Itching like grass

Bocí nadalenc

Ara que ve Nadal la gent té ganes de sortir. És una mica sarcàstic perquè aquestes ganes no he vist mai que minvin la resta de l’any. Però en aquestes dates és converteix en una mena d’obligació. Així que cal sortir.

Vam anar al teatre a veure “El Llibertí”. Una obra molt bona, al Poliorama. Seria fantàstic si no fos pel públic. Els actors són part de la colla d’afortunats que els veus a tot arreu: al Cor de la ciutat, a Ventdelpla, a la sopa de galets. Dia si, dia també. Les ties maries de Catalunya omplien el teatre i reien infatigablement. Cadascun d’aquests actors s’ha passejat cada dia pel menjador de casa seva. Una bona estona. Son ja part de la família. Les tietes senten tan d’afecte cap a ells, que cada moment sembla apropiat per riure. Cada instant, encara que no hagi motiu per fer-ho. Una forma molt bèstia de rebentar l’obra.

Quan vaig arribar a casa vaig trobar a la bústia de correu un sobre que contenia una nadala. L’havia fet n’Illia i els seus fills. Es tota una obra d’enginyeria de les manualitats. En obrir-la es despleguen tot un cel estrellat, una segona filera d’arbres i muntanyes i alguna caseta llunyana i en primer pla sorgeix tot l’estol de personatges que composa una escena nadalenca. No hi falta ningú. I finalment hi ha la part escrita amb els bons desitjos i les corresponents signatures de la família al complert. Una fantàstica nadala tridimensional feta amb els dacs i el cor, vaja.

L’endemà, en obrir el correu-e, trobo un llarg missatge. També de n’Ília. Parla de que ja han guarnit la casa i que el pessebre ja està plantat. És, també, una llarga declaració de principis. No puc estar-me de compartir amb tu un bocinet tan nadalenc d’aquest missatge:

“És un poti -poti, que us convido si el voleu veure........
Però, de la mateixa manera que la nadala que us dediquem cada any, ens serveix a tota la família petita per viure NADAL, lluny de les extravagàncies que ens precediran aquest dies, fer el pessebre i guarnir la casa també ens acosta a l'esperit de NADAL que reivindico, ara que a moltes escoles només volen celebrar el solstici d’hivern, com una història exemplar, tendra i deliciosa.

No oblideu que Sant Josep exercia una professió liberal, com la majoria de nosaltres, que per temes burocràtics els van fastiguejar l’embaràs, que Maria no tenia complexes de parir en un estable , que la solidaritat dels pastors era sincera, que els reis ho eren per savis, no per territoris conquerits, amb l’elegància del coneixement ecumènic des de diferents països i races, tot molt multicultural , i qui sap , l’estètica del pessebre també ens il·lustra el famós canvi climàtic ja que hi ha pessebres on hi ha desert i palmeres, neu i avets, tots junts........

Molts petons a totes,
Ília Gràcia Trencapals”

Dels petons dirigits exclusivament a “elles” pots deduir que el missatge va arribar a la meva safata d’entrada de forma poc ortodoxa. Sí, ho confesso. Però qui pot resistir-se a un bocinet semblant de Nadal?.