Diccionari en mà
Resulta que la mar de confusió arriba quan a la política hi desembarca el partit que té més filòlegs per metre quadrat del territori. Estúpid de mi, fins aleshores havia cregut que l’independentisme era un grau més de l’escala cromàtica nacionalista. Un to més pujat, però. El primer fenòmen que passa quan arriba aquesta marea és una gran esbandida.
Sembla ser que nacionalisme i independentisme no tenen res a veure. Res. Tant és així, que les mateixes paraules ordenades en un diccionari o posades a fer política poden tenir significats completament diferents. Igual que un filòleg posat a fer política, pot semblar més un carnisser que un lletraferit.
Rere a l’interès partidista de la germandat filològica, ha anat caient mot rere mot. Trinxats i esmicolats. Que cony poden significar avui paraules com ara catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme?. Res. Absolutament res. El mirall ha quedat, també, fet bocins.
Sempre m’he considerat nacionalista, que és allò que pots trobar als diccionaris. La meva definició preferida es pot cercar al Diccionari català-valencià-balear: Devoció a la pròpia nació, a la seva unitat, a la seva independència; partit o conjunt de persones que senten i defensen aquesta devoció; cast. nacionalismo.
Però ha hagut de venir el politicastre amb carnet de filòleg per carregar-se tot un panorama que estava ben clar. Fins el punt d’arribar a la situació kafkiana d’acceptar una Catalunya sense catalans. Algun d’aquests filòlegs m’haurà de començar a explicar les bondats d’una Catalunya espanyola, sigui independent o no. Perquè ara resulta que “es colmo” del pragmatisme polític aboca a fabricar independentistes com qui cultiva xampinyons a la terrassa de casa. La genialitat resideix en no fer-los passar per l’estadi de sentir-se català. Aquest, pel que sembla, és un pas totalment prescindible.
Necessito reprendre la lliçó des del principi. Conèixer què són els sobiranistes, els independentistes, els catalanistes. A mi no em queda gens clar perquè coi he de renunciar a ser. Perquè la cosa prescindible és justament la nació, la llengua, la cultura i, de retruc, la història?. A quina mena d’hort em vol portar aquesta patum de trabucaires?.
Aquest pragmatisme de fireta se’n diu paternalisme. Prens per idiota a uns i altres. Has de considerar un perfecte idiota a qui no creus capaç d’aprendre el català. Sabent espanyol, el català resulta una quasi broma en el camp de l’esforç. I ho dic jo que he fet el trajecte a l’inversa. Vinguin d’on vinguin els nouvinguts, el català no pot suposar-los cap barrera. Ans el contrari, la llengua és l’instrument que els farà arrelar. No els prenguis per idiotes, si us plau. I a nosaltres, tampoc. Jo no em considero tan summament idiota com per acabar combregant amb plantejaments summament idiotes. En nom de quin estúpid pragmatisme em vols fer creure que he de renunciar al que sóc?. Escolta, parla clar. Diccionari en mà.
21 comentaris:
Bon dia:
Això no és d'ara...
Durant molts anys CiU va emprar el mot nacionalisme per encobrir el seu regionalisme. D'altra banda, catalanisme era usat tant per la gent del PSC com per l'antiga UCD al principat. Aquesta paraula, al principat venia força. Amb tot això ja tens la raó per la que els independentistes no fessin servir aquestes definicions. Inclús els hi produissin rebuig.
Des que tinc consciècia política (en tinc 40) sóc independentista. Mai m'he considerat ni nacionalista ni catalanista.
La raó bàsica per ser independentista és que no sóc ni espanyol ni francés, ni vull ser-ho.
Això del sobiranisme sí que és més recent. Des del meu punt de vista, s'empassa millor que independentisme, que encara no és prou políticament correcte, i, com certs medicaments, és "d'ampli espectre".
Tot plegat: no és filologia, és marqueting.
