L’efecte Fujimori
Ara que el semàfor de les eleccions pinta verd, la feina dels partits és començar a fer propostes. El repte, sens dubte, és el de mirar d’engrescar la ciutadania. Hi ha molts indicis que apunten a senyalar un resultat que anirà pel canto d’un duro. L’elector ha tornat molt difícil de revifar i, hi ha també, indicis que apunten a la deserció generalitzada.
Què vol dir quan hi ha tanta gent desmotivada?. Que a més del corrent d’indecisos que sempre plana en qualsevol elecció, els partits perden votants. Aquesta pèrdua de vots no es produeix en forma de fuita cap a altres opcions, sinó que resta escarxofada a casa. És a dir: el pitjor dels casos.
Davant d’un panorama semblant, la tàctica política comença per intentar esperonar els seus. No a mirar d’eixamplar el gruix de votants. No. Garantir que els teus tindran un motiu per moure el cul de la trona el dia D. Els nivells d’humor estan com els nostres pantans.
La situació, diria jo, que requereix d’un subtil exercici de cirurgia. De fer un lífting, de rentar la cara i rere les orelles a tot el que ha entrat en clara decadència. De gastar un mínim d’honestedat. De fer un mea culpa, si cal. Crec que tot això podria gaudir d’una certa comprensió per part de l’elector escaldat.
Lluny d’això, a Espanya estan posant tota “la carne en el asador”. Així de bèstia. L’altre dia ja comentava la lucidesa que hom pot trobar en el PSOE quan fa brotar els seus bolets pel País Basc. Francament deplorable. I a l’altra banda hi llueix el gran esforç d’imaginació del PP. Simplement m’horroritza. Els conservadors espanyols demostren ser uns autèntics enterramorts de la política. Veure, per exemple, l’ús tan miserable que fa anar amb el tema de l’avortament és una cosa que provoca de tot menys res de bo. Si per aconseguir l’efecte esperó al cul del seus votants només se’ls encén aquesta mena de bombetes, és que van molt malament.
En mig de tot hi ha la justícia. Que se la reparteixen uns i altres, perquè han tocat fons. Aquesta cadena de clíniques posada sota sospita de culpa, no és una acció que s’improvisa tan fàcilment i em costa massa de creure que és una simple casualitat que brolli ara.
L’elector cabal, si tenia indicis per no votar els seus, ara té l’evidència. Els seus són uns perfectes miserables. Si acaba optant per anar a votar serà per l’efecte Fujimori. Aquest individu va guanyar el 1990 la presidència del Perú perquè ningú sabia qui collons era. Tota la resta de candidats, ben peruans ells, eren considerats entre mentiders i xorissos. Un escenari semblant al que s’albira avui per Espanya, vaja. El súmmum de la desesperació.
11 comentaris:
Compro el pronòstic sobre poltica espanyola, i seguint en aquesta diecció cal esmentar el cas italià, en que la combinació de la crisi econòmica i el descrèdit dels polítics per l'operació mans netes va acabar provocant el sorgiment d'un polític que es va saber vendre com un empresari d'èxit allunyat de tot aquell xoricisme i un excel.lent gestor: Berlusconi.
El Berlusconi espanyol és, segons els meus càlculs, Pizarro. Seria interessant comprovar fins a quin punt l'empresariat -quan dic l'empresariat no vull dir els que tenen empreses, sinó les famílies de tota la vida- català reaccionaria en aquesta situació.
Descrèdit rima amb política professional
popota,
Berlusconi crec jo que també va triomfar per què a Itàlia es tancava un cicle. L'esquerra tenia un protagonisme que començava a fer llufa.
Pizarro no té un grup mediàtic rere d'ell, com Il Cavagliere. Els seus mèrits remunten a un anticatalanisme foribund i desacomplexat. I dins al PP hi ha més d'una fera ferotge, que ha fet molta més feina de partit que en Pizarro. Ara, el temps dirà l'èxit d'aquest assot i la tonteria que podem anar gastant per Catalunya.
tondo rotondo,
Rima sobre tot amb mediocritud.
És cert el que dius, però Zapatero farà llufa més tard o més d'hora. D'altra banda, Pizarro és un bon candidat de consens per la situació que tenen a dins, i no duu la motxilla de vallecas penjada de l'esquena.
Per últim, tot i no tenir premsa al seu servei, la seva condició de paiu que va enxufar els amiguetes de l'Ansar per totes les grans empreses espanyoles, que són a més les que paguen aquesta premsa tan cutre que tenim.
LListes obertes, únic remei de la farmaciola.
Benvolgut Dessmond,
Em repeteixo sempre, ja ho sé. I em faig pesat i plom. També ho sé.
Però, sense concentrar esforços i "pedagogia" en intentar aconseguir un sistema electoral diferent, amb llistes obertes i representants per districtes, no ens en sortirem.
