Itching like grass

Picar pedra, com sempre

El primer cop que l’ànima em va caure als peus –políticament parlant- no va ser amb la formació del tripartit. Tot i que jo no em calço amb aquest peu, tampoc tinc una visió tan naïf del país. Sé sobradament que CiU no podia –ni havia- de romandre eternament al govern de Catalunya. Fenòmens semblants només passen a Mèxic o a l’ajuntament de Barcelona. La meva aspiració nacional és decentment ambiciosa. Sí que em va saber greu la justificació, perquè era un insult generalitzat cap a la gent de bona fe. Però tot i així, se’ns ha fet la pell tant de cocodril que podem aguantar aquesta i bromes pitjors.

El que reconec veritablement com a demolidor ha estat aquell precedent de les seleccions. Una pirueta sense xarxa. No he vist una forma més ximple i gratuïta de fer-te estampar contra una paret. A mi ja em costa molt seguir el món de l’esport. Molt. És un terreny que em genera urticària. Tot i aquesta meva opinió, no pots arribar a imaginar el coi d’hores –intempestives- que vaig empassar-me de maleït hockey!. Perquè em vaig creure de debò que podíem guanyar un trosset de sobirania/independència nacional, encara que fos en l’apartat de la santa collonada que en diem esport. Ens van vendre la pell abans de matar l’ós. Ens van encendre els ànims com si els catalans fóssim l’hoste preferencial del Cotolengo.

Sí, sé que parlo d’aquesta fotesa anomenada esport i que jo deploro especialment. Sí. És aquesta caca i tova. Però amb les coses de la sobirania/independència/nacionalisme, no si juga. Quan parlem d’això sempre havia cregut que només es fa seriosament. Quan algú et vol fer saltar el mur, l’últim que imagines és que sigui un tril·ler, un indocumentat o un vulgar passarell. Quan engegues una empenta als catalans des de dalt de tot de les institucions ho has de fer amb sentit d’estat, amb tota la previsió necessària per aquests casos. Altrament, calladet fas més goig i resultes infinitament més productiu.

Després d’aquell escarni, d’aquella burla a la qual ens vam veure sotmesos públicament de la forma tan estúpida, després de tot allò, no sé massa bé que pensar. No sé la credibilitat que li puc adjudicar a ningú que ens llença a la piscina en pilota picada i amb tan poca vergonya. Quan veig un alt representant d’aquest país, que parla d’independència, tinc el cor encara més encongit que quan els altres representants semblaven simplement disposats a marejar la perdiu.

Avui ja no sé de quin país parlem, ni de quin horitzó, ni de quina llengua. De si purament confonem la sana ambició amb l’arribisme més destraler. Em demano si som massa permissius amb el desastre. Sospito que no hi ha altra sortida que seguir fent el de sempre. Malgrat aquestes promeses que ratllen el miracle, cal picar pedra. Si vols anar aplanant el camí, cal picar pedra com s’ha vingut fent des dels segles dels segles. I toca no escoltar gaire el que s’hi diu per aquestes cantonades.