Itching like grass

Jornada de vaga

Avui és dia de vaga a l’Ensenyament. Això em fa rumiar en dos sentits. Sempre he pensat que el dret de vaga hauria de ser un recurs extrem i que, en el cas d’aquest ram, seria on començaria a aplicar-se el model japonès. El model responsable d’entendre una vaga. Sempre he cregut -de la forma més sòmines- que l’Ensenyament és la part més important en la formació, en la manera d’entendre la vida, el que marca definitivament a l’individu. A la seva capacitat de ser i el que ha de garantir la seva prosperitat, moral o material. L’Ensenyament és el pilar bàsic que fa aguantar tot el nostre sistema social. Allí és on comencen a configurar-se els models i les pautes de funcionament. Tot el que falli en aquest estadi, s’arrossega impertorbablement fins a la fi. L’etapa de la vida que correspon als anys d’Ensenyament són determinants. Primer, individualment i, després, col·lectivament.

Quan arriba una vaga, del sector que sigui, hi ha la foto de la “mani”, del que parla en nom dels que fan la “mani” i després la “taula negociadora”. I tots cap a casa. Se n’ha fet tal abús del dret a vaga que no crec equivocar-me quan dic que avui ja no serveix per fer reversible cap situació. Simplement per esgarrapar les escorrialles.

En aquest cas m’ha sobtat veure, dels que parlen en nom dels vaguistes, que la gran preocupació seva és que la gestió d’un centre públic pugui ser privada. Segurament hi ha més corda per estirar. Però per poc que sàpigues de comunicació, no pots afartar a l’audiència amb qüestions detallistes, saberudes i extenses. Has d’agafar una idea i repetir-la com un lloro de gàbia, per què acabi fent forat. Has de ser sintètic com una mala cosa, a l’hora de llençar un missatge a les masses. I pam: quin fantasma pot fer més por que la paraula “privat, privada”?.

Em sembla especialment significatiu que els ensenyants optin per aquesta tria. Pel que té de poc pedagògic, justament. Demonitzar el terme privat em sembla ridícul, infantil. I l’accepto davant de segons qui, perquè segurament serà un actor al qual li professo poc o gens de respecte. Que els ensenyants agafin aquest tòpic propi d’analfabets com a bandera, em sap greu perquè vol dir que ha començat el joc del Pare Carbasser. El que en realitat provoca una mesura extrema com és una vaga no es pot confessar obertament.

Vaig creure, molt innocentment, que efectivament vindria una vaga. En saber que pel Sr. Conseller era factible passar de curs amb quatre suspensos. Això és una bomba pel sistema. Radioactiva. Que el nivell d’exigència a l’ensenyament sigui zero o tendent a zero hauria d’escandalitzar i revoltar als ensenyants. Als pares i als mateixos alumnes. Però sobre tot als ensenyants.

S’ha arribat tant a atiar l’estupidesa, la superficialitat, que ara en som presoners. Quan els ensenyants pugen al mateix carro que el d’un vulgar agitador, malament. Ara, no vull ni pensar el cristo gros que s’hagués pogut muntar si l’autor de tal proposta hagués estat un govern de CiU. Perquè aleshores la mesura seria de dretes!. I per aquí si que no hi podem passar!.