La gran preocupació d’en Piqué

En Josep Piqué em mereix un gran respecte. És un home molt preparat. Diria jo insultantment preparat. Això és el que potser sobta més quan s’embranca en cert tipus de disquisició política. És d’una lucidesa única, quan es belluga en els mars de l’economia, però torna esquifit quan toca grans temes polítics.

Les comparacions són odioses. Ho sabem tots i sense ànim de provocar, el Piquè polític el vaig trobar més a prop del deliri Puigcercós-Carod amb els seu infumable “Som com tu”, que d’en Pujol. Això darrer és el que m’esperava, a priori: un brillant analista de la història a partir de la qual projecta qualsevol proposta de futur pel país.

I no. Quan li parles de coses com ara l’autodeterminació se li inflama aquella vena que un punt o altre del front tots la tenim tan visible. Parlar de nacionalisme –català- el fa enrojolar com una torradora de pa. S’escalfa incomprensiblement, com un Zaplana o Acebes qualsevol amb aquest tema. En Piqué és un tipus molt educat, però que s’encén com un misto per no res.

Aleshores ve quan enfilem amb allò que resulta ser tant decebedor. En comptes de parlar d’independències, de mirar-nos tant el nostre esquifit melic –confesso que part de raó no li en falta- i de quaranta collonades més, el que toca de debò políticament parlant és “d’allò que preocupa al ciutadà”. Causa shock sentir aquesta mena de subproducte populista en boca del Sr. Piqué.

Després de donar la volta al món en més d’un sentit esbrinant la salut econòmica mundial, de disseccionar meticulosament tots els escenaris que esdevindran claus per entendre el curs que enfila el futur del nostre món, quan aterra a Catalunya ho fa per la T4 i amb Low Cost. Amb perfil baix i espanyolista. En Piqué és un gran acadèmic. Molt gran. Però políticament parlant és ben fluix.

La seva visió historicista de Catalunya és d’una truculència digne de n’Acebes. El que ha entès o fa veure que va entendre del 1714 fa riure o plorar. L’important, el que ens ha de guiar políticament parlant, segons en Piqué és “allò que de debò preocupa a la gent”. Vaig trobar-lo massa orfe d’escola política. Allò que “preocupa a la gent” és el segell que mou el Diario de Patricia o l’Operación Triunfo. Una persona com en Piqué ha de liderar idees, més que deixar-se arrossegar pel populisme baratet.

El Piqué polític està molt descompensat amb l’acadèmic. Passa que va arribar a l’escena catalana essent diputat quan el nivell del nostre Parlament és segurament el més baix de la història. Aleshores sa senyoria, en mig de tanta grisor, fins i tot arriba a enlluernar. Però d’animal polític en té el que jo de monja franciscana.

Els seus inicis els fa militant al PSUC, perquè es declara “home d’ordre”. Per això no va anar a petar a Bandera Roja, com d’altres personatges que avui són tant admirats al Grup Hayek. Després de fer carrera brillant en el camp professional, n’Aznar el fa ministre de vàries coses. I quan n’Aznar canta el seu adéu, la vida política d’en Piqué no resisteix dos telenotícies seguits. Així de cru, però així de real.

En la conversa va sorgir una idea genial, per treure airosament en Piqué del terreny estrictament polític i tornar-lo a situar en un mix que deixés còmode tothom: barreja d’economia i política. Un dels comensals va fer una proposta brillantíssima de privatitzar la monarquia. Res de rampells nacionalistes, que consti. Una proposta d’arrel borsària. Sota la teoria econòmica de la confiança, de veure que els valors que generen confiança “real” són els més cotitzats, la idea proposada era la de treure la institució monàrquica del nivell polític perquè és ja un vestigi del passat i trasplantar-la als cercles dels poder modern (entenguis l'econòmic), a veure si és capaç de lograr grandesa. És a dir, confiança: fer-la cotitzar a borsa. Aquest argument que ens va fascinar a tots, a en Piqué li causà –gosaria dir- una bona dosi de repugnància. Aquí vaig veure quin plomall polític gasta i la seva poca cintura. Vaig adonar-me’n que en realitat a en Piqué li van fer un gran favor escombrant-lo de la forma més troglodita del seu partit. Acadèmicament és un paio admirat i reverenciat. I així seguirà per molt de temps. Políticament parlant és d’una fluxor que ara ja serà molt difícil de descobrir i sempre podrà viure molt dignament del seu propi mite.

Ara, sopar amb en Piqué ha estat un gran plaer que no em faria res tornar a repetir demà mateix.