divendres, de maig 16, 2008

Linxaments morals de Catalunya

La forma en que aquest país va perdre la sobirania, ha estat una gran base pel linxament. Des del setge a Barcelona, la tàctica del linxament s’ha prodigat en formes més o menys barroeres, arribant fins avui.

A vegades, llegint per exemple, fets sobre el 1714 veus que tampoc han canviat gaire les coses. Hem passat del linxament físic i moral per part de les tropes espanyoles al –fins fa ben poc- linxament exclusivament moral. Ara les tropes s’han convertides en ses senyories. Però les ganes de linxar, intactes. Qualsevol que repassi un llibre d’història o l’edició d’avui de qualsevol diari, encara que sigui el més pamfletari, en trobarà mostres.

Dins d’aquest desgraciat destí, hi ha linxaments i linxaments. Una dada que sempre es repetia és la col·laboració d’algun autòcton en aquest afer tan pròdig. Tot i així, trobo que no és comparable a la situació actual el col·laboracionisme borbònic o el franquista. En aquestes situacions és molt fàcil, humà, entendre els canvis de camisa.

La situació moderna és la que em sembla més difícil de justificar. Ara som dins un context polític europeu on la por a la desaparició física no existeix. Hi ha certes garanties per poder fer-te aguantar el tipus, arribat el cas. Tot i així hem arribat a l’extrem dels extrems més absurds, per ridículs. Aquells on era inimaginable que per allí es podes donar un cas de linxament sagnant. Moralment sagnant, vull dir.

El cas de l’aigua a casa nostra ens ha esventrat moralment. Com a país. Ha deixat al descobert fins a quin punt podem arribar a ser d’insignificants i poca cosa. De la fotesa en la qual s’ha convertit Catalunya.

Abans d’ahir vam ser portada i comentari de tota la premsa internacional. Ni pagant haguéssim lograt aquest ressò mediàtic. La imatge del vaixell carregat d’aigua que atraca al port de Barcelona és la cosa més inexplicable que ha passat en molt de temps. En el nostre món, a la vella Europa. Escenes semblants les veiem en l’ajut humanitari després d’una catàstrofe sobtada. Ha estat una vexació majúscula.

Potser si que hi ha catàstrofe. Potser no és evident i requereix forçar l’abstracció. Potser sí que és una catàstrofe de dimensions desconegudes haver de patir el mateix color polític en tots els nivells de la política: govern espanyol, govern català, govern de Barcelona, govern de la Diputació, govern civil.

És un linxament moral haver de protagonitzar un ridícul mundial. Ratlla el drama humanitari l’haver d’aguantar tanta poca solvència del nostre govern. Pel matí aprova un decret i a la tarda se suma a la manifestació en contra. La novetat és que ara ja no cal cap tropa ni puny espanyol, per reblar un perfecte linxament.

El darrer, il·lustrat també pel regidor Wiliam. Anuncia una conxorxa internacional, amb l’objectiu d’enfonsar Barcelona. Ell que va formar part del govern català. Aquell que havia d’arreglar el mal de la pluja amb una nova cultura de l’aigua. I ara que hem vist tal obra de govern, ara se’n va a l’altra banda de la plaça a certificar que tot el món coneix la nostra particular forma de fer el ridícul. I la denuncia. Gràcies mil Sr. Wiliam.

Avui som capaços d’anul·lar-nos, d’humiliar-nos, solets com a país. No ens calen ni els col·laboracionistes. Ho fem tan bé que enlluernem el món. Un i altre cop. Els espanyols ho saben. I és en aquest context que es produirà segurament una altre gran prova de foc moral. Dubto molt que un país que no sap ni com fer-s’ho per omplir la cisterna del wàter, que sàpiga estar a l’alçada quan l’estat borbònic torni altre vegada a abolir-nos les lleis. Aquest cop no caldrà ni recórrer a la força, que és com pertoca a la forma moderna de linxar els catalans.

9 comentaris:

Josep-Empordà ha dit...

Tota situació, per dolenta que sigui, te la seua part positiva, i aquesta és que els tripartits son tant nefastos que indefectiblement els afectará la llei de la gravetat, evitant el full de ruta de Nicaragüa (el carrer), d'ocupar tot el poder a Catalunya...per moooolt de temps.

Haurem de tenir paciencia i continuar fent l'esforç de possar llum a on ells voldrian que la foscor amagués la realitat.

Magnifics els escrits d'avui a El Singular Digital de'n Jordi Graupera i la Natàlia Molero, i molt significatiu i de lectura inprescindible el de'n Xavier Bosch a l'Avui.

Sembla que poc a poc, li van perdent la por a n Bolaño i encara queda algun periodista disposat a fer la seua feina.

Josep (sl) ha dit...

Del poder del linxament mediàtic sols en pot comprendre'n la força. Qui el tem perquè el compren perfectament perquè l'ha fet servir de manera massiva i desapiadada.
Aquestes crítiques deixen retratats a als que durant l'han estat fent servir en benefici propi.

