Itching like grass

Diccionari en mà

Resulta que la mar de confusió arriba quan a la política hi desembarca el partit que té més filòlegs per metre quadrat del territori. Estúpid de mi, fins aleshores havia cregut que l’independentisme era un grau més de l’escala cromàtica nacionalista. Un to més pujat, però. El primer fenòmen que passa quan arriba aquesta marea és una gran esbandida.

Sembla ser que nacionalisme i independentisme no tenen res a veure. Res. Tant és així, que les mateixes paraules ordenades en un diccionari o posades a fer política poden tenir significats completament diferents. Igual que un filòleg posat a fer política, pot semblar més un carnisser que un lletraferit.

Rere a l’interès partidista de la germandat filològica, ha anat caient mot rere mot. Trinxats i esmicolats. Que cony poden significar avui paraules com ara catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme?. Res. Absolutament res. El mirall ha quedat, també, fet bocins.

Sempre m’he considerat nacionalista, que és allò que pots trobar als diccionaris. La meva definició preferida es pot cercar al Diccionari català-valencià-balear: Devoció a la pròpia nació, a la seva unitat, a la seva independència; partit o conjunt de persones que senten i defensen aquesta devoció; cast. nacionalismo.

Però ha hagut de venir el politicastre amb carnet de filòleg per carregar-se tot un panorama que estava ben clar. Fins el punt d’arribar a la situació kafkiana d’acceptar una Catalunya sense catalans. Algun d’aquests filòlegs m’haurà de començar a explicar les bondats d’una Catalunya espanyola, sigui independent o no. Perquè ara resulta que “es colmo” del pragmatisme polític aboca a fabricar independentistes com qui cultiva xampinyons a la terrassa de casa. La genialitat resideix en no fer-los passar per l’estadi de sentir-se català. Aquest, pel que sembla, és un pas totalment prescindible.

Necessito reprendre la lliçó des del principi. Conèixer què són els sobiranistes, els independentistes, els catalanistes. A mi no em queda gens clar perquè coi he de renunciar a ser. Perquè la cosa prescindible és justament la nació, la llengua, la cultura i, de retruc, la història?. A quina mena d’hort em vol portar aquesta patum de trabucaires?.

Aquest pragmatisme de fireta se’n diu paternalisme. Prens per idiota a uns i altres. Has de considerar un perfecte idiota a qui no creus capaç d’aprendre el català. Sabent espanyol, el català resulta una quasi broma en el camp de l’esforç. I ho dic jo que he fet el trajecte a l’inversa. Vinguin d’on vinguin els nouvinguts, el català no pot suposar-los cap barrera. Ans el contrari, la llengua és l’instrument que els farà arrelar. No els prenguis per idiotes, si us plau. I a nosaltres, tampoc. Jo no em considero tan summament idiota com per acabar combregant amb plantejaments summament idiotes. En nom de quin estúpid pragmatisme em vols fer creure que he de renunciar al que sóc?. Escolta, parla clar. Diccionari en mà.