Itching like grass

De la Moncloa a Port Aventura

No sé si has tingut ocasió d’escoltar les valoracions del gran debat. No sé si n’hi ha per riure o per plorar. Però aquesta és l’enèsima ocasió perduda per imprimir un segell de qualitat a la política.

Tot és tan summament previsible que arribes a experimentar una sensació de buit a l’estómac. Hores d’ara em veig amb cor de trobar deu candidats per substituir cadascun dels ases que ha aparegut per televisió valorant, criticant o pontificant qualsevol de les absurditats que s’han pogut escoltar.

Substituir aquestes rates de partit és cada dia més fàcil, vist el nivell que arrossega la mitjana política del país. És evident que cal obrir moltes portes de la política, però molt especialment la dels partits. El discurs general posa de manifest la poca sintonia que ara mateix hi ha entre polítics i ciutadans. Cada cop hi ha menys símptomes d’espontaneïtat i fins hi tot el somriure d’un polític resulta falsament interessat.

Tanta mentida és difícil d’amagar. Fa dies que assistim a la construcció d’un decorat de cartró, fet a base d’una arquitectura postissa, amb l’objectiu de bastir gran un plató. Avui només tenim un fals escenari, on una guàrdia pretoriana no deixa que t’hi acostis massa perquè el llautó no ronda tant lluny.

Això és, sobretot, perquè l’aparell d’un partit pesa més que el sentit comú particular de qualsevol polític. Aquest aparell llença l’estratègia que cal acomplir religiosament. El polític, el candidat, a qui realment ret comptes és al partit. No a tu, que és justament el que vol fer semblar tot aquest magnífic postís. L’aspirant, a qui realment tem, és al nucli dur del seu partit.

Una solució serien les llistes obertes, amb criteri de proximitat. Que la vocació política la marquis tu, en comptes d’un goril·la de l’aparell. Així, tota aquesta vergonya que hom pot arribar experimentar davant aquest espectacle, només l’arribis a trobar a Port Aventura. És allí que el paradís s’exhibeix de pvc o encartonat i els salts d’aigua els provoca una vulgar canonada. És allí que, per exemple, sentiries dir a la Chacón que el candidat popular és “molt faltón” i encara et faria un mínim de gràcia.