Itching like grass

El debat d'ahir

Pel matí, a Rac1, en Pujol va dir que no es miraria el debat entre en ZP i en RJ. En Pujol va afirmar tal cosa, perquè esta veient com Catalunya desapareix en mig de les disputes absurdes que ens sotmeten els dos grans partits espanyols. Ho veu el president i ho veu qualsevol que aspiri a viure amb una certa normalitat la política del seu país. Sumar-se al neguit del “què passarà” en aquest debat, tal i com van les coses, significa a tornar a viure l’alta política passant completament de Catalunya. Això és una cosa inacceptable per a qualsevol persona mínimament sensible.

Tot i així, vaig decidir treure el nas a la cadena que retransmetia el debat. Com quan entres en una piscina i et capbusses pensant en realitzar una gran gesta: quanta estona seré capaç d’aguantar sota l’aigua?. Després de fer un esforç descomunal, l’estona resultant fa riure i tires cap amunt esperitat perquè la manca d’oxigen et desencaixa completament. Si algú t’ha estat observant, veu com arribes a fer el ridícul més absolut. I se te’n fot a la cara, és clar.

I això és el que va reportar la contemplació d’aquest debat tant anunciat. Totes les sospites, confirmades. Allò fou un diàleg de sords, dedicat a persones que mai han patit de l’orella. De tan pactat com estava tot, en algun moment vaig pensar que els candidats semblaven aquella mena de figures retallades sobre cartró i que amb un fil de pescar algú els fa moure el dit o el braç que mediàticament és més colpidor. És com aquella dentadura postissa que no acaba d’aferrar-se on toca. Ni pots menjar, ni fas cara de persona, ni pots fer entenedor el Déu-vos-guard. No serveix rematadament per res.

Vaig resistir poca estona amb l’espectacle. Me’n fot qui és declarat avui com a teòric guanyador per aquests mitjans cada cop més adoctrinats ideològicament. No ho sabràs mai. El tros que vaig veure va ser tan “renyit” que no gosaria afirmar qui ho va fer pitjor.

Per això entenc que la seva contemplació pugui temptar encara més els que volen votar en blanc. La resposta és la de sempre. Votar en blanc és convertir encara en més transparent Catalunya. És fer-la més petita i més sòrdida. Més ignorada, més vulnerable. Més prescindible. Un vot en blanc no escarmentarà a cap polític. Ans el contrari.

Aquesta indiferència que avui desperta Catalunya vers la política espanyola i que el debat d’ahir en va ser una mostra més, encara pot fer-se més gran si ens deixem endur pels remeis que no són els correctes. Un vot en blanc és molt respectable, sí. Però és tan volàtil com qualsevol de les promeses que en campanya són capaces de fer un i altre candidat. Que no tenen present en cap moment què és Catalunya, més que a l’hora de trepitjar-la. Si us plau: no els ho posis encara més fàcil a aquest parell de galifardeus.