Itching like grass

Diners i cooperants

Que el món és ple de desagraïts, no en tinguis cap dubte. Que el món giravolta cada cop de forma més confusa, tampoc. Que barrejar aquest desagraïment amb tanta confusió només pot donar com a resultat un gran nayp, també hauria de ser una cosa més que sabuda.

Llegeixo una brevíssima notícia a l’Avui. És una barreja de tots aquests ingredients. Aparentment, hi ha la ma que sacseja una coctelera repleta d’impulsos demencials. A Somàlia han segrestat dues cooperants. Les alliberaran a canvi d’una cosa tan lletja com són els diners. I no pocs. Al menys pel tren de vida que hom pot pimpar-se per Somàlia amb un grapat de doblers equivalent a 250 000 dòlars.

Clar, el primer que se m’ha acudit és pensar en una grandíssima obvietat: aquests negrates no tenen sentiments. Són una colla d’ingrats. Desagraïts. Filibusters, que diria el capità Haddock.

Un cop ja més serè, he vist que el tema no havia de ser necessàriament així d’obvi. La combinació d’una metgessa espanyola amb una infermera argentina, també és un còctel difícil de digerir. I a Somàlia!. No vull ni pensar si cap de les dues és, a més, psicòloga.

Poca conya, doncs, amb uns somalis que després de fer de segrestadors són capaços de trametre una carta a una emissora local per difondre la seva decidida acció. Hi ha alguna cosa que, en definitiva, tanta cooperació no acaba de resoldre.

A vegades penso, veig, que una gran majoria d’aquests cooperants són una mena de florers que van a donar color més que solucions als problemes dels necessitats. Hi ha de tot, és clar. Però hi ha cooperants amb una santa barra, que si no la guarneixen d’altruisme i a l’altra punta de món, no hauria forma ni manera de que mengessin calent dos dies seguits a casa seva. El món de la cooperació és una història molt grotesca. El concepte de la cooperació, a casa nostra, ratlla en molt casos el ridícul o l’estafa.

Vols un exemple d’estafa i públicament consentida?: aquella colla de carcamals, que quan van ensumar aires de glòria, van anar cap a Irak a fer d’escuts humans. Notícia retransmesa per TV3. Fer d’escut humà és una cosa heroica, a menys que la intenti un d’aquests cooperants. Un escut humà se la juga amb el seu propi cos, amb la seva pròpia vida. Aquella seva heroïcitat consistí en organitzar un partit de futbol, que se celebrà en un descampat iraquià. Quan les metralletes americanes van començar a ser carregades al farcell, aquesta colla d’energúmens ja tornava a ser a casa. Amb la mama. A menjar calent. I explicant per ràdio, premsa i tv’s, com si tu i jo fóssim la viva estampa de la imbecil·litat, el fruit d’una experiència tan colpidora. Aquell dia va quedar clar que la cooperació no era altra cosa més que desenvolupar un sentit altruista quan hom no logra aprovar cap oposició de funcionari. Creure i fer creure que allò era un escut humà és perdre el sentit de la vergonya. Infinitament més decent són els pastorets que es representen cada desembre i ningú gosa –encara- atorgar-hi el rang d’heroïcitat.

A Somàlia estic segur que amb un feix de cash se'n pot fer molta feina. Estic segur que la cosa podria sortir-nos fins i tot barata. Sabeu la de forats que es poden tapar amb un feix de 250 000 dòlars per allí?. Doneu-los els quartos i deixeu que ells es maneguin la seva vida. Suportar un cooperant amb segons quins fums no és tema fàcil. I no crec que sigui gaire productiu. És sabut que el món cada dia està més necessitat, sí. Però de diners, més que de cooperants.