dilluns, de maig 12, 2008

El dinar d'ahir

En alguna altra ocasió ja n’he parlat de na Brocheta Valiente. És la noia que ve a casa. Ens ajuda a tenir-la endreçada. La Brocheta es va creuar al nostre camí per alguna carambola del destí. La noia que treballava abans de fer-ho ella era una penques de marca major. Això sí, és molt bonica. El darrer cop que va decidir comparèixer –ho feia capriciosament, sense donar gaires explicacions- fou per anunciar que ens deixava. I aleshores ens va dir que la substituiria sa cosina.

Quan vaig veure la Brocheta, el primer que li vaig dir era que havia de ser una cosina ben llunyana. Les dues són bolivianes. Però físicament les diferències són abismals. Amb el temps vaig descobrir que el parentiu, a més de llunyà, era inexistent. Afortunadament. La Brocheta és viva com la fam. És un tros de pa i és una persona molt feinera.

Ella i nosaltres pertanyem a dos móns diferents. Rotundament diferents. Mentalment llunyans. Culturalment inconnexes. Hem de decidir si optem per construir ponts entre aquestes dues concepcions d’entendre la vida o si bé muntem alguna mena de cabaneta d’Ikea, que li en podem dir molt analfabetament república independent. I cadascú a la seva.

La Brocheta va plantar una bona oportunitat, quan va quedar en estat. Va demanar-nos si volíem fer de padrins de la seva filla. Hi vam acceptar encantats i és així que varem esdevenir “compadres”.

Ahir els vam tenir a dinar. Ella i el seu marit, la nena, un germà, un germanastre, la novia del germanastre i la mare del marit. Algú més va lamentar no poder venir perquè tenia partit de futbol, gràcies a Déu.

La mare parla quèchua i poc castellà. Li fa vergonya que es descobreixi el seu precari coneixement d’aquest idioma. Així és que li vaig dir que la diferència entre ella i jo és que a mi no me’n fa de vergonya. Li ho vaig dir per animar-la, és clar. (Tot i que la meva dona se me’n foti, jo el parlo bastant millor). I vam quedar que l’important és que s’espavili més amb el català. El que és terrible de debò és no entendre’s amb la família que ara li ha sortit a Catalunya. Així és que vam començar amb el programa bàsic: bon dia, bona nit, pare, mare, aigua, mar. La dona reia feliç. Deu ser el primer cop que ningú se li en riu del seu rebregat espanyol.

A mi em sembla vital conèixer sense filtres el que pensa en López Tena, en Madí, en Carretero. Però és fa igual d’imprescindible entaular-se amb la gent que aterra a Catalunya. Uns i altres tenen en comú el ser factors que poden decantar la balança del país cap un cantó o l’altre. Tots. Ara que no tenim les pistoles franquistes al clatell és molt més fàcil decantar-la per allí on més ens interessi. I convertir el fenomen de la immigració en una oportunitat. Sempre ha estat així, de fet.

Amb la Brocheta parlem en català. Hi vam quedar des del primer moment. Ella l’incorpora més lentament del que seria desitjable. Però ho fa mica en mica. Probablement la nena serà un cas diferent i el vehicle més eficaç. Però el camí és realment capriciós si aquesta responsabilitat la deleguem totalment a les institucions. O als il·luminats que tracten el tema via twitter com si fossin curts de gambals o elaborant teories demencials per aquí a setze anys.

Vam quedar que ben aviat el proper àpat serà a casa d’ells. Estan esperant l’arribada de nous familiars. Això és motiu suficient de celebració. D’aquí al 2014 cal fer alguna cosa més que calçotades. Altrament, les ganes per acudir a cap referèndum seran semblants a les del darrer. Això si, en el millor dels cassos, tots aquests il·luminats segueixen mantenint la seva paraula. Fins ara és tant volàtil...

8 comentaris:

Josep-Empordà ha dit...

Molt interessant, Dessmond, ho dic de veres.

Només un pero: RES DE REFERENDUMS!!...És que no calen home!, a més, com diu la dita, els referendums els carrega el diable.

-No som una "democràcia parlamentaria"?.

-No diuen els d'allá que ens autodeterminem cada quatre anys?.

-No tenim un Parlament?.

Donç ho tenim tot. Nomès ens manca el nº suficient de parlamentaris per proclamar la independencia....i si volguesin, ara els tenim.

Salut!.

Dessmond ha dit...

Josep-Empordà,
Jo fins no fa massa també em mirava el Parlament pensant que s'hi podien plantejar moltes batalles democràtiques. Avui la cosa només em provoca malsons.

reflexions en català (marc) ha dit...

Si tothom fes com tu, Dessmond...

La majoria dels catalanoparlants canvien de llengua quan es troben algú d'origen llatinoamericà. Sembla mentida que tinguem tan interioritzat el complex d'inferioritat.

N'hi ha que discriminen a consciència, perquè de racistes (o més ben dit, classistes amb por) també en tenim.

Un bon exemple, el teu. Molt maco.

Josep-Empordà ha dit...

Benvolgut Dessmond,

Estaba teoritzant, però... si el Parlament et provoca malsons, pensa el que pot passar fora del Parlament i AMB UN REFERENDUM!!.

Tornant al tema, i sense discutir-te la raó que puguis tenir, crec que és més fàcil d'arreglar el tema Parlament que el tema pais... i no dic que sigui fàcil.

Dessmond ha dit...

reflexions en català (marc),
Es fa el que es pot. També he de dir que és molt molt divertit. D'heroicitat, res. És molt divertit. Ens ho passem de conya, tots. I a més dona per a uns quants posts.

Josep-Empordà,
Tant de bo la via Parlament sigui possible. Però està tan complicat com el país. Hi falta encara molta normalitat.

Jesús Cardona ha dit...

El tema és que si alguns pensen muntar referèndums tal com munten tripartits, rumiem-hi una mica més.

Dessmond ha dit...

Jesús Cardona,
La fé és l'últim que hem de perdre. A veure què passarà a partir del juny proper.

popota ha dit...

Home, el percentatge de votants del referendum sobre l'estatut-patena té bastant poc a veure amb calçotades, i bastant més a veure amb pactes secrets amb martingales més secretes encara pactats tots en reunions de matinada i a les esquenes de la ciutadania.

D'altra banda, que el sobiranisme català, que hauria d'exprémer al màxim la radicalitat democràtica a la manera com ho estan fent els López i el seu CES, es plantegi la possibilitat d'abjurar dels referendums com si fossim els cretins dels nostres enemics amb la subnormalitat democràtica omnipresent que els caracteritza, és per nacionalitzar-te iranià.