dimecres, de desembre 26, 2007

Sant Esteve

Ha passat escassament vint-i-quatre hores del forçat periple d’en Pare Nöel, que tot el que provoca ja jeu en algun contenidor de brossa. Tots els desitjos, tot el seu misteri ha fet el seu “plop”, com una erràtica bombolla de sabó. Fins l’any vinent que no es tornarà fer acopi de forces, de diners, d’anhels de cartró, per fer-los evaporar en un temps rècord.

Enguany tots els menuts saben qui és el subnormal de’n Pare Nöel. Fan la seva comèdia per aparentar la candidesa de sempre. Que el show no s’aturi, que els més mal parats podrien ser ells. És una de les primeres lliçons que han après de la vida. Res comparat a aquestes tonteries dels rens voladors que llisquen pels núvols tirant d’un trineu replet de presents. Ells fan veure que són innocents com sempre, a canvi de parar la ma.

Enguany hem aterrat molts mites. Els menuts i jo. El que fa por de debò és saber si el sòmines del pare o la mare acceptarà que el seu adorable menut els ha pres la cabellera sencera.

Enguany hem fet un dinar de Nadal al voltant d’una taula llarga llarga llarga. Hem cantat nadales i després d’això li ha seguit una llarga, també, sobretaula. Els menuts i jo hem anat a banda. Els he proposat fer una pel·lícula amb la meva càmera. Els ha fet una il·lusió tremenda protagonitzar-la i els he posat una condició: aquest vídeo només el podreu ensenyar als vostres pares només en el cas que hagin fet molta bonda. Sinó, castigueu-los. El tracte s’ha acceptat unànimement.

Treballar amb menuts és delicat. Requereix molta paciència. Però si la causa és noble, ells també s’entreguen. L’èxit garantit amb els menuts sempre rau en el mateix: dispendi de temps. Cal emprar molt de temps amb ells. Ser-hi molt al damunt. A la fi crec que podem estar ben orgullosos de resultat. La pel·lícula l’hem titulat: “Un ca que nom “els meus pits””. Si l’any vinent encara hi ha un pare convençut que cal fer el beneït com aquest 2007, serà jo que hauré de parlar seriosament amb ell. De moment, que la màgia del Nadal no l’aturi res. Ni el cantó més cru de la vida.

5 comentaris:

Frannia ha dit...

Supòs que d'això es tracta: de mantenir la màgia i si només es pot conseguir mirant cap a una altra banda, idò així s'ha de fer. Ells saben la veritat, però no ho diuen. Nosaltres sabem que la saben i tampoc ho deim. Després de tot, per què? Que hagi un poc de màgia encara. Tots la necessitam.

bacus ha dit...

els menuts de casa meva, han recitat uns versos cadaún/a i després han passat el platet....

millor que el msg de els regals són gratuïts.... Esforçat aprent el vers, ignora la vergonya i recita, s'han emportat uns 10 per barba amb el conte del platet i els vers....

no sé com tú fas però a les meves cosines petites els hi fotu "por".

Dessmond ha dit...

Frannia,
Entenc el que dius. Però en el nostre cas no va d'això. S'assembla més a voler matenir un mort en vida. Si hores d'ara no t'has assabentat que els teus fills ja s'han cruspit la màgia, t'asseguro que no paga la pena l'esforç que suposa arribar venir fins a Mallorca per aquestes dates. Màgia, sí. Sempre. Però mai cap succedani.

Bacus,
Jo la por la faig esfumar a base que m'expliquin un acudit verd. El més verd que sàpigan, a canvi que jo els n'explicarè un altre. Evidentment, el que ells m'expliquen resulta ser el que els volia contar jo. A partir d'aquí, de fer-los dir paraulotes o de dir-ne jo a canvi de no enfadar-me em dona entrada per la porta gran en el seu món.
He de procurar que els seus recatats pares no em sentin. Quan vegin el video jo espero ser lluny.

Mikel ha dit...

ja hi deia el mestre hitchcock que el mes dificil del mon era treballar amb nens i gossos i per aixo no els volia mai a les seves pelis.

Dessmond ha dit...

mikel,
Doncs s'ha de dir que el resultat ha estat terrorífic. Sobre tot pel que fa a la inocència dels pares.