final de trajecte, com dic, va arrossegar un munt de gent simplement per inèrcia. Segons els clixés de l’oficialitat progre-esquerranosa, d’allí havia d’haver sortit per cames. Ell, que durant vint-i-tres anys va segregar els ciutadans segons llinatge i procedència!. Ell, banquer, burgés i classista irrefrenable!. Lluny d’això, la gent volia acompanyar-lo, fos on fos. Fins aleshores era impossible. Però no pel que conten les cròniques d’esquerres. No. En Pujol president sempre anava voltat d’una comitiva que impossibilitava qualsevol intent d’apropament. Aquella tarda va demanar: “No vull que vingui ningú. Vull ser jo amb els veïns. Ningú més”. I així va ser.

La lectura d’aquest llibre m’ha fet encara més evident un dubte que em pesa com una llosa, dins el panorama nacionalista català. No entenc que un home, que ha tingut Catalunya com a prioritat vital, no es declari separatista hores d’ara. (Em consola saber que no sóc l’únic que arriba a demanar-s'ho). Però entenc, encara menys, que els independentistes no tinguin com a prioritat vital Catalunya. Són parts del mateix problema nacional?.

12 comentaris:

chamb ha dit...

Dess,

no és exacte que Pujol sempre anés amb una comitiva que l`aillés. Era molt frecuent que demanés ell anar a barris "incomodes" i entrés sol a algun bar o conversés amb gent d`una plaça. Era habitual que que arribés als actes abans que els alcaldes, i quan aquest arribava ja li tenia un regitzell de queixes veinals.
Jo li havia vist fer un parell de cops, en un bar penya bètica i una volta ciclista. Els dos cops s`en va sortir amb els interlocutors molt contents.

Josep-Empordà ha dit...

Benvolgut Dessmond,

Perdonam la petulancia, però jo crec que entenc a n Pujol i des del meu sobiranisme radical coincideixo plenament amb ell.

El sobiranisme, si vol avançar, ha d'agradar als ciutadans de Catalunya, no als seus adversaris (als adversaris del sobiranisme vull dir).

I ara mateix, els seus adversaris son el tripartit. I si ERC vol empenyre a CiU cap l'independentisme formal és per donar peu als seus "socis" del pscPSOE per acusar-los de radicalisme i presentar-se devant de l'electorat com "la centralitat del catalanisme". ERC treballa incansablement per perpetuar l'actual statu quo.

Fou exàctament el mateix que feren amb l'estatut. No era res més que una trampa parada contra CiU...per desgastar-la i fer-la fora del Govern.

Repeteixo: CiU ha d'agradar als catalans, no als seus adversaris. I els catalans en conjunt si que som com som...i no com voldriam ser.

Cordialment

aubachs ha dit...

1.- Diferència entre la narració mediàtica que es va construir vs. l'acció política a nivell personal (allò de trepitjar territori). Catalunya té unes dimensions que permeten el contacte cara a cara amb els polítics, però Pujol és dels pocs, sinó l'únic que ho feia.
2.- Els plantejaments del president Pujol són el punt intermig entre la concepció de la primera part del s.XX amb la reformulació que es fa a partir dels anys 50 (i on juga un paper important, com s'explica a les memòries el treball del F. Candel).
3.- 1+2 genera una situació que òbviament tira pel terra la construcció del personatge que l'altre gran narració sobre Catalunya (la regional del món del socialisme) intentava fer. Pujol no encaixa.
4.- L'anècdota que expliques de l'entorn del president Pujol pot tenir més joc fins i tot; un cert entorn que es va generar al seu voltant que potser no era el més adient pel desenvolupament nacional de Catalunya.
5.- Tots els sobiranistes que ens hem molestat a conèixer mínimament el pensament o l'acció del Pujol, penso que compartim una certa incomprensió, que és de fet una incomprensió que en el meu cas almenys, faig extensiva al conjunt del nacionalisme català; com és que d'una anàlisi/avaluació a grans trets sòlida (només cal rellegir alguns 'clàssics' per veure el valor de moltes reflexions del nacionalisme català) sempre s'arriba a una conclusió i un programa d'actuació errònia (la reforma de l'estat perquè reconegui la pluralitat, parlar d'encaix, de catalanitzar espanya, etc...).
6.- 150 anys ('broadly speaking') de catalanisme amb una estratègia que ha fracassat contínuament...fa uns anys un amic em deia que la causa era la 'por', la por als tancs, que les generacions nascudes fins als anys 70 han tingut més o menys incorporats al seu 'adn' cultural.
7.- En aquest sentit 6, potser es pot explicar aquesta mena de 'paradoxa' que apuntes... en tot cas, una de les bones notícies (tampoc n'hi ha gaires, així que està be remarcar-la) és que les generacions més joves penso que no som tan esclaus d'aquesta concepció, i ara està clar que no hi ha opcions intermitges estables entre la catalunya-regió i la catalunya-estat.
8.- afegeixo si em permets, que el punt 7 no el tinc tan clar per les generacions més joves, d'aquí que la finestra històrica que hi ha ara (no m'atreviria a dir-li porta...) no estarà oberta més de 10 anys...estaria bé començar a fer un eslògan versió actual de "ara és l'hora".

