A la televisió del règim fa dies que no surt l’anunci on s'hi proclama la feinada que arriba a fer el govern per resoldre el tema de l’aigua. Aquell il·lustrat amb rierols extenuats, embassaments agònics i aixetes que no ragen. És un videoclip per dir-te que no malbaratis l’aigua. La culpa ha de ser teva, naturalment. Ells hi treballen de valent. Però la culpa és ben teva.
En comptes d’aquesta forma tant poc reeixida de proclamar les proeses governamentals, n’ha aparegut un altre. Amb la mateixa aspiració de voler arribar a tocar el miracle i a veure si a cop de videoclip s’aconsegueix l’impossible. En aquest cas: obrir les portes del Parlament, amb la finalitat de fer-lo més proper al ciutadà. Tanta desafecció al sistema cal donar-li una resposta.
I en realitat el problema no es resol a base de convertir les institucions en parc temàtic. El problema no és tant del grau d’obertura que puguin tenir determinades portes. Un cop tens, per exemple, el canal tv del Parlament, quin coi de porta necessites obrir?.
És cert que amb “Nissaga de poder” el món vitivinícola va experimentar una embranzida insospitada. Per l’Alt Penedès i l’Anoia van començar a circular carretades d’autocars rebotits de gent delerosa per conèixer els escenaris on transcorrien les maldats, les corrupteles, les traïcions de tota una trama de personatges foscos. Veies ramats de pixa-pins amunt i avall, que de tant en tant els encolomaven la capsa de dotze ampolles de cava no-t’hi-fixis, després de tota una vida amarada pels espumosos Rondel. Allò va ser obrir les portes de bat a bat al món de l’enologia: autocars, entrepans oliosos i venda discrecional de cava.
Allò va ser, també, el començament de la Catalunya-parc-temàtic en forma d’èxit clamorós. Per cada culebrot emès havia una llarga resposta popular en forma de processó. (Un país que pot presumir de que el seu museu més visitat sigui el de can Barça, ja pots intuir com poden anar les jornades de portes obertes).
La política catalana reconeix el seu perfil de culebrot inacabable. Ara només falta crear una línia de garrafes d’oli, de formatge artesanal o de potes de pernil autòcton per arrodonir aquesta pensada de les portes obertes. De cara el bon temps ja arribaran les samarretes, les xancles, les ronyoneres o les viseres. El que es tracta és d’abocar carretades de gent àvida de consumir ben bé no sé el què, allí per la Ciutadella. Sempre que he volgut, he visitat el Parlament. Hi he portat gent de fora, també. No ha estat fruit de cap jornada de portes obertes.
Serà que aviat tornarem a tenir aquella conjunció de col·lapse energètic, caos ferroviari, cues quilomètriques, incendis d’estiu i sequera en el seu punt àlgid. Que no es pugui dir que no s’hi ha "treballat" de valent.
En realitat el canvi ha de produir-se en la cultura de la classe política. En els valors que tant proclama amb veu alta i que tan alegrement ignora. Apropar les institucions és una feina que s’assolirà a base de tenir ascendent moral sobre la ciutadania. No pas de mostrar el piset a una quantitat ingent de persones, que en el millor dels cassos compraran el cava amb l’etiqueta del Parlament que ja s’hi ofereix a la botiga. Una cosa són els culebrots de TV3 o les operacions de merchandising tipus Barça. I una altra sensiblement diferent és intentar rentar la cara a la política.
2 comentaris:
Benvolgut Dessmond.
Tota la raó. Com gairebé sempre.
M'ha deixat neguitós, això del cava amb etiqueta del Parlament que venen a la botiga. Veig, seguint el rastre, que el fabriquen a TorreLavit, a l'Alt Penedès. La societat elaboradora que surt a l'etiqueta (Sevisa RE) és més desconeguda que la dona de Bin Laden. L'has provat aquest cava? Es "digne" de dur l'etiqueta del Parlament català?
Des del meu desconeixement, tanmateix, no m'agrada gens aquesta comercialització "basta" dels noms de les nostres institucions recobrades. Em dona la sensació que fora millor oferir ampolles de cava de qualitat de tres o quatre fabricants acreditats i reconeguts ja a nivell popular general.
En fi. Tampoc serà per a fer-ne questió, evidentment. Tot i això, aprofito per delatar-me com a simpatitzant històric (ja fa molts anys..) dels Rondel.
Front els Dubois, els Rondel eren una altra cosa, millor, molt millors.
La seva fi també ho marca: mentre els Rondel formen part ara del grup Codorniu, els Dubois els comercialitza encara el grup Freixenet. I, per a mí, encara hi ha substancials diferències.
I no solament per l'edifici de les caves Rondel, a Cervelló, magnífica obra d'un excepcional arquitecte català com en LLuís Bonet i Garí, inciador d'una nissaga d'arquitectes i homenots de la cultura catalana, i exemple de civisme i patriotisme per a tothom.
Ara, traslladada tota la producció al Penedès, la Sala d'Actes de les Caves Rondel té una important utilitzacio cultural, festiva, o "casamentera".
Rondel feia publicitat, i atractiva, atesos els temps. En faig "publicitat" per pur sentimentalisme. Però recordo una vegada, fa ja molts anys, a Cervelló, on hi tenia alguna vinculació durant un temps, en què un grup d'amics feiem "conyeta", negativa, és clar, sobre la qualitat dels Rondel a dues noies de la nostra edat que hi tenien vinculació familiar. I els hi destacavem, com a contrast, els Codorniu de l'època, o els Juvé i Camps, per exemple.
I ens van donar una agradable lliçó: ens diuen, veniu a berenar o a fer l'aperitiu demà, a casa nostra, i us ensenyarem el que bevem cada dia, Rondel no etiquetat i que no comercialitzem. Aixó si, heu de portar 3 ó 4 ampolles d'aquestes marques que us agradent tant. Per si de cas.
I tant que hi varem anar, el dia seguent, i el xampany (cava després) que bevien cada dia a aquella casa (Rondel no comercialitzable) era excel.lent, molt superior als embotellats de marques penedenques de prestigi que coneixiem.
La lliçó ens la van donar aquelles amigues, joves, de la nostra edat, quan ens digueren: com sempre ens han dit a casa, una cosa és el negoci que ens dona per a viure i una altra cosa és disfrutar cada dia del xampany de casa.
I durant un temps, recordo, anavem quan podiem a disfrutar del Rondel domèstic de la casa pairal.
Quins temps!
Però també ara tenim arquitectes, com tu, benvolgut Dessmond, patriotes i homes de cultura.
Cordialment,
Andreu
Som els reis del pessebrisme... I a sobre no sabem explotar-ho.
Santa paciència!
Publica un comentari a l'entrada