Anònim ha dit...

Bona nit,

Sí, benvolgut Dessmond. Portem uns anys que semblen els de la pesta, o de les plagues. Però , molts dels qui estem en aquest pais, sabem, n'estem convençuts, que no tot el que ens passa és "culpa" de Madrid, d'Espanya. Tot no. Una bona part, no inferior al 33% es "culpa" nostra, de les misèries del nostre pais, unes polítiques, importants, i altres d'aquesta resignació inmoral, pasota, en la que ens hem instal.lat col.lectivament fa temps per manca de tremp, propi, d'organització, de formació, de valors, i de lideratges.
Per manca de saber i voler viure en llibertat i amb responsabilitat en un pais ocupat que volem que arribi a ser totalment lliure.

Jo m'imagino, a mí mateix, llegint a l'Avui, al Punt, a La Vanguardia, els darrers anys, que San Francisco (ó Munich, ó Atenes) ha estat3 ó 4 mesos amb problemes greus de comunicació ferroviària amb els seus hinderland's; que l'estiu passat la meitat dels habitants van estar sense llumb un mes, i que els carrers estaven plens de generadors; que estan arribant vaixells des dels ports de Los Angeles o de Long Beach amb aigua per a la població de San Francisco, que el Golden Gate es torna a reformar, per tercera vegada, en 15 anys (com la Plaça de les Glòries), i que no es podrà utilitzar durant 20 mesos, etcètera,... Quina opinió tindria sobre el nivell de vida, de qualitat de vida, a San Francisco, a Califòrnia. Sobre l'eficiència de les autoritats californianes, o municipals? Demòcrates o republicans. Es igual. M'agradaria que algun dels meus fills s'instal.lés a viure a S.F.?

Doncs això és el que milions i milions de persones, europeus, americans, llegeixen de tant en quant sobre Barcelona i sobre Catalunya. I tot es veritat. La informació, si peca d'alguna cosa, és de ser escasa, i, en tot cas, menys alarmista del que ho és la realitat.

Però no es bó estar sempre llepant-se les ferides, diuen. Millor deixar-les cicatritzar per sí soles. I recordar, aixó sí, que el nostre poble´no es un poble qualsevol. Ni millor ni pitjor. Però diferent. I aviat s'haurà acabat aquest malson. Un poble que, un dia, torna a aplegar mig milió, o un milió, es igual, molta gent, en una multitudinària manifestació cívica pel dret a decidir a Catalunya, aviat , tornarà a sortir d'aquesta bacaina col.lectiva en la que semblem estar instal.lats.

L'exemple del que està passant amb Reagrupament fins ara, en aquesta fase precongresual d'ERC, ens ha d'animar. Qui ho diria, fa 6 mesos, que hagués agafat la importància i volada renovadora patriòtica que ja té? Jo, particularment, tot i la simpatia i encoratjament totals des del seu inici, no ho creia pas. Sincerament.

I en canvi, entre la situació del partit, la coherència i vàlua del lideratge de Carretero i Carandell, l'esforç i treball de tots els integrants al corrent, i el suport extern comunicatiu, informatiu, rebut des del teu bloc i d'altres blocs amb estrella a travès d'internet, el canvi sembla ja possible. Ja veurem com acaba. Però ha millorat moltíssim la posició de canvi i renovació a ERC en poc temps.

El mateix passarà amb el pais en el seu conjunt. Mai ha defallit definitivament, mai ha deixat de reaccionar, després d'etapes de bacaina i de tapar-se els ulls massa temps. I el control comunicatiu des del poder socialista no l'han aconseguit. Pel contrari, diria que comencen a perdre forces. I aquest símptoma és també indicatiu de que la renovació, la recuperació, el canvi , al conjunt del pais, també pot estar proper. Però no vé sol. Cal continuar els esforços que s'estan fent. I ens en sortirem, de ben segur, aviat.

Bona nit,
Andreu

popota ha dit...

Al 1942 un grup d'enginyers alemanys van fer una reunió per escatir com s'havia de reforçar l'estructura dels seus avions per tal de fer minvar les baixes.

Per fer-ho, van dividir els avions en quatre zones, posem A, B, C i D. Durant sis mesos, es van dedicar a comptar els impactes rebuts pels avions a cadascuna de les zones, i aleshores es van tornar a reunir.

Van veure que a la zona A havien rebut 800 impactes; a la zona B, 300; a la zona C, 400; i a la zona D, 15. Van començar a discutir el tema i van acordar que el més urgent era reforçar els avions a la zona A, ja que era la que rebia més impactes.

Tanmateix, un dels presents es va aixecar i va dir:

- Esteu equivocats. De les dades que hem recollit la conclusió que cal extreure'n és que la zona que cal reforçar és la D, ja que els avions que reben impactes en aquesta zona són els que no tornen.

