dimarts, de desembre 18, 2007

Picar pedra, com sempre

El primer cop que l’ànima em va caure als peus –políticament parlant- no va ser amb la formació del tripartit. Tot i que jo no em calço amb aquest peu, tampoc tinc una visió tan naïf del país. Sé sobradament que CiU no podia –ni havia- de romandre eternament al govern de Catalunya. Fenòmens semblants només passen a Mèxic o a l’ajuntament de Barcelona. La meva aspiració nacional és decentment ambiciosa. Sí que em va saber greu la justificació, perquè era un insult generalitzat cap a la gent de bona fe. Però tot i així, se’ns ha fet la pell tant de cocodril que podem aguantar aquesta i bromes pitjors.

El que reconec veritablement com a demolidor ha estat aquell precedent de les seleccions. Una pirueta sense xarxa. No he vist una forma més ximple i gratuïta de fer-te estampar contra una paret. A mi ja em costa molt seguir el món de l’esport. Molt. És un terreny que em genera urticària. Tot i aquesta meva opinió, no pots arribar a imaginar el coi d’hores –intempestives- que vaig empassar-me de maleït hockey!. Perquè em vaig creure de debò que podíem guanyar un trosset de sobirania/independència nacional, encara que fos en l’apartat de la santa collonada que en diem esport. Ens van vendre la pell abans de matar l’ós. Ens van encendre els ànims com si els catalans fóssim l’hoste preferencial del Cotolengo.

Sí, sé que parlo d’aquesta fotesa anomenada esport i que jo deploro especialment. Sí. És aquesta caca i tova. Però amb les coses de la sobirania/independència/nacionalisme, no si juga. Quan parlem d’això sempre havia cregut que només es fa seriosament. Quan algú et vol fer saltar el mur, l’últim que imagines és que sigui un tril·ler, un indocumentat o un vulgar passarell. Quan engegues una empenta als catalans des de dalt de tot de les institucions ho has de fer amb sentit d’estat, amb tota la previsió necessària per aquests casos. Altrament, calladet fas més goig i resultes infinitament més productiu.

Després d’aquell escarni, d’aquella burla a la qual ens vam veure sotmesos públicament de la forma tan estúpida, després de tot allò, no sé massa bé que pensar. No sé la credibilitat que li puc adjudicar a ningú que ens llença a la piscina en pilota picada i amb tan poca vergonya. Quan veig un alt representant d’aquest país, que parla d’independència, tinc el cor encara més encongit que quan els altres representants semblaven simplement disposats a marejar la perdiu.

Avui ja no sé de quin país parlem, ni de quin horitzó, ni de quina llengua. De si purament confonem la sana ambició amb l’arribisme més destraler. Em demano si som massa permissius amb el desastre. Sospito que no hi ha altra sortida que seguir fent el de sempre. Malgrat aquestes promeses que ratllen el miracle, cal picar pedra. Si vols anar aplanant el camí, cal picar pedra com s’ha vingut fent des dels segles dels segles. I toca no escoltar gaire el que s’hi diu per aquestes cantonades.

14 comentaris:

Júlia ha dit...

Som permissius perquè vivim bé, amb calefacció, anem tips, tenim mòbil i podem fer algun viatget, la majoria. Ens hem venut una mica la dignitat però així és la vida.

Anònim ha dit...

Bon dia,

Sóc l'anònim que trobà la porta oberta, que és independentista i no es considera nacionalista (ull!: ésser i considerar). És el que hi ha. Els colonitzadors són més i amb més mitjans. Si descartem la violència -per part nostre-, només ens queden dues armes: constància i inteligència. Les hem de fer funcionar simultàniament: picant pedra, com bé dius. Això no deixa de ser una guerra. Ningú no ens regalarà res. Cal lluitar al carrer, a les urnes, a la feina, a l'escola, a tot arreu i cada dia.

No siguem passarells: els polítics a la política. Només és una petita part del camp de batalla.

Personalment, sóc independentista amb un objectiu: deixar de ser-ho (quan siguem independents). La sensació de descans serà brutal.

Salut i independència!

Dessmond ha dit...

júlia,
Tens una visió molt pràctica del desastre. Com sempre aquesta visió de les dones acaba tenint molta raó. Potser si que el problema és que anem ben tips.

