dimecres, de maig 07, 2008

Sopar amb en Josep Piqué

Ahir el Grup Hayek va organitzar un sopar amb en Josep Piqué. Políticament parlant diria que és un personatge fet de la mateixa fusta que en Duran i Lleida: molt ben valorat però difícil que t’arrenqui el vot.

Va ser una estona llarga que va passar volant. Una memorable estona, perquè es va discutir de moltes coses, es van creuar moltes idees. Quan enfiles camí de tornada cap a casa, vas meditant el que s’ha ventilat i te n’adones que el Grup Hayek és un invent entre únic i estrany. És la vàlvula que em proveeix del millor oxigen.

En Josep Piqué és lúcid quan parla sobre temes estrictament econòmics. És un tipus brillant i intel·ligent. Ho dic així de rotund perquè els que no som del ram de l’economia -i fins i tot en som bastant al·lèrgics-, arriba a fer entenedors els mecanismes que regulen aquest món dels mercats. Radiografia situacions que són de difícil lectura i de processar. Això el porta a dir que avui se sent entre poc optimista i molt poc optimista. I quan argumenta el perquè, ho veus clar.

Europa fa dies que dona símptomes de perdre pistonada. Hi ha motius interns per pensar en aquesta clau i motius que li són externs. Tot això succeeix en un context que apunta cap a una crisi econòmica global.

En clau interna, el llast europeu el produeix aquesta interpretació que es fa de la societat del benestar. Hem tornat una societat eminentment acomodada, on hi ha el culte cap els valors de la igualtat sense destriar massa. Hi ha lectures que porten directament cap a l’igualitarisme, cap a la decadència. En el cas d’Europa pot ser irreversible.

Els factors externs que ens fan perdre el tren és la nova situació geoestratègica. El despertar econòmic de països com la Xina o la Índia fan desplaçar el centre de gravetat del nostre món. A Europa hi ha poca reacció davant d’aquest fet.

Tot plegat en un context presidit per una crisi econòmica global. Segons Piqué aquesta any i el proper seran molt durs per a nosaltres; particularment per Espanya. No en té cap dubte d’això. El que és una incògnita, però, és quan dura el termini d’aquesta crisi global.

Ens trobem davant tres factors que ens porten davant una previsió de crisi de grans dimensions:
1) Hi ha una crisi immobiliària, que aflora als EEUU i que peta a Europa.
2) Hi ha una crisi financera, que no és de liquiditat sinó de manca de confiança
3) Hi ha un shock d’oferta, on matèries com ara el petroli estan sotmeses a valors difícils de preveure. Digues-li petroli, digues-li cereals.

Aquest panorama el duu a pensar que s’albira una crisi d'abast global, semblant a la del 29.

El Piqué economista també va haver de posar-se el barret de polític. Li va gran. Piqué mostra una sensibilitat extraordinària per comprendre qualsevol racó del món en termes econòmics. Furga en la lletra més petita a l’hora de construir un discurs econòmic que resulta apassionant. I en canvi, políticament parlant, és un home barroer. Poc fi. Torpe com un mamut. Però això ja és història d’un altre post.

6 comentaris:

Mikel ha dit...

M´hauria agradat moltpoder venir a aquest sopar ja que en Pique m´apasiona sempre he dit que es una llastima que en Pujol no hagues arribat a temps de fer-lo entrar a CiU per que en pique es un gran valor que va anar a parar al partit equivocat.

Dessmond ha dit...

Mikel,
Va anar on va anar no per mor de l'atzar precisament. En Piqué va ser a la Generalitat pujoliana. Si va acabar al PP no és per casualitat.

Ics ha dit...

Molt interessant aquesta crònica. Gràcies.

Dessmond ha dit...

ics,
Gràcies a tu.

Anònim ha dit...

Benvolgut Dessmond,

Espero, amb delit, el segon post sobre el Piqué polític.
Jo no l'he acabat d'entendre mai. Un cap tant ben moblat, en política no sé per què ha tingut aquesta traiectòria. Fill d'un alcalde -bon- de Vilanova i la Geltrú del tardofranquisme, a la universitat és fa del Psuc. I es forma molt bé amb l'Hortalà. Rebutja fer estrictament academicisme economic, i la seva vàlua fa que el fitxi en Vilarasau per als serveis d'intel.ligència i estudis de La Caixa. Fa una magnífica feina, tot i ser mirat i temut per massa gent, realment mediocre. De cop i volta, respon positivament a la crida del seu mestre Hortala, i se'n va amb ell a la Conselleria d'Industria de la Generalitat. Magnifica, excepcional feina. Comparat amb la Birulès, el mestre i l'opositora.
I, d'allà, salta, amb molta sorpresa per a molta gent, a l'entorn del Javier de la Rosa dels anys gloriososs -per a ell-.

Després ja tot es més conegut. Malgre tout, sap gestionar bastant bé la crisi d'Explosius i Cros, no surt enxarcat com d'altri, i d'allà al PP d'Aznar, com a independent,(ministre d'industria, portaveu, d'afers exteriors, pel mig es fa soci del PP, i els resultats del 2004 l'exporten com a possible esperança blanca d'un cert pepisme per al postpujolisme.

La resta ja es coneguda.

Es l'exemple de que un molt bon cap, una inmensa capacitat de gestió en les seves especialitats, no sempre acaben bé quan passen a la política democràtica actual per ací, on les individualitats tenen molt poc marge per a surar.

La incògnita, meva, i li reconec tot el dret a fer el que va fer, és el motiu de marxar al grup de La Rosa, quan tenia un futur, sembla, esplendorós,com a "alt funcionari", o com a polític per ací.

Interès econòmic, pressions familiars, compromisos d'amistats i colles? No ho sé ni en tinc cap indici ni realment tinc dret a fer-ne hipòtesis.

Però ha estat una llàstima que el seu pas per la política hagi acabat com ha acabat i que sembbli que hagi abandonat aquest interès per la gestió pública.

Per això, espero amb interès, com sempre, però en aquest cas potser més, la teva sempre ponderada i valuosa opinió al respecte, benvolgut Dessmond.

Cordialment,

Andreu

Dessmond ha dit...

Andreu,
Miraré de penjar-lo demà. L'estic fent, però se m'acumula altra mena de feina. Salut!.