Els descendents del 1714

Mentre no siguem capaços de veure Catalunya en clau catalana, anem malament. Consti que no ho dic excitat per les fètides teories que apunten cap el 2014. No. La cosa m’assalta quan veig el ressò que podem fer de determinades notícies, provinents del cor de la Brunete.

No fou cap novetat, fins que La Vanguàrdia va començar a tirar contra tot el que es movia que fos català. No en català, no. Contra allò que penses en clau catalana. Allò en absolut ha estat el més reeixit.

El Pais va representar la professionalització del tema. No sé que passa, però quan es tracta de la lluita més sibil·lina contra Catalunya, el progressisme sempre ha anat per endavant de qualsevol PP, Aznar o altre objecte catalogat a la dreta. De llarg. Un clàssic pel record fou el tema Banca Catalana, per exemple.

Quan no hi ha tancs per atiar alegrement, cal provar altres experiments. Democràtics, naturalment. Hi ha una insinuació política que sorgeix des de les files més progres, hi ha una mitjà de comunicació que se’n fa ressò i després arriba un fiscal, que tot prenent les magdalenes amb el cafè, llegeix sobresaltat una informació on l’objectivitat periodística apunta que per aquí es cou un fil de delicte. I naturalment, les coses així, engega una causa. La darrera experiència, el 3%.

Aleshores comença a bullir una olla, els vapors de la qual idiotitzen mig país. Ningú para a mirar qui remena l’olla o qui reparteix el tall. Tots ben encabronats, això si, com a perfectes mindundis. Com si la justícia es repartís pels safareigs en comptes dels jutjats. I vinga remenar i remenar i atiar el foc. I els catalanets, la ruqueria dels quals està més que comprovada, molt esvalotats, escandalitzats, corpresos. Com la tribu més analfabeta del planeta, s’avé a jugar amb allò que mai hauria d’avenir-s’hi: participar en el joc de les mitges veritats. Perquè al final qui esta posant-se en dubte és a si mateix. El país sencer. En darrer terme, la conclusió que surt de tot plegat, és que els catalans som uns xorissos, uns poca vergonyes i gent de poc fiar. Amb un punt excessiu de mesquinesa el que fem és aportar l’evidència. Sempre acaba amb el linxament moral de Catalunya per part dels mateixos.

Si les coses es fan mal fetes, com passa arreu, cal denunciar el que sigui als jutjats. I fins que un jutge no dicti sentència no es pot fer certa mena de sacramental. Si et creus tot aquest sermonet que pertanys a un país modern, europeu, llegit, és clar.

L’escàndol havia d’haver arribat abans. Amb la formació del tripartit. Veient la nul·litat per metre quadrat que exhibia aquest govern, no és pas d’estranyar que els informes havien de córrer frenèticament amunt i avall. Per força. Per pura necessitat. Si no t’escandalitza que segons qui pugui governar, sabent que va just de lectura comprensiva o d’ortografia, ara no pots fer gaire suc amb això dels informes. Si un jutge no te’n dona motius, és clar.

Tota la resta és donar corda als pesats de sempre. Als que proven de fer l’abordatge final. Als descendents dels pirates que el 1714 van pensar que la feina ja estava feta i que el camí era llis i pla. Que podien venir per aquí a cercar minyones i que estan convençuts que amb en Floquet de Neu també va arribar el pa amb tomàquet.