Mort de Catalunya
Fa uns dies vaig parlar sobre el que honradament penso que és la societat civil avui. Per sorpresa meva, va provocar diferents reaccions en blogaires que, a més, els tinc de referència: en Toni Ibàñez, en Roc Armenter (1i2), n’Elíes... .
Fa dies, també, que donem tombs sobre la independència, sobirania, digues-li com et sembli. I he de dir que jo ara la crec del tot possible. Catalunya pot ser perfectament un estat sobirà dins aquesta Europa atrotinada. El meu convenciment es basa, sobretot, arran de fer el LTT (López Tena Tour).
Des que vam fer el sopar blogaire amb ell, he tingut oportunitat de tornar-lo a sentir. No cal que digui que els seus argument són sòlids. Inamovibles. Contundents. Travats. És tal la solvència del seu raonament que pots arribar a palpar la independència. Quan un personatge com ell s’embarca en aquesta història del Cercle d’Estudis Sobiranistes no és per fruit de cap calrada. Aquesta causa justament era orfe de gent com ell per tal d’imprimir el segell de garantia que fins ara li havia mancat.
Però a mi –he d’insistir- el que em preocupa és el dia després. Catalunya ha estat esplèndida quan ha tingut menys “aparell d’estat”. El país del noucentisme fou, clar i ras, el Dream Team liderat pels polítics i intel·lectuals de l’època. Aquella Catalunya fou rica i plena. I la Mancomunitat ens la vam pagar nosaltres. Repeteixo: la Mancomunitat ens la vam haver de pagar nosaltres i va funcionar tant que encara n’hem viscut de rendes. El seu model ha estat vigent fins avui.
Així que vam recuperar la Generalitat, el monstre de l’aparell d’estat l’hem fet oficial i més que assumit. Les quotes de renúncia individual i col·lectiva han anat directament proporcionals a l’engreix d’aquesta administració. Com més gran i grossa s’ha fet, més esquifida s’ha tornat la iniciativa particular, individual i col·lectiva. Com més proper hem sentit el braç de la Generalitat, més quotes de civilitat hem anat perdent. I el més sorprenent de tot és que ens hem quedat tan amples.
Malgrat la grisor d’aquest hortizó, avui encara ens queda una minoria selecta, com pot ser el mateix López Tena. Ens fa somiar les millors truites i estic segur que a la fi els hi arribarem a clavar dentellada. Però veient el grau de renúncia nacional al qual som capaços d’assumir, l’endemà de tenir un estat, pot venir la catàstrofe definitiva.
Si amb aquesta cosa de fireta que representa la Generalitat la societat catalana s’ha desinflat vergonyosament, sembla que un aparell d’estat amb tots els ets i uts ens ha de dur a la tomba. Nosaltres solets cavant la nostra pròpia tomba.
És molt fàcil exclamar-se dels mals que venen de fora. De “la culpa de Madrid”, per exemple. Però nosaltres hem renunciat impúdicament al desig d’excel·lència, a voler administrar la parcel·la de responsabilitat individual més elemental, a la sana ambició de la feina ben feta, a voler ser, a qualsevol mena de sacrifici per ridícul que sigui.
Hem arribat a ser tant anímicament dèbils que no podrem ni digerir els nostres propis somnis.
11 comentaris:
El que comentes lliga amb l'article d'avui d'en Cardús escrit des de California.
(...)em ve al cap l'anunci que vaig sentir a la ràdio del meu país abans de sortir-ne, el del jove.cat, i que acaba: "Anar de vacances. O no anar de vacances. On anar. Com anar-hi. Quan anar-hi. Amb qui anar-hi. Algun dubte? Encara no coneixes jove.cat? Generalitat de Catalunya". I no, no m'imagino pas que aquests joves californians no se sentissin ridiculitzats i vexats per una administració pública que s'oferís a dir-los on poden anar de vacances, com i amb qui. Ni m'imagino que aquí als Estats Units, davant dels accidents mortals de moto, a la majoria se'ls acudís dir que la culpa és de l'administració, com sortia a l'enquesta de l'AVUI de fa uns dies (59 per cent, culpa de l'administració; 15 per cent, dels motoristes i administració, i només un 26 per cent, dels motoristes. Res dels altres conductors. Una administració homicida!). Perquè això nostre ja no és l'Estat de benestar, ni tan sols l'Estat paternalista. Això nostre és l'Estat Supernanny!
