divendres, de febrer 15, 2008

Cap a la tassa del wàter

Jo fa temps que sento un gran escepticisme en front d’una vaga i més concretament al món de l’ensenyament. Em va tocar viure de primera mà aquella gran vaga a meitats dels 80 que va encendre el Sindicato de Estudiantes per tot Espanya i que també va prendre finalment a Catalunya. Allò va ser una gran comèdia, que no va servir absolutament per a res. Més que per veure la rebotiga d’allò que en diem política. Va ser, però, una lliçó magistral.

Jo formava part de la direcció del BEN (Bloc d’Estudiants Nacionalistes), la pedrera de la FNEC. Érem l’organització més gran que existia a Catalunya, tan en xifres absolutes com amb implantació en el territori. Tot el demés que pul·lulava per l’ensenyament secundari, res de res. I essent de llarg els més grans, em feia un gran respecte dir que érem realment representatius. La secundària és un món massa extens per a la tasca d’una associació o sindicat d’estudiants. A menys que hi hagi molta trampa. Parlem de grans magnituds, inabastables per a un plantejament amateur. Estudiar i pretendre resoldre els problemes de TOTS els alumnes és materialment impossible.

Va haver mani, va haver declaracions dels representats de les corresponents organitzacions i va haver un seguiment altíssim d’aquella vaga, que va durar al voltant de dos mesos. Això si, la decisió de fer vaga en els instituts després tenia una traducció dubtosa al carrer, vista la quantitat de gent que finalment anava rere les pancartes. Va haver taula negociadora, què un cop reunida i dissolta els mitjans esperaven ferventment les primeres declaracions. Els periodistes t’agafaven i et feien fer declaracions a la unitat mòbil. Tothom volia la primícia. Aquella pluja de flaixos, de micròfons, de glòria passatgera, a més d’un el va ben emborratxar.

Evidentment mai va sortir la veritat. El què realment és ventilava, vull dir. Al menys jo no en vaig ser capaç d’esbombar-ho. Després de tant de temps, en la recta final, haguéssim armat un foc nou d’encenalls. La penúltima reunió, la que precedia la signatura dels acords és van negociar grans temes. Recordo especialment el paper del Sindicato de Estudiantes, el que va engegar tot aquell gran desgavell.

L’escena era la següent: una gran sala, al pis de dalt de tot, al Departament d’Ensenyament. Una gran taula, la negociadora, on hi havia tres representants per sindicats d’estudiants i tota la plana major del Departament. Aleshores, la Carme Laura Gil era la directora general i en Joan Guitart el conseller de torn.

Es dona per oberta la reunió i pren la paraula el representant del Sindicato, d’inspiració marxista i ple de grenyes. Fa referència a unes detencions hagudes en una manifestació que havia tingut lloc poc abans. I més o menys va espetar: antes de nada kiero decí que a la companyera le hang metio loz déo. Amb un accent molt marcat, el conseller demana amb veu alta dirigint-se a tothom: què vol dir això de “que-le-han-metido-los-dedos-a-una-companyera”????. Poh que lom mosso le han metio loz déo, a la companyera queang detenio. I el conseller torna a fer-se la mateixa pregunta i veient que ningú fa el gest d’aclarir res, la hi adreça al camàlic que seia al seu costat. I a cau d’orella perfectament sentim: què-què-què vol dir això “de los dedos”, “de la companyera” i els mossos?. El camàlic li xiuxiuejà alguna cosa, que resultà ser la versió correcta. El conseller va retornar-nos una mirada, amb l’expressió de cara que va fer memorable el gag de “la empanadilla de leche”, del Millán. Jo no em vaig veure la meva, però recordo perfectament que em volia fondre.

La intervenció d’aquell sapastre continuà: privilegio todoh, tramporte en la linea de ezo. Libroh gratih. Era el discurs d’una ment preclara. Encara avui no he estat capaç de desxifrar el missatge. Jo en vaig prendre nota. I el conseller, veient la fusta del seu interlocutor ho va fer veure, segur que no valia la pena el què estava dient aquell sapastre. Fins que, el representant dels estudiants (?) va afegir: pueh como Catalunya no tiene eherzito i no podemoh mandá er dineroh que cuéta un eherzito a fine beneficoh, pueh reivindicamoh que se rebahe el suerdo der cunseyé. I el cunseyé, empès per unes al·lusions tan directes, va aixecar el cap del paper on ves a saber que coi apuntava. Ens va mirar a tots, de bat a bat, amb un aire d’estruç esglaiat i va exclamar molt segur: home, si al final el que tracta tot això és de rebaixar-me el sou, potser seré jo qui comenci una vaga.

