Paranormalitat i desafecció

Un dels fenòmens paranormals que ens ha proveït el tripartit –en les dues versions- ha estat la desafecció. Aquí ja se’m pot acusar de demagog, perquè suposo que començar d’aquesta forma pot excitar molt, sobre tot si pagues alguna quota de militant obedient. Però en realitat de demagògia en pretenc fer ben poca. Jo no vull dir asèpticament que un tripartit comporti irremeiablement desafecció. No. Això que quedi clar. Ara, el que si he dit -i repetidament- és que la classe política és un referent per a la societat, amb valor incalculable.

Del que faci o desfaci aquest gremi no podem comptar que tingui un pes equivalent a zero. Que no hi hagi cap repercussió en la ciutadania. Per això sobta tant quan els polítics s’avenen a liderar segons quina mena d’espectacle.

El curs que protagonitza el govern marca la pauta. Hi té una responsabilitat màxima. L’oposició no queda exenta de responsabilitat, però la vida política del país resta en mans del govern. L’obra de govern no la fa qui és al galliner. Entenc que això és prou clar i qui lidera, per tant, el curs polític és qui governa. La cara política del país no és el teu retrat o el meu. Sinó el del Govern.

El gruixut del tema és que amb el tripartit, va venir la novetat. Per primer cop el Govern català crea una conselleria especifica de participació ciutadana. I coincideix amb aquest fet històric el de la desafecció roent.

A risc ara si de vorejar la demagògia, penso que el responsable d’aquella conselleria hores d’ara havia d’haver-se dedicat a d’altres afers. A poder ser més domèstics. No cal que expliciti el que s’esdevé quan un fenomen semblant brolla en el camp de l’empresa privada. La reacció aniria justament en sentit contrari, si aquesta empresa vol arribar a gaudir finalment d’uns resultats que es marca.

Lluny de tot això, la nit electoral que precedeix el naixement del segon tripartit, apareix un raig de goig i alegria que no es dona en cap altra seu política més que a can Saura. L’únic valor en alça de la política queda representat per aquesta opció. A la resta de partits només hi ha cara de funeral i principi de depressió.

La lògica paranormal porta indefectiblement a repetir. Vols participació ciutadana?. Aquí tens en Saura. No volies sopa?. Aquí tens dues tasses. I amb ell, l’abstenció s’engreixa vigorosament. Fins el punt, que quan ratlla l’escàndol, hi ha l’original pensada de redactar un projecte que en valori les causes.

L’estudi arriba a reflexar el detall dels 24 218’32 euros que costa. Hi ha una justificació molt pormenoritzada de què val cada peça que el compon i fins i tot arribem a saber que ha calgut que un tècnic del cos superior de nivell 26 de la Direcció General de Participació Ciutadana hi hagi dedicat aproximadament 180 de les seves hores. (No queda clar si el valor d’aquest temps és dins el total del cost directe “d’aquest projecte”).

La primera impressió és la de tenir un “paper” molt pensat de cara la galeria. Amb el que en el seu dia va elaborar el Grup Hayek, el problema ja anava més que servit. Ho dic altre cop sense ànim de fer el demagog. Alguna de les pensades són d’allò que la gent “normal” com ara jo en diem de pa sucat amb oli. Entre el “repertori obert” de propostes trobem perles d’aquest calibre: Establir la formació especialitzada dels professionals de la comunicació dedicats a la informació política.

El problema sembla que ens arribi de Mart. El tractem com bons marcians i fem un esforç marcià per assumir-ne alguna solució. Només en aquest cas, d’estricta lògica paranormal, trobo comprensible la creació d’una conselleria dedicada a eradicar la desafecció i que el seu responsable no se’l pugui extirpar de la cadira ni amb sabó. Si no hi ha marge pel surrealisme, escolta, que faci les maletes que ja ha durat prou aquesta comèdia.