Per cert, una Catalunya sense catalans és la gran aspiració dels espanyols.
Salut i independència!
Perdó pel rotllo, però la porta era oberta...
Salut anònim, i independència també si Déu vol.
Escric mig rient per que sempre em feu gràcia aquests independentistes no nacionalistes, per que tú diràs el que vulguis però encaixes prou bé en la definició de nacionalista que ens ha facilitat en Dessmond. Si no, ja m'explicaràs de quina Nació ets independentista tú.
Si fos realment viable i corrent aquesta manera de ser indepe no nacionalista, tindriem el país plè d'independentistes comarcals (jo no sóc del B.LL. ni del Maresme, ni ho vull ser, com tú no ets francès ni espanyol) o independentistes del carrer Calàbria 166, que no són del 164 ni el 168 ni ho volen ser.
Mira-ho com vulguis, aquells que coincidim en el desig de veure la nostra nació independent, compartim un sentiment nacional, tenim clara quina és la nostra nació i espero algún dia poder-la compartir amb tú.
Pel que fa al mot sobiranisme t'haig de dir que m'agrada força com ja vaig explicar fa dies en un post
Això, el que dèiem, salut i independència.... de la nostra Nació si pot ser. Que no ens passi com als d'IKEA que es conformen amb la República Independent de casa seva.
Benvolgut anònim,
Penso que bona part de la resposta te l'adjunta en Joliu en el seu comentari. Jo més o menys et dira el mateix. Entenc el què vols significar, que ni ets espanyol ni francés, però alguna altra cosa et deus considerar.
Aquest independentisme asèptic a mi em supera o simplement s'em queda curt d'entrada.
Joliu,
Estic d'acord amb tu, per variar, i amb el que aleshores ja vas comentar.
A mi també em fa por que en realitat discutim sobre aquesta república independent que ens vol encolomar la mentalitat IKEA.
Jo sóc lector teu habitual, militant d'ERC i tampoc no m'agrada gaire el terme nacionalista (per tot el que té al darrere, perquè en teoria CiU sou independentistes, i el s.XX, i etc.). A més, també estudio Filologia. Bé, el cas és que el diccionari que has fet servir és de l'any de la picor, tot i que és probable que el normatiu d'aquest any digui una cosa semblant. Però bé, una cosa és un independentista, que el que vol és un Estat independent (per al seu territori), i una altra un nacionalista. Normalment un independentista és també nacionalista, que és el que dieu vosaltres (seria força singular una cosa diferent). Algú pot ser més nacionalista que un independentista perquè l'independentisme no és un grau del nacionalisme. El nacionalista és aquell qui reconeix que el seu poble, terra o pàtria, és la seva nació, i vol un projecte polític propi. Els graus d'estupidesa nacionalista varien molt segons l'individu, i a mi, personalment, m'avorreix moltíssim (vull dir, que ja es poden fotre la barretina pel cul).
Salut i independència (no sóc l'anònim d'abans)
volia dir que CiU sou nacionalistes... i és clar, ERC s'ha de definir en contra vostra, coses de la vida. Però coincideixo en què és estúpid afirmar que un independentista d'ERC no és nacionalista.
Miau! quan ens hem de posar a aclarir conceptes, malament rai.
Algun francès té dubtes de qui és o què és, quan parlen d'identitat?
Quin mal que han fet tantes dictadures, tanta manca de cultura, tanta excrescència de feixisme...
No oblidem que el joc de les paraules és aquell que no ens permet saber-ne el sentit de les frases, és només un joc parcial. Us ho diu una filòloga i antropòloga, que ha hagut de barallar-se molt per fer entendre a alguns polítics la importància d'ensenyar català als immigrants, el que significa la immersió...perquè no es pot fer immersió en una piscina sense aigua..que s'estimben tots els que hi van a parar..
Salut
Quina mania amb la barretina!? bah, deixem-ho.