I en aquest gran nivell de discussió, les obvietats més òbvies en forma de millores de tots colors van ser escrites, signades i immortalitzades. Mai ningú en va fer cap seguiment i es van ventilar quasi un parell de mesos com aquell qui es cruspeix un twister. I tal com va venir, va marxar. Com aquell tros de borrissol que emprenya per algun racó de casa i acaba a la tassa del wàter.

14 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Grans lliçons dóna la vida, eh Dess?; però és clar, cal primere viure-les per entendre-les. I el millor, saver explicar-les!

Dessmond ha dit...

Benvolgut veí,
I tant que la vida dona grans lliçons. I sort en tenim dels blogs per compartir-les!

marius ha dit...

A en Guitart li agradarà llegir aquesta petita part d'una història força alliçonadora.. imagino la cara que devia posar (que devieu posar) tots plegats

Dessmond ha dit...

marius,
Va ser increïble. Com si fossim part d'una d'aquestes bromes amb càmera oculta.

Mikel ha dit...

Jo tinc un con amic que era del BEI , Bloc d´estudiants independentites...que ereu competencia?

Dessmond ha dit...

Mikel,
EL BEI era a la universitat. Competència, en tot cas, de la FNEC.

joliu ha dit...

Quin paio.
Hi ha gent que sembla que només van a treballar per tenir dret a vaga.

Dessmond ha dit...

Joliu,
Hi ha qui ho aconsegueix!.

Anònim ha dit...

No te crear que na Rosa Canyadell portavoz o lo que sea de la USTEC tiene un lenguaje muy distinto de ese tio que mencionas.
Estoy realmente alarmado al comprobar el nivel de sacrificio de nuestros enseñantes: Antes los privilegios que ser "controlados".
Y eso que cobran del ciudadano. Fantástico. Si no fuera muy triste y peligroso que esa gente este al cuidado de nuestra juventud.
Si de mi dependiera: tabla rasa.
Pero claro, son funcionarios y debemos cuidarlos, no sea que se rompa todo. Sinvergüenzas, eso es lo que son.

Enric I. Canela ha dit...

Devien ser els anys previs a la LOGSE. Una manipulació com sempre.
La Canyadell no parla així. La vaig sentir per Catalunya Informació diumenge. Deia ens van "sentar", la "rentabilitat" i això ni per "asomo".
Això si un discurs sindical notable. Ens salvaran a tots.

Dessmond ha dit...

Anònim,
Afortunadament no he tingut ocasió de sentir gaire el que diu na Rosa Canadell. Evidentment que fa anar un llenguatge diferent al meu. El meu no té res a veure amb el corporativisme. Jo crec que ha d'haver criteris objectius per garantir el rendiment d'un centre. I si el partit socialista decideix introduir la gestió privada és perquè alguna cosa falla. De pocavergonyes n'hi ha, però com a tot arreu. Són els que fan mal al conjunt del col·lectiu, que jo el crec bastant més divers i implicat que la versió donada per la Sra. Canadell. Afortunadament.

Enric,
Si fregava aquesta època. Va ser un escàndol. El paper dels "mèdia" també va ser decebdor.
Quan parles de rentabilitat i la reacció és escandalitzar-se, fa olor a cremat. Hi ha algú que pugui funcionar a base d'estirar més el braç que la màniga?. Només si hi ha trampa.
El discurs sindical, en general, o cerca nova saba o la majoria acabarà pensant el que avui pensem nosaltres.

Josep (sl) ha dit...

Segur que el vostre "camarada" ara és secretari general en un departament de la conselleria d'educació.

Trina Milan ha dit...

Ostres!, en Josep m'ha pres el comment que volia fer jo, afegiré llavors que no només un secretari general, també dos assessors del conseller i un director general venen directes del sindicat...voilà!

salut!

Dessmond ha dit...

Josep i Trina,
El Sindicato va desaparèixer. M'estranyaria que ara aquest element faci res de bo. Per entendre'ns era molt semblant al "Cojo Manteca". Quan acabaven les reunions, a l'entrada mateix del Departament, deixava la txupa de cuiro i enlairava una litrona, amb els "col·legues", que l'esperaven. El realment impresentable és com aquest individu va gaudir d'aquest protagonisme durant tant de temps. Això vol dir que els sistema és molt més fràgil del que ens pensem. I que els "mèdia" són ben poc de fiar.