El que vull dir, òbviament, és que la partida comença al 39 i segueix al 78. Des de llavors, sense novetats, avortat l'intent maragallíà. Qualsevol anàlisi que menystingui aquesta realitat i es dediqui a relacionar és que passa avui amb el tripartit 2.0 és econòmicament analfabet, històricament indecent, jurídicament indocumentat i, en conseqüència, políticament inservible.

Josep-Empordà ha dit...

A Catalunya hi ha gent que es defineix com de "dretes" i n'hi ha que es defineix com d' "esquerres"; a Espanya, també.

A Catalunya hi ha lliberals, molts més dels que ens pensem, perque molts ho son i no ho saben. A Espanya, no.

Aquest és, esquemáticament, el "fet diferencial catalá". És moralment impossible ser lliberal i catalá i no ser catalanista, en canvi, es pot ser de "dretes" o d' "esquerres" i no ser-ho.

LRDS ha dit...

Tens raó però tampoc crec que en siguem una excepció: Sarkozy té uns nivells de popularitat més baixos que els més baixos de Chirac, l'alcalde de Londres serà un senyor espectacularment excèntric que també va de portada en portada, el President d'Itàlia no el defensa ni The Economist que preferia que guanyés l'esquerra!, Bèlgica ha estat gairebé un any per formar un govern i ara sembla que es tornen a barallar, i sort que als Estats Units hi haurà eleccions al novembre.

Potser som una riota, però no som tan diferents.

Dessmond ha dit...

Josep-Empordà,
No sé pas. Jo ara no sóc capaç de veure el cantó positiu de la situació. Hi ha certa mena de desgràcia que no ens beneficia. La fusta d'en Graupera, na Molero o en Xavier Bosch seria la mateixa. Sento veure-ho així.
Consti que entenc què vols dir.

Josep (SL),
Són conscients del mal que pot arribar a fer els mitjans quan s'hi posen. I certament, aquests ho saben millor que ningú.

Anònim Andreu,
Espero que al final la teva visió tan positiva s'imposi. Ara cada cap tenim menys opcions de fer salts reeixits. La història recent ho demostra i els indicadors no són gaire afalagadors. Però en fi, tant de bo sigui jo el que va errat.

Popota,
Ets la persona que aconsegueix fer-me rellegir els meus propis posts. No entenc què vols dir, sobre tot amb el teu pàrraf final. El tema de l'aigua és un tema amb el qual pots sentir-te gaire orgullós?. Tu saps com ho veu el nostre món?. Vols dir que et veus amb cor d'anar-ho a defensar fora del manual polític?. No vegis més del que estic dient.
Jo sóc crític amb el tripartit. Però no facis servir això per veure les gràcies al que és una carrega de profunditat a la moral col·lectiva. Això fins no fa massa s'en deia victimisme.

Josep-Empordà,
El que és dramàtic a Catalunya que és que ni es reconeix a si mateixa. Jo en conec uns quants d'aquests liberals.

lrds,
Només hi ha una cosa que ens fa diferents. Tots aquest exemples que cites són de paisos sobirans. Ningú els discuteix la seva capacitat funcionar, malgrat els ridículs puntuals que puguin fer. Els seus ciutadans ho saben. Ténen un currículum on qualsevol estupidesa acaba resultant ser una anècdota.
Les comparacions, per a que siguin bones, també cal fer-les per l'altre cantó. No em veig amb cor de comparar Catalunya amb França, Itàlia o els Estats Units. Avui no. I ja m'agradaria.
D'altra banda, crec que tampoc no és un bon recurs mirar les misèries dels altres per alleugerir les pròpies. Però t'agraeixo el comentari. Sé que estic molt pessimista. Potser massa i tot.

popota ha dit...

"Jo sóc crític amb el tripartit. Però no facis servir això per veure les gràcies al que és una carrega de profunditat a la moral col·lectiva. Això fins no fa massa s'en deia victimisme."

No he entès res d'això.

D'altra banda, tot el discurs aquest catastrofista que el Grupo Godó està afusellant de la cope -tan li fa que escoltis el que diuen del tripartit, de Laporta o del que sigui- està bé per autoconsum onanista. Per calçotades, com si diguessim. Però no passa d'aquí.

Pel que fa a la política de l'aigua, jo m'alineo amb la que predica -i no fa- CiU. No sé què vols que et defensi. El que si tinc clar és que la sequera i l'escassetat d'aigua és matèria de debat a tots els països civilitzats i amb un mínim desenvolupament científic, i que l'imatge d'un vaixell arribant a Barcelona no li diu res a ningú. En breu, que si em trobo algun cretí que em diu que els USA són un país bananer per lo del Katrina tinc la inmediata certesa de trobar-me davant un perfecta imbècil en totes les acepcions de la paraula.

Sinblancaporelmundo ha dit...

Tienes toda la raz'on del mundo: Vais de culo, cuesta abajo y sin frenos, y esto se debe en un cien por cien al gobierno regional catal'an.