El dinar d'ahir

En alguna altra ocasió ja n’he parlat de na Brocheta Valiente. És la noia que ve a casa. Ens ajuda a tenir-la endreçada. La Brocheta es va creuar al nostre camí per alguna carambola del destí. La noia que treballava abans de fer-ho ella era una penques de marca major. Això sí, és molt bonica. El darrer cop que va decidir comparèixer –ho feia capriciosament, sense donar gaires explicacions- fou per anunciar que ens deixava. I aleshores ens va dir que la substituiria sa cosina.

Quan vaig veure la Brocheta, el primer que li vaig dir era que havia de ser una cosina ben llunyana. Les dues són bolivianes. Però físicament les diferències són abismals. Amb el temps vaig descobrir que el parentiu, a més de llunyà, era inexistent. Afortunadament. La Brocheta és viva com la fam. És un tros de pa i és una persona molt feinera.

Ella i nosaltres pertanyem a dos móns diferents. Rotundament diferents. Mentalment llunyans. Culturalment inconnexes. Hem de decidir si optem per construir ponts entre aquestes dues concepcions d’entendre la vida o si bé muntem alguna mena de cabaneta d’Ikea, que li en podem dir molt analfabetament república independent. I cadascú a la seva.

La Brocheta va plantar una bona oportunitat, quan va quedar en estat. Va demanar-nos si volíem fer de padrins de la seva filla. Hi vam acceptar encantats i és així que varem esdevenir “compadres”.

Ahir els vam tenir a dinar. Ella i el seu marit, la nena, un germà, un germanastre, la novia del germanastre i la mare del marit. Algú més va lamentar no poder venir perquè tenia partit de futbol, gràcies a Déu.

La mare parla quèchua i poc castellà. Li fa vergonya que es descobreixi el seu precari coneixement d’aquest idioma. Així és que li vaig dir que la diferència entre ella i jo és que a mi no me’n fa de vergonya. Li ho vaig dir per animar-la, és clar. (Tot i que la meva dona se me’n foti, jo el parlo bastant millor). I vam quedar que l’important és que s’espavili més amb el català. El que és terrible de debò és no entendre’s amb la família que ara li ha sortit a Catalunya. Així és que vam començar amb el programa bàsic: bon dia, bona nit, pare, mare, aigua, mar. La dona reia feliç. Deu ser el primer cop que ningú se li en riu del seu rebregat espanyol.

A mi em sembla vital conèixer sense filtres el que pensa en López Tena, en Madí, en Carretero. Però és fa igual d’imprescindible entaular-se amb la gent que aterra a Catalunya. Uns i altres tenen en comú el ser factors que poden decantar la balança del país cap un cantó o l’altre. Tots. Ara que no tenim les pistoles franquistes al clatell és molt més fàcil decantar-la per allí on més ens interessi. I convertir el fenomen de la immigració en una oportunitat. Sempre ha estat així, de fet.

Amb la Brocheta parlem en català. Hi vam quedar des del primer moment. Ella l’incorpora més lentament del que seria desitjable. Però ho fa mica en mica. Probablement la nena serà un cas diferent i el vehicle més eficaç. Però el camí és realment capriciós si aquesta responsabilitat la deleguem totalment a les institucions. O als il·luminats que tracten el tema via twitter com si fossin curts de gambals o elaborant teories demencials per aquí a setze anys.

Vam quedar que ben aviat el proper àpat serà a casa d’ells. Estan esperant l’arribada de nous familiars. Això és motiu suficient de celebració. D’aquí al 2014 cal fer alguna cosa més que calçotades. Altrament, les ganes per acudir a cap referèndum seran semblants a les del darrer. Això si, en el millor dels cassos, tots aquests il·luminats segueixen mantenint la seva paraula. Fins ara és tant volàtil...