Tarda a Vallromanes

Coneixia de fa temps en Toni Ibáñez. Només virtualment. (Qui no coneix el Sr. Ibáñez!). És un personatge catosfèric amb un llarg recorregut. És un tipus que no s’arronsa. Això ho ha sabut convertir en virtut. Es va implicar en l’organització de les Jornades de la Catosfera i de seguida va veure que al món blogaire hi ha fusta suficient per a guarnir un bon llibre.

Ara mateix acabo de tornar de la presentació de “La catosfera literària 08-Primera antologia de blogs en català”. He vingut pensant com de ràpid m’ha passat el temps. Ep, vinc d’una presentació d’un llibre!. Aquesta mena de coses són feixugues, per dir-ho finament. He sortit més que satisfet. Jo i tant d’altres. Una presentació d’un llibre és un coi de tràmit, per norma general. Hi ha un parlament, quatre aplaudiments obligats i -en el millor dels cassos- una copa justeta de cava calent. I cap a casa.

Aquesta tarda el Casal de Vallromanes bullia. Això que havia de ser un tràmit, en Toni ho ha sabut convertir en un festa molt ben orquestrada. Ha estat, segurament, un treball de xinos arribar al punt que hem viscut aquesta tarda –veig que parlo ja d’ahir!-. Presentat per na Marina Martori, hem assistit a uns interessants els parlaments d’en Saül Gordillo, en Marc Vidal, el mateix Toni Ibáñez i l’editor del llibre, en Jordi Ferré. Molt encertada la lectura de fragments d’aquest llibre per part de l’actor Jaume Comas. I tot combinat amb un “quintet” de jazz, la jarband, que després ha seguit amanint les converses amb la Joana i família, la Cruella o el Veí de dalt –més fugaçment-, mentre corria la teca. També vull fer-ho notar: el menjar i el cava, deliciós. He tingut el plaer de conèixer en Rubèn Novoa i el rei dels Gumets, en Jordi Torà. (N’Elia Romaní queda per una altra ocasió). També he topat amb en J.M. Tibau. Una tarda-nit deliciosa.

S’ha d’agrair i molt les coses fetes cuidant tant el detall. Avui hi ha hagut alegria pels descosits. No és fàcil organitzar un acte multitudinari on s’hi respiri aquest bon caliu. Vull felicitar públicament a en Toni. No és gens fàcil, repeteixo, muntar tot aquest ciri i que surti tant bé. Vull animar-lo a que segueixi fent coses com aquestes. És així que aquest país es construeix gran i respectat.

Avui he sortit clarament convençut que arribaré a tastar els canelons que fa sa mare. (Fa dies que em treballo el tema!). Han de ser una veritable joia. Algú que s’ha criat amb aquesta matèria, per força li han de sortir les coses com les d’aquesta tarda a Vallromanes. L’enhorabona, doncs, Toni!.

(Ara penjo el post i vull dedicar una estona a llegir el llibre)