Això de la piscina sense aigua em fa pensar en l'anècdota dels lituans (?) (ha va explicar en Dessmond) que havent estudiat català a la seva universitat, van decidir venir, finalment, a passar per Barcelona i posar a prova el seu Català. No cal que us expliqui què els va passar al taxi, al restaurant, a l'hotel....molt poca aigua per una immersió satisfactòria.
Plam,
T'agraeixo que siguis lector d'aquest blog. Un honor, vaja. I celebro que siguis militant d'ERC, perquè a vegades sóc crític amb aquest partit. Espero que aquesta crítica l'entenguis en positiu.
El diccionari que faig anar és de l'any de la picor, si. Però això no l'invalida. N'hi ha de més nous, però jo funciono amb aquest. Em sembla millor, perquè té en compte una amplitud de la parla catalana tractada en termes d'igualtat. No de folclorisme o simplement ignorar segons quines formes dialectals.
No crec que definir-se nacionalista tingui a veure amb temes de barretina. Té més a veure amb la sana ambició que té tothom que pul·lula en aquests móns de Déu per voler seguir existint. Aquest concepte del nacionalisme no té a veure amb cognoms, amb estatus socials o amb cap visió papanata i folclòrica del món. Altrament, seria provincianisme.
Trina Milan,
Fins ara les paraules les convertien en peces de museu els espanyols.
Jo sempre havia tingut clar, per exemple, què vol dir autonomia o autogovern. Qualsevol diccionari t'ho dona com a sinònim d'independència. O algú pot explicar la diferència entre nació o nacionalitat?. La diferència l'aporta el tril·ler. La diferència no és filològica, sinó deliberadament política. És una interpretació totalment subjectiva i poc justificada, amb l'objectiu de consumar una estafa.
Ara, aquest recurs tan miserable i espanyol ha fet fortuna. Per anar a petar al mateix. A la piscina sense aigua.
Un conegut periodista es va ofendre perquè es va publicar que era sobiranista nacionalista, quan ell es defineix com a sobiranista no nacionalista. Com que els de CiU són nacionalistes ningú més s'identifica (ara) com a tal. ERC és independentista i els sobiranistes són uns altres.
I tot això amb totes les combinacions possibles.
El PSC ara és catalanista (abans ho era la burgesia) perquè aquest terme no el fa servir ningú...
Em deixo els catalanistes progressistes d'esquerra...
N'hi ha per tant?
Algú és capaç de definir les diferències entre tots aquests conceptes?
Això sí, als bascos els posarem tots a la bossa dels "abertzales".
joliu,
Aquí les immersions lingüístiques fan riure. La cosa va començar per Barcelona i ara ja la pots estendre allí on fa quatre dies en dèiem la Catalunya catalana.
Mestre Vilapou,
La teva reflexió és magnífica. Tenim un sentit del pudor lingüístic que fa riure -o plorar, segons com tinguis el dia-.
No pots arribar a imaginar-te el que m'he de sentir quan, a més de nacionalista, em defineixo com a liberal. Cosa més antisistema no la trobaràs a dia d'avui.
Nois, sé on sóc i qui sóc. Però entre tanta terminologia, ja no sé què caram sóc. En fi, seguiré escoltant-vos des del replà...
veí de dalt,
Patim del mateix mal. D'això em queixo jo!.
A mi també em passa el mateix: ja no sé com descriure'm a mi mateix perquè veig que les paraules han perdut el seu significat -tothom els veu matisos, connotacions diferents depenent dels seus gustos i/o interessos-, i això és greu perquè si no saps explicar-te simplement no existeixes.
En aquest post has tocat un tema de molta actualitat i pel que jo hi tenc un gran interès -i que veig que ningú ha comentat-: el fet que gent no integrada al nostre país -deixem-ho així- de cop i volta puguin esdevenir independentistes amb el patrocini del partit amb més filòlegs per metre quadrat. Com ja vaig explicar al meu darrer post (http://miralles.balearweb.net/post/43400) crec que deslligar independentisme de llengua i catalanitat és un error gravíssim, que ens pot costar molt car.