Ara ja es tard, però segueixo pensant que és l'unic element parapolitic que podria arribar a concentrar una queixa/clam popular molt gran, demanant referèndums directes per a canvi de sistema, etc., i fer baixar la partitocracia mediocre i de com mes va més baix nivell que ens ofega.
Però, ara, ja hem fet tard per al 9 de març.
Tres elements, crec, haurien de ser els eixos de la campanya.
L'economia desastrosa que ens deixen. L'expoli fiscal.
El sucursalisme politic front el nacionalisme politic.
La capacitat i l'aptitud front la grisor, la mediocritat i la incapacitat.
Però pel broc gros. A veure si enganxa.
Quant al Pizarro, sincerament, no li veig futur polític. Populisme barat. I té molts forats deixats per on ha passat (Ibercaja, Opus,CECA, venda als americans de l'agencia de valors, Endesa,). A frança ja hauria sortit un llibre document amb les seves malifetes, que hi son.
I sobre el Fujimori, recordar que a les eleccions del 90, tothom s'alià contra en Vargas LLosa, el més ben preparat de llarg i clarament liberal en les seves propostes.
I aquell totum revolutum, per enveja i ressentiment de tots -nacionalisme populista, esquerres, comunistes,ultraesquerres, indigenisme, dretes paràsites, funcionaris no treballadors, sindicaleros, etc., contra en Vargas LLosa, enlairà el japoneset Fujimori.
I el totalitarisme s'instal.là. Per nomes conentrar-ho en dues uniques possibilitats: Vargas LLosa o tots els altrs, amb en Fujimori de portaveu. I els hi resultà dictador i totalitari.
Bona nit
Andreu
Dessmond. M'agradaria saber la teva opinió, ja que veig que et preocupa el tema de l'abstenció, sobre iniciatives com ara que els vots en blanc esdevinguin cadires buides al congrés. Un exemple aquí
popota,
Bé, el temps dirà. I el PP ha de guanyar, encara.
andreu,
Si en Fujimori era el que era. Però la gent estava tan cremada que va preferir optar pel desconegut. Oferís el que oferís. Això ratlla la desesperació. I aquest exemple és cap on camina Espanya. Totes les opcions fan massa mandra.
D'acord amb el que comentes de la baixa qualitat democràtica que es respira. En aquest sentit aprofito per recomanar-te un document elaborat pel Grup Hayek, sobre aprofundiment democràtic, que te'l pots baixar aquí: http://www.hayek.cat/descarrega/Informe%20Hayek%20Qualitat%20Democratica.doc
b. costa,
Coneixes cap país que funcioni a base d'escons buits al seu parlament?.
Que la classe política deceb és un fet que jo també avalo. Ara, al carro que no em pujaré mai és al de la demagògia. En aquest cas, perquè és suïcida.
Hi ha d'haver mecanismes que permetin rectificar determinades actituds. Segurament cal una revisió a fons del sistema per convertir-lo en més democràtic. Cal canviar la llei electoral per arribar a un sistema de llistes obertes on tinguis la possibilitat de fer tries directes. Cal que es premii la competència en els candidats, més que el seu servilisme. Ara, apostar pel col·lapse, que seria l'expressió màxima de tot un hemicicle buit, això mai.
En la web que suggereixes hi ha una barreja de demagògia, infantilisme o desconeixement absolut de com funciona el món. Canviar el sistema, sobre tot quan vols millorar-lo, requereix una actitud activa. I això és el que molts no estan disposats a fer. La democràcia, si realment la vols millorar, t'hi has d'implicar, en comptes d'optar per l'absentisme.
Ei ei ei, que la web no la suggeria! La posava com exemple :) No tinc ni idea de qui són aquesta gent. Em referia al fet que ara per ara quan hi ha abstenció això no afecta en el repartiment de poder i per tant no estimula als polítics a fer res per canviar el vot abstencionista, com tu bé deies. Jo la veritat és que no ho veig clar però entenc que igual que en el mercat les empreses ens veiem obligades a anar a buscar els que no compren els nostres productes seria bo trobar un sistema que obligués als polítics a lluitar contra l'abstenció. Ara, francament, no tinc ni idea de com.
B.Costa,
Entesos, entesos. Quan dic que la suggereixes simplement volia dir que la cites. Res més. PErò quedem entesos.
No crec que la solució sigui puntual. Crec que tot el sistema ha de pensar-se de nou. Des de no ser tan sumament infantils -o hipòcrites- al no donar una alt valor social a la condició de polític, fins a l'adopció de sistemes que persegueixin l'obertura màxima a l'elecció d'aquests polítics.
Els partits necessiten fer neteja portes endins i la societat només hauria d'acceptar els millors. Això de que tothom pugui fer de polític és el principi de la fi. És la base de l'enganyifa. És l'ensorrament del sistema.
Escolta, potser miraré de parlar-ne en algun altre post.
Publica un comentari a l'entrada