Cara de cul
Després de vint-i-cinc anys que vam fer nou acopi de santa paciència. No per cap vocació retorçada, sinó perquè veníem de jugar a l’extermini. Nosaltres fèiem de rates i ells tenien les escopetes. La brutalitat de les armes. Ens van trinxar sense gaires remordiments. Vam patir un dictador que va guanyar i un altre que va perdre. Quan simplement mereixíem justícia, de mala gana vam acceptar que la millor forma d’enterrar-los, tots dos, era haver de suportar una nova travessia en el temps. Amb el perill de que se’ns tornes a glaçar l’ànima.
Després de vint-i-cinc anys, refotudament eterns, anquilosats, moralment garrepes, extorquidors, -com a mínim jo- vaig apreciar un lent moviment cap endavant. Va ser aleshores que vam sentir la veu clara de l’embranzida. La promesa merescuda, el premi a tant desconsol.
Després de més de vint-i-cinc anys, la darrera cosa que esperava és un altre maleït paper de merda. Un nou tràmit. Més paperam. Més burocràcia. Un nou paper per signar. Un nou manifest. Més llargues esperes en una sala on ningú reparteix torn. Ningú gosa mirar-me a mi, jo no goso mirar ningú. Ni de reüll. De tant estafats com ens sentim. Ens quedem com estaques, immòbils, de la vergonya pròpia i aliena que arribem a experimentar.
L’esport em fa autèntica basarda. És aquella mena de mirall on sempre fas cara de cul. Acceptant que només hi ha cul, voldria veure-hi com a mínim unes natges rodones i pletòriques, dolçament colrades, però només hi apareix un cervellet de periquito. Ja sia perquè rodoles com una ànima extraviada rere una forma esfèrica, ja sia perquè plantant la poma a la grada només grunys. A l’esport només hi sobreviu el cul.
Després de tanta cridòria, de sentir l’empenta, l’embranzida nacional encara que només fos a l’esport, no em vinguis ara amb una merda desconsolada de manifest. Després de vint-i-cinc anys sento que reculo. Que mai havia avançat gaire, però ara sento la marxa enrere. En tota aquella merda que és l’esport, quan jugava Catalunya hi veies el president. Fent la comèdia de la normalitat. Avui ni aquest paio creu que val la pena aixecar-se d’una taula plena de torrons per contemplar una Catalunya semblant. Per què és una solemne i oficial merda. Aquest manifest amb prou feines servirà per netejar-nos la cara. Ni el cul.
9 comentaris:
Jo no crec que calgui criticar a Montilla per no anar al partit de la selecció catalana. Nosaltres som ben lliures de decidir quin representants volem al parlament i aquests són ben lliures d'escollir el president que vulguin. De la mateixa manera el President és ben lliure de decidir com exerceix la seva presidència i la seva manera és aquesta. Ja ho ha dit el Felip Puig: Montilla és coherent, la seva nació és l'espanyola.
Espero que la propera vegada sapiguem exercir millor i amb coneixement de causa la nostra llibertat de vot.
Endavant. Endavant. Endavant.
No és cap crítica a Montilla, justament.
Jo tampoc hagués anat a aquesta merda de partit. S'ha de ser rematadament estúpid per conformar-se amb aquest partit quan el que volem, per exemple, és jugar contra els Estats Units.
I després cridem sobirania, que només és de paper. M'indigna que em prenguin tant per endarrerit mental.
Ben trobat, amic Dessmond. ERC sembla que vulgui liderar el moviment ridiculista. Ni una passa endavant, ni quan teníem impuls...
És ben bé desesperant. Però no sé perquè tinc la sensació que el 2008 serà un bon any, d'una certa represa.
I en qualsevol cas, us desitjo a tots, començant per tu, Dessmond, un bon any, ple de salut, que és el més important.
Efectivament, per dignitat nacional ens hauríem de negar a seguir fent aquestes costellades nadalenques que només serveixen per ser objecte de conyetes als informatius espanyols. Després de dues legislatures amb ERC al govern i un "president amic" a Madrid, hauríem d'exigir a aquests polítics els resultats de les seves gestions respecte a aquest tema, tal com prometien en campanya. Carod va preferir Montilla a Mas. Se suposa que això havia de servir per alguna cosa. Prou clar que ho veiem.
I el pallús d'en Carod posant-se medalles i a primera fila per la foto. Reitero, pallús integral!
Elíes,
Sí, ridiculisme. Pur ridiculisme.
Si t'he de dir la veritat, malgrat el grau de crítica que aboco per aquí jo tinc una sensació semblant, de que aviat haurà un canvi de tendència.
Jo també espero que el 2008 sigui molt fructífer per a tu.
Ua abraçada!