Els què voleu tenir res a veure amb Espanya ni França i no voleu ser nacionalistes podeu emigrar a Andorra.
Jo no crec què el independentisme no nacionalista català, és com la teva "amiga" del teu últim post una cosa buida de significat.
Jo veig el nacionalisme com un sentiment de pertenyer a un col·lectiu. Ja sigui un poble o un país. Els estats nació ho tenén fàcil perquè l'estat és la nació.
Nosaltres tenim problema de som una nació però no sabem ni què som ni que volem.
Crec què el millor símil del nacionalisme català hauria de ser un tren a qui has de fer pujant la gent creant consciència de què és Catalunya i què significa.
A partir d'alli tothom pot anar tan lluny com vulgui i pujar per motivacions molt diverses, però has de tenir un motiu per fer ho, ja sigui més autonomia, emprenyamenta o voler l'independència.
Lo què hem de conscenciar la gent és de què pugi al tren i baixi del tren tan tard com pugui. Si pot ser fins l'independència.
Sento la extensió i la densitat del meu post anterior.
Jo soc primer català, políticament nacionalista i liberal i dersprés independentista perquè l'encaix de Catalunya en Espanya no té sol·lució satisfactòria pels catalans dintré d'Espanya.
Si mireu la foto queda clar el que penso de l'encaix de catalunya en Espanya:
http://www.avui.cat/article/mon_politica/3936/abaten/toro/dosborne/bruc/lultim/quedava/catalunya.html
Dessmond:
1000 per cent amb tu. Plenament d'acord. I punt i final.
Però es un tema que em molesta. Mira per on. Perqué es un invent d'un filòleg burru, fill de guardia civil, nomes per a diferenciar-se. Es la cua del dogmatisme del Psan, agafat pels burrus de la colla.
I es l'unic argument (argument?) que els hi queda als qui no volen saber res de la realitat de la crossa del psoe-psc al govern i de les seves obres espanyoles, i espanyolistes, i antinació catalana.
Tenen la mateixa credibilitat que els "federalistes" (simètrics o asimetrics) del carrer Nicaragua. L'Iceta tè les galtes de fer un llibre, ara, encara, amb aquest titol. Federalistes? No som imbècils, ni maricons.
Sempre acabo les meves fures sobre aquest tema aportant un argument de la realitat, diferent:
Fèlix Cucurull, mort ara fa 11 anys, va fer una obra magna:
La Panoràmica del Nacionalisme Català, publicada el 1975 i en 6 volums. I comença el 1626. Fins el 1975. Nomes 350 anys.
I mai surt la paraula independentisme.
Amb el terme "nacionalisme" durant 350 anys n'han tingut prou tots els nostres avantpassats per a saber de que parlaven: la recuperacio plena de les llibertats i de la sobirania
catalanes. O sia, en termes actuals, un estat independent.
Però el terme es "el nacionalisme català".
El de Cambrils i el Xavier Bru, que em perdonin, no són ningú (on són els seus diccionaris, les seves obres linguístiques? en lloc), no són ningú per a inventar-se una distinció i alteral el significat secular del nacionalisme català.
Un nacionalista català que no desitgi la plena sobirania, la independència catalana, no es nacionalista.
Però els del Psan, ai làs, a més, van introduir un altre concepte de divisió entre germans nacionalistes:
de Catalunya o dels Països Catalans.
Com si a mi em volguessin diferenciar entre milionari o multimilionari. No fotem, com em vas a difernciar si no hi arribo ni hi arribaré. Que vull ser? milionaro o multimilionari?
Ric. I ja estem al cap del carrer.
Com nacionalista. I ja estsem tots entesos, els de dins i els de fora. (els de dins que van de bona fe).