Andreu ha dit...

Benvolgut Dessmond,

En Pujol sempre va estat connectat, directament, amb les realitats, amb les diferents i desiguals realitats que es produien a Catalunya. I,gairebe sempre, de forma directa. Sense gaire mitjancers. Naturalment, això exigia treballar molt i molt. Tots els dies de la setmana i totes les setmanes de cada any. I ho feia.

Aquests dies veiem el cas Bassas.
Si.
Si fa 25 anys els governs Pujol no haguessin impulsat, creat, desenvolupat, i organitzat, molt bé, amb professionals no control.lats, tant TV3 com Catalunya Radio, ara no tindriem cas Bassas. Com no tenim casos de locutors que pleguen, o fan plegar, de Comradio,Radio4, o BTV.

Fer , i asssolir i mantenir anys i anys, els lideratge d'audiència de la ràdio nacional de Catalunya i de la televisió publica de Catalunya, ha fet mes per l'independnetisme que totes les declaracions fets en 120 anys. De llarg, molt més.

O ara ja fa 10 anys que els Mossos tenen reponsabilitats de trànsit. 10 anys si. Ara sembla normal, però fa 30 anys, ningu s'ho imaginava. Els Mossos desplegats arreu de Catalunya, si. Un altre "miracle" pujolià-convergent.

L'allau de multinacionals, japoneses, alemanyes, nordamericanes, britàniques, coreanes, que van aterrar durant la dècada dels 80 a Catalunya, creant desenes de milers de llocs de treball. No li donem importància. Pero fa 5 anys que no ve ningú.

La immersió linguística. Atacada, criticada, però aguanta. Un model diferent al que els ensenyansts sociates catalans, al redòs de la Marta Mata, volien. Pere Pi Sunyer, Trias Fargas, Jordi Pujol, Carme-Laura-Gil, es van mantenir ferms, el van implantar, i també ha significat un canvi, respecte als anteriors 200 anys, impressionant. Amb debilitats, sí, però ha funcionat, funciona i seguirà funcionant.

La sanitat publica, una altra vessant exemplar de la gestió nacionalista dels governs Pujol. Una qualitat sanitària impressionant, un apropament a la ciutadania, i una coordinació sanitària publica modèlica, ja no solament per a altres nacions sense estat de l'estat, ans també per a estats europeus molt avançats, lands, etc.

Segur que en totes les vessants de govern Pujol s'hi poden trobar crítiques justes, i encertades. Però la comparació amb els 5 anys tripartits de qualsevol període de 5 anys de govern nacionalista català és escandalosa.

Que s'ha construit en aquests 5 anys tripartits?

Que s'ha destruit i/o s'ha degradat notablement?

Estem, més o menys espanyolitzats, ara o el 2003? Més o menys dependents d'Espanya?

Estavem, més o menys espanyolitzats, el 2003 que el 1999? O que el 1994? O que el 1989? O que el 1984? O que el 1979?
Més o menys dependents d'Espanya?


Les paraules se les emporta el vent. (equidistància, mans netes, independència ja, ......)

Les obres, els fets són els que permeten fer balançs objectius.

Eslògans sense fets coherents = trilerisme, populisme, demagògia.

Crec, benvolgut Dessmond, que no ho dirà mai, per què no se'n sent, de "separatista". Moltissima gent tampoc ens ens sentim. Separatistes poden sentir-se, potser, alguns extramenys que vulguin separar-se d'Espanya i integrar-se a Portugal.

Però els qui no ens sentim integrats ni cohesionats amb l'estat espanyol, crec, ja n'estem de separats, per sempre. Nomès ens podem separar del que voluntàriament ens hem unit alguna vegada.

I no es el cas de Catalunya i Espanya, que sempre han estat dues realitats diferents, i diferenciades.

Cordialment,
Andreu

Joana ha dit...

El llegiré aquestes vacances. No podré fer una anàlisi tan acurat com ho fas tu...Per això et llegeixo! ;)
Bon cap de setmana, records a la Su...Que passeu un bon estiu!
A veure si a la tardor hi ha canvis d'aire... vull dir que els polítivs vinguin descansat i s'hi posin... que ja toca!
Una abraçada!

Lídia Pelejà ha dit...

Dessmond,


m'ha agradat molt aquest article.


Salutacions!

Dessmond ha dit...

Chamb,
En Pujol trencava protocols. Però en una inauguració, la quantitat de mosques i pilotes de partit o de l'administració que traginava, creaven un cinturó de seguretat difícil de creuar. Impossible tenir una conversa com les que va tenir aquell dia a Nou Barris. Va ser una cosa molt especial.

Josep-Empordà,
Jo també sóc molt pujolista. No sé si se m'ha notat. Faig enormes esforços per intentar comprendre'l. Però en aquest punt crec que ajudaria molt a donar una espenteta al nacionalisme.
També he de dir que jo particularment no necessito masses més demostracions de patrotisme per part de'n Pujol. Potser si que estaria bé veure algun senyal de la banda independentista.
Tens molta raó sobre a qui ha d'agradar CiU. Espero que no perdin el nord.

Aubachs,
Interessant la forma en què ho has desglossat.
Molta raó en els punts 6, 7. Probablement són la raó. No sé quin Pujol tindriem si hagues nascut més cap aquí. El mateix, però sobiranista?.
El punt 8 també és important. El tema no romandrà obert indefinidament.

Andreu,
Vaja una reflexió!. Molt d'acord amb el que apuntes. I molt agut el punt final sobre el secessionisme. Potser sí que tens tota la raó del món!.

Joana,
Fes-ho. No t'en penediràs. Segur que et proporciona un bon estiu aquesta lectura.
A la tardor hi haurà novetats polítiques, amb el TC i l'Estatut. Segur.

Lídia,
Em fa feliç que t'hagi agradat!. Bona tornada al regne de Capçanes!.

Sinblancaporelmundo ha dit...

Hola bonic:

Em passava per ací per a congraciarme amb tu i gaudir amb tu el triomf d'Espanya sobre Alemanya. Quina emoció, oi?

Aquest so harmoniós com els àngels dels claxons, dels petards, dels coets i fins i tot els crits de Gooooooooooooooooooooooooooooooooooool.

Quina meravella!

jajajajajajajaajajaajajajajajaaja

Visca la nostra Espanya, guapetón!

Som campions! Som campions! Som campions! Som campions! Som campions!

Dessmond ha dit...

Sinblanca,
Tot un detall haver pensat en mi. Jo que preferiria ser a Turquía, en comptes de Catalunya. En aquests moments, dolorosos com són, Istambul ha de ser una magnífica alternativa.
On visc jo afortunadament no arriben els crits. Però no puc evitar sentir els coets. Barcelona semblava assetjada talment com va passar el 1714. Ha estat una estranya sensació, això del fútbol.
En fi, has tingut bon viatge?.

marc ha dit...

La meva teroria és que el Pujol, suposo que en bona part per vanitat, vol ser conseqüent amb la seva trajectòria. Si llegissis les memòries i al final et digués que ara sí, em declaro independentista, la seva figura potser s'evairia una mica.

No el justifico, a mi també m'emprenya que no hagi fet el pas de declarar-se independentista; i estic segur que no li faria gaire gràcia veure com un Montilla, o un Mas, o un Puigcercós fossin el president d'una Catalunya lliure en vida seva.

Per mi, és una barreja d'ego i de ser conseqüent amb la seva trajectòria.

De fet, m'és ben igual. El quer em preocupa és la gent d'ara. Al Pujol li tinc una gran estima i consideració, però la seva època ha passat, un període en que va fer moltes coses bones. Passarà a la història com un gran polític i potser n que no serà un gran polític passarà a la història com el primer president de l'estat català.

C'est la vie.

Sinblancaporelmundo ha dit...

Pero es que no os dais cuenta de que vivís en una burbuja catalanista independentista y que no tenéis ninguna posibilidad. ¿Es que no habéis visto a la gente en la calle, no habéis oído los cohetes?

Desde luego, pofavó, qué ganes de vivir "emprenyats" hasta el último suspiro...

Xavi ha dit...

Totalmente de acuerdo. Viven en una burbuja.

Viva Barcelona, viva España, viva la Eurocopa!