Indígenes,
Entrar per la via de la segona regional i quedar-nos tan amples vol dir el grau d'ambició. La forma amb la qual s'ha tractat el tema de l'esport com a aspiració nacional ratlla l'analfabetisme. És insultant.
Després de tot aquest temps, amb presidències tan amigues, s'ha demostrat empíricament el que tots sospitàvem. Qui necessitava, com Sant Tomàs, veure-ho per creure, vol dir que ens ha fet perdre el temps i ara ens vol tracar de subnormals. Simplement indignant.
Anònim,
Fa exactament com el Màgic Andreu: es penja medalles i de llautò. Encara el màgic tenia el detall de fer-nos veure que fotia conya. Ara, aquest va molt en serio. I s'ho arriba a creure!.
El vot independentista en mans d'españa. I la Generalitat en mans d'españa. I Vots regalats a ZP gratuitament. De la pluja fina tenim merda fina. Una gran i pudent merda fina.
Res a retreure als que fan la seva feina: españolitzar-nos.
Compatriotes, aixequeu-vos ni que sigui per aplaudir aquest post.
tresinores,
Veig que compartim un optimisme semblant. Celebro que t'hagi agradat el post. Molt Bon 2008!
Benvolgut Dessmond,
Em faig càrrec que no t'agradi o no t'interessi l'esport. Però ho entenc molt relativament. Jo sóc el contrari. N'he practicat molt, molts anys, me n'agraden molts, els meus fills també n'han practicat fins estar a la universitat, i han assolit nivells alts,esportivament, per a les seves edats. I els seguim, els esports més populars.
La meva dona, en canvi, no en vol saber res, excepcio feta de saber com va el Barça una mica.
Es un fet, l'esport, d'efectes importants. Té caracteristiques formatives interesants, en els esports d'equip, de tenen bones/s entrenadores, del valor del col.lectiu, de la disciplina, de les victòries i de les derrotes, etc. I es també una industria espectacular, arreu del mon. Globalitzada.
Barcelona veu, cada dia, 3 diaris esportius (9 nou, Sport, Mundo Deportivo), fet insòlit, sense cap cas semblant arreu. No el qualifico de positiu, perque no ho considero. Però els espais de esports, als diaris d'informacio general, son molt extensos, com a les ràdios o les teles. I això ja passa gairebe arreu, dels països occidentals, i també del tercer i quart mon.
L'opi del poble? No ho comparteixo. Però ha assolit una trascendència social impressionant, i creixent. Molt mes que la música pop. Molt mes que l'art.
Significa -erroniament, però va aixi- una àncora d'identificacio dels individus com mes va mes aïllats. L'equip de beisbol, el de basquet, el de futbol,...i mes que espectadors o seguidors d'informacio esdevenim massa vegades hooligans.
Pero es un fet universal. I trascendent. Es trist, si, però el carrec de President del Barça és molt mes important socialment, ara i ja fa 30 anys, que el d'Abat de Montserrat, de cap de l'oposicio o d'alcalde de BCN. Es aixi. Es la realitat. I sobre aquesta realitat passen les nostres vides.
Amb contradiccions bestials. Resulta que centenars de milers de persones es paguen els seus gimnasos....i mai reclamen que hi hagi instal.lacions esportives públiques en bon estat als barris, a les escoles, o arreu.
I els poders publics subvencionen clubs estrictament professionals, en nom d'un "patriotisme local/comaral" gens racional. A Catalunya, encara, passa menys que a Espanya. Les operacions urbanistiques de requalificacions per canvis d'estadis son permeses, i amb alegries i interès.
En el post no es pot pretendre defensar o criticar -i hi ha molt a a criticar- del mon de l'esport, però si voldria reiterar que es un fenòmen socialment impressionant, i que els politics bons en són o han de ser-ne conscients.
Irracionalment, bojament, segurament. Però et recordo que fa 10/15 anys, quan el Sevilla i el Valladolid, equips professionals, van baixar, per quedar dels ultims, a la 2a. divisio de futbol, es van produir manifestacions populars, pressions de les Juntes i Ajuntaments , i, té collons, el consell de ministres va forçar que no baixessin i que s'amplies el nombre d'equips a la 1a. divisio.
Per l'interès "nacional",....òstia.
Això no ha passat als països civilitzats. Pero, i entenc la teva basarda, perque la meva dona te el mateix interès que tu, quan veus a l'International Herald Tribune que l'apartat de esports i els balanços anuals d'esports ocupen cada vegada més espai........... es com el fenòmen dels mòbils i dels pc's: val mes respectar-los , encara que no els fem servir massa, pero son part de la nostra vida.
Volguem o no volguem.
Cordialment,
Andreu
Publica un comentari a l'entrada