Els divisionistes entre catalans (i jo no ho sóc) son els qui han inventat aquests graons imbècils:
independentista, dels països catalans, amb l'Alguer, i amb Andorra?
al final hi haura 1 porc pur, i la resta serem gentils.
Pero si som gentils nacionalistes anirem prou bé.
Ha estat un intent de divisió, massa reeixit, d'adolescents, dels qui volen reafermar-se quan encara no són adults. Vaja, com els del Psan.Encara que ara estiguin amb la direccio i a la direccio d'ERC.
Bona nit,
Andreu
joan,
Em llegiré el post que vas escriure. A mi aquest és un tema que em preocupa "sobiranament". No entenc com hem pogut caure enfilar per aquesta via. I em costa de creure que el patrocini d'aquesta filfa vingui d'on vingui. D'una troupe de filòlegs!.
josep (sl),
Han convertit en pecat una cosa tan evident com el fet de voler ser. Fins ara era una tradició estesa en el nacionalisme espanyol, que per conflicte d'interessos li toca escadalitzar-se del nacionalisme, mentre no sigui el seu.
Ara, la novetat sorgeix quan aquesta veu piula des de dintre del país i del sector que se li suposava ser el "top of de top" en la matèria. Aleshores aquí es trenquen tots els esquemes. Aquí hi pot remenar des del nacionalista convençut al lerrouxista més desvergonyit. Un campi qui pugui on tothom queda en un pla de dubtosa igualtat. Fins avui el lerrouxisme tenia una consideració i el nacionalisme una altra de ben diferent.
Andreu,
Jo també crec que és demencial anar dividint per veure si es pot esgarrapar alguna cosa més. És, però, un desastre. Com més dividits estem, més fàcil ho tenen els altres de perpetuar el nostre estatus de mindundi. Cada cop ho ténen més fàcil.
El problema de fer servir diccionaris tan antics és que potser els termes han modificat el seu significat. Quan Prat de la Riba escrivia, "raça" volia dir una cosa molt diferent, i les connotacions de "nacionalisme" i "independentisme" també han anat canviant.
I bé, és veritat que nacionalisme no té res a veure amb la barretina ni amb fer castells, tot i que jo tinc barretina i també sóc casteller (ERC també és el partit amb més castellers per metre quadrat). Nacionalista és qui vol construir la seva nació, com en teoria tots els d'ERC i CiU. Suposo que l'únic que varia és com la vol construir cadascú.
Apa, salut.
plam,
No et falta raó amb això dels diccionaris. Ara, el terme nacionalisme segueix impertorbable, com el terme raça. Raça per en Prat significava una cosa diferent, perquè així ho era el context. Ara, nació vols dir que ha canviat? O nacionalisme?. En el context, vull dir.
Avui necessitem aclarir-ho, perquè jo no sé a què avenir-me, quan sento segons quines versions tan... "modernes".
La definició de Nació sempre ha variat moltíssim segons qui la pronunciés; Prat de la Riba enfilava més cap els alemanys, i els federals d'esquerra més cap als francesos. Jo sóc de la corda de Rovira i Virgili: nació és tot el que diu Prat, més o menys, però sobretot perquè els catalans ens en sentim i volem ser-ho políticament. El que passa és que nació i nacionalisme estan molt desprestigiats per tota la merda de guerres del segle XX, des dels nazis a Iugoslàvia, i quan Prat i Cambó parlaven de nacions i imperialismes i races catalanes, comprendràs que tot això ara és molt diferent. El dret de les nacions a l'autodeterminació (o a decidir o com collons en diguin ara) és, per a mi, alhora democràtic (del rotllo francès, per voluntat política) basat en unes característiques comunes (rotllo més aviat Prat). No és res de nou, però aquesta versió integradora de la nació, l'actualització d'en Carod abans del primer tripartit sonava molt bé, i va ser quan vaig entrar a militar-hi.
El concepte de nació és dels més esmunyedissos que conec.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada