dimecres, de maig 14, 2008

Els descendents del 1714

Mentre no siguem capaços de veure Catalunya en clau catalana, anem malament. Consti que no ho dic excitat per les fètides teories que apunten cap el 2014. No. La cosa m’assalta quan veig el ressò que podem fer de determinades notícies, provinents del cor de la Brunete.

No fou cap novetat, fins que La Vanguàrdia va començar a tirar contra tot el que es movia que fos català. No en català, no. Contra allò que penses en clau catalana. Allò en absolut ha estat el més reeixit.

El Pais va representar la professionalització del tema. No sé que passa, però quan es tracta de la lluita més sibil·lina contra Catalunya, el progressisme sempre ha anat per endavant de qualsevol PP, Aznar o altre objecte catalogat a la dreta. De llarg. Un clàssic pel record fou el tema Banca Catalana, per exemple.

Quan no hi ha tancs per atiar alegrement, cal provar altres experiments. Democràtics, naturalment. Hi ha una insinuació política que sorgeix des de les files més progres, hi ha una mitjà de comunicació que se’n fa ressò i després arriba un fiscal, que tot prenent les magdalenes amb el cafè, llegeix sobresaltat una informació on l’objectivitat periodística apunta que per aquí es cou un fil de delicte. I naturalment, les coses així, engega una causa. La darrera experiència, el 3%.

Aleshores comença a bullir una olla, els vapors de la qual idiotitzen mig país. Ningú para a mirar qui remena l’olla o qui reparteix el tall. Tots ben encabronats, això si, com a perfectes mindundis. Com si la justícia es repartís pels safareigs en comptes dels jutjats. I vinga remenar i remenar i atiar el foc. I els catalanets, la ruqueria dels quals està més que comprovada, molt esvalotats, escandalitzats, corpresos. Com la tribu més analfabeta del planeta, s’avé a jugar amb allò que mai hauria d’avenir-s’hi: participar en el joc de les mitges veritats. Perquè al final qui esta posant-se en dubte és a si mateix. El país sencer. En darrer terme, la conclusió que surt de tot plegat, és que els catalans som uns xorissos, uns poca vergonyes i gent de poc fiar. Amb un punt excessiu de mesquinesa el que fem és aportar l’evidència. Sempre acaba amb el linxament moral de Catalunya per part dels mateixos.

Si les coses es fan mal fetes, com passa arreu, cal denunciar el que sigui als jutjats. I fins que un jutge no dicti sentència no es pot fer certa mena de sacramental. Si et creus tot aquest sermonet que pertanys a un país modern, europeu, llegit, és clar.

L’escàndol havia d’haver arribat abans. Amb la formació del tripartit. Veient la nul·litat per metre quadrat que exhibia aquest govern, no és pas d’estranyar que els informes havien de córrer frenèticament amunt i avall. Per força. Per pura necessitat. Si no t’escandalitza que segons qui pugui governar, sabent que va just de lectura comprensiva o d’ortografia, ara no pots fer gaire suc amb això dels informes. Si un jutge no te’n dona motius, és clar.

Tota la resta és donar corda als pesats de sempre. Als que proven de fer l’abordatge final. Als descendents dels pirates que el 1714 van pensar que la feina ja estava feta i que el camí era llis i pla. Que podien venir per aquí a cercar minyones i que estan convençuts que amb en Floquet de Neu també va arribar el pa amb tomàquet.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Aun teniendo mucho espacio para escribir me resulta difícil hacer un comentario adecuado pero apunto:
1.LA NACIÓ SENSE ESTAT. Quan una nació no té estat i aquest té la voluntat política de destruir-la, es va produint al llarg del temps una desmembració social, encara que la nació sencera senti que está sotmesa. A poc a poc, per un efecte social, es crea una dispersió de forces que la segueixen afeblint. Quan arriba aquest moment, els habitants de la nació oprimida creuen que ells són els culpables per no ser capaços d'estar units, que el seu problema com poble és la falta d'unió en la lluita. (Copie y pegue este pensamiento pero me olvide de su autor. Visualiza claramente cual es nuestra situación).
2.Que puedes esperar de unos jueces que actúan bajo leyes no escritas por los catalanes (Tota política –llei-que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres) y que además actúan con el espíritu de los Decretos de Nueva Planta.

Devolució Constitucions Catalanes

reflexions en català (marc) ha dit...

Molt bon article!

És molt clar que la visió que tenen molts espanyols és que aquí som uns xoricos.

També és molt cert que tenim molta facilitat a creure el que llegim als diaris o veiem a la tele. O a interpretar-ho malament. I ja sabem qui mana, a la premsa en general.

'El País' a mi em posa nerviós perquè són més sibil·lins que els altres, que són més grollers.

I què me'n dius dels inspectors fiscals? On és que vigilen més? Per què hi ha tanta opacitat informativa com va denunciar el Tremosa a l''Àgora'?

Oscar Ramírez ha dit...

Hola.
He entrat al teu blog i m’ha semblat molt interessant. M’he permès linkar-te al meu blog perquè hi entraré sovint. Ens parlem.

popota ha dit...

El 3% no l'engega la premsa. FILESA no l'engega la premsa. El GAL no l'engega la premsa.

Dessmond ha dit...

anònim,
Lo bueno y breve...
Estic d'acord amb el teu apunt. Molt apropiat. Mercès.

reflexions en català (marc),
Escolta el que diu en Tremosa y escolta el que diu en López Tena. Només cal veure, en el llibre d'aquest darrer, com s'acompleix la llei a Espanya.

Òscar Ramírez,
Molt agraït. Celebro que t'hagi agradat, tot un honor. Faré el mateix amb el teu. Espero que facis molts comentaris!

Popota,
Filesa i el Gal són temes a banda.
El 3% l'engega la premsa. Quan en Maragall diu això és perquè s'ha fet ressò d'un article aparegut no al El País, sino a El Periòdico que ha publicat al matí. Ell se'n fa ressó al Parlament, que és una mena de taverna on pots tractar les qualsevol cosa amb la frivolitat que sigui i com que es restransmet per televisió, un fiscal que tenia el canal sintonitzat mentre berenava, va dir: ui!, aquí hi ha gat enserrat!. I va posar en dansa el pes de la justícia. Així ha anat el tema.
Si hi ha indicis de delicte has d'anar al jutjat. I esperar. Quan la cosa es porta a cop de la premsa amiga, tothom hi surt escaldat.
Allò potser va tocar la imatge de CiU o de'n Mas. Però el sentiment generalitzat a casa nostra fou que els polítics són uns lladres. I fora de casa nostra vaig sentir en més d'una ocasió: encima quieren mas dinero los catalanes. Para què bolsillos?.
En el context del Carmel, en Maragall va lograr desviar la tensió. Ara, el preu que es va pagar penso que ha estat molt alt. Deixant de banda la gràcia afegida que podies experimentar si eres algun veí d'aquest barri. Més impotència segur que no la experimentaves.
Per cert, ja veuràs com el tema tornarà a treure el nas quan torni a haver aires electorals. Per a no res, però ja veuràs com sortirà altre cop.

Josep-Empordà ha dit...

Val Popota, m'alegra que reconeixis que "El Periodico" no és la premsa. Si, ja ho sabem, és un altre cosa.