Anònim,
Passa sempre que vulguis. La porta és oberta a tothom. És un defecte que tenim els liberals, d'escoltar a qui sigui mentre sigui civilitzat. Benvingut, doncs.
Bé, pel que dius, la diferència entre tu, independentista i jo nacionalista, és que a mi no se m'acabarà mai la feina. Treballar pel país no té data de caducitat, perquè no està en funció de si políticament som lliures o no.
De totes formes, en aquest camí trobo que d'inteligència política se'n gasta poca i de constància menys. Segurament per culpa del que assenyala na Júlia, de tenir la panxa ben plena. Això no deixa marge per a gaires humorades que no sigui l' anar tirant de veta.

joliu ha dit...

Constància, intel·ligència...picar pedra. Les receptes són clares.
Després mires ERC i el Tripartit Socialista i se't cau l'ànima als peus.
Constància?
Intel·ligència?
I de tant en tant encara et trobes dinant amb algún 'Àlex' que et diu que no pactaran amb Convergència fins que hagi fet els deures. Suposo que és una exigència que només es pot tenir amb aquells que en són capaços. A qui se li acudiria demanar els deures al Montilla, a ICV o a la mateixa direcció d'ERC.

Per cert, he llegit en alguna banda que el Saura porta els nens a Liceu Francès. És cert?

Dessmond ha dit...

joliu,
Ens tocarà picar molta més pedra de la que sembla.
No tinc ni idea d'on porta els nens en Saura. Per cert, els nens de qui?

elracodemataro.blogspot.com ha dit...

Et veig deprimit, com deia jesus alçat i camina.
Arribarà un dia que el nostre poble serà sobirà i les nostres seleccions esportives competiran en totes les seves disciplines internacionalment, no ho dubtis.


Salut

David (elracodemataro.blogspot.com)

Dessmond ha dit...

David,
El nostre poble serà algun dia sobirà si les coses no es plantegen amb aquesta frivolitat. De moment, i no és per depresió, no tenim altre remei que picar molta pedra. A més de paraules calen fets. I de moment no hem anat més enllà de les paraules.

j ha dit...

El Saura té una primera dona amb uns nens ja adolescents tirant cap amunt (crec que 2). La Mayol també té un primer matrimoni (crec que 2 més també) i no t'explicaré el que em van explicar de la separació de la custòdia d'aquests dos darrers.

Elies ha dit...

Sí, som massa permissius amb el desastre. Hi ha polítics que no haurien de poder sortir de casa sense que la gent els escupís al seu pas.

Oriol de Mollerussa ha dit...

Jo també em vaig sentir profundament estafat amb el tema del reconeixement oficial de la selecció d'hoquei. Realment, la seva manca de rigor és brutal. Que es pensaven, que Espanya estaria badant i no faria res?

Dessmond ha dit...

j,
Gràcies per la informació. No sabia que havia tanta descendència pel mig i que l'educació la rebessin al Liceu Francès. Tot un altre exemple de coherència, doncs.

Elíes,
No sé si arreglaria les coses, però ens quedariem descansats. Molt més que ara.

Oriol de Mollerussa,
Jo ja vaig alucinar quan l'inefable Saura va dir allò de que "si ho expliquem bé, això de l'Estatut no ens poden dir NO". Com si fins ara els problemes amb Espanya siguin un tema de redacció o d'ortografia. Aquesta frivolitat al poder és increïble. Un cas únic, vaja. Desesperant.

L'Espelt ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
L'Espelt ha dit...

Cert. Som massa permisius. Tant permissius que encara no donc crèdit de la de catosfèrics que faran palesa aquesta permissivitat votant-los altre cop. els hi tornarem a donar l'aval? Els castigarem ferma i clarament amb uns resultats per a la vergonya?
Picar pedra... no defalleixis en l'esforç, amic Dessmond!!!

Dessmond ha dit...

espelt,
El problema és la manca de lideratge. Ara, no anar votar no crec que sigui una opció més real.
Aquest malestar plana sobre tot al nostre cantó. Com més passem, més fàcil li ho deixem als altres. Als que ens volen veure reduïts a zero patatero.