Fa poques setmanes La Vanguardia dedicava una de les seves enquestes "on line" a una pregunta surrealista: La Generalitat hauria de subvencionar les castanyeres perquè no desapareixin?"
El més increible no és que a algun soviet de la redacció se li acudis que l'estat ha de cuidar-se de les castanyeres. La part formidable de la història és que un 40% de les respostes eren en favor del sí. No comprem castanyes, però estem d'acord que l'administració les subvencioni. A quina mena d'estat superlatiu aspirem?
Salut i fins aviat,
Marc Arza
joliu,
Absolutament d'acord amb l'article que cites. Com més lluny vas, més conscient ets de la catàstrofe. Som un país de fireta que acceptem ser de fireta.
Marc,
Veig que aquesta enquesta t'ha traumatitzat tant com a mi la visió d'aquesta independència tan bramada però tan poc meditada.
Realment, repeteixo, som un país de fireta.
Tens molta raó. La independència no la duran els bramaires, ni les acusacions de traïció. EL gran problema és a l'hora de convèncer els que no són nacionalistes de cap manera. La batalla entre sobiranistes o catalanista és una batalla entre siux i xeroquis.
M'agrada el teu bloc.
Una abraçada.
Aviso que demà publicaré un post que vol ser una reflexió sobre l'estat general de Catalunya a hores d'ara... i la seva perspectiva de futur.
Jo no em pregunteu perque ja que no ho se , segueixo mes preocupat en com arribar-hi i no pas en que farem si hi arribem , no comparteixo aquest optimisme de que hi ha possibilitats reals d’arribar-hi , i no em preocupa gens que passarà quan hi arribem per exemple amb el tema de las castanyes ja que em preocupa igual si les subvencionem siguem o no independents , es a dir que el 40% de catalans estiguin a favor de subvencionar les castanyes ESGARRIFA però no es pas quelcom derivat de d’independència , es un altre problema que ja mirarem si som capaços de resoldre un cop siguem independents.
M'hauras de donar un dia per a respondre...
jordi,
El problema és que com a país aspirem a tan poc, que som capaços de fer les absurditats més grosses.
Celebro que t'agradi aquest blog. Això anima molt.
Per cert, passa l'adreça del teu. No tinc manera d'accedir-hi!.
Tonibanez,
Estem avisats i prometo llegir-lo. L'espero en candeletes!.
Mikel,
Et convido que vinguis a escoltar a en López Tena. És una sobredosi de moral pels que no ho veuen tan clar.
És com anar a Lurdes sense moure't de casa i tornar curat.
RA,
Pren-te el teu temps. El tema no és fàcil. Ja ens avisaràs quan arribi la resposta.
Jo un dia ho vaig dir i van ressenyar al singular. Vaig dir què el millor de ser independents seria què la culpa ja no podria ser "de Madrid".
Com què la inversió pública seria nostra i nosaltres fàriem la assignació dels recursos, no es podria acussar a "Madrid" o del mal manteniment ni de la escassà inversió. Perquè en tot cas s'hauria de culpar a la Generalitat.
Els nostres governants, sobre tot de més a l'esquerra, no és podrien espolsar les culpes esgrimint què la culpa es de Madrid.
I si en els cassos de incompetència fragrant, és demanessin dimissions i cessament no es podria negar el govern. Esgrimint què han d'evitar què el govern àmic quedi malparat.
Pot ser per alguns autoanomenats independentistes no volen la independència realment per no voler responsabilitats.
Jo també crec que aconseguirem la independència, no sé quant trigarem, però un cop siguem lliures i constituïm un nou Estat europeu, aleshores haurem de lluitar per millorar el país en qüestió política. Almenys a mi no m'agraden els polítics que tenim. I és que en una Catalunya lliure no ens trobarem una Mancomunitat com la que recordes.
Un text molt ben escrit. T'hem publicat l'article a meua.cat
Per a qualsevol cosa, pot contactar amb nosaltres a diari@meua.cat
Salutacions i fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada