Itching like grass

Gentades

Com ja vaig comentar fa dos posts, la presentació del llibre de’n Jordi Graupera sobre en Xavier Sala i Martín és una magnífica ocasió per trobar-te gent o descobrir-ne de nova. Aquesta mena d’efecte també passa als enterraments. Però la cosa és més depriment.

En un acte d’aquests hi ha d'haver tota una estratègia. No per sentir el que s’hi diu, que està més que sabut abans de començar. Sinó per acabar pescant aquest material humà sense haver de moure un dit.

La meva guia d’èxit consta de:
Recomanació primera: arribar tard. Vint minuts. Apurar més ratlla la temeritat, perquè pot passar que ni puguis accedir a la sala.

Recomanació segona: donat que no trobaràs lloc per seure, mai decideixis ocupar l’espai de cap passadís per mirar de ser ben a prop de l’escenari. Mai. L’òptim és ubicar la zona dels canapès, però sobre tot el bar. T’has de plantar allí. La situació perfecta és aquesta.

Quan els oficiants donen per acabat l’acte, comença una riuada de gent que passa pel teu costat. Saludes l’un, l’altre, despistes i també et tombés d’esquena quan albires segons qui. Et fas ben visible al pesat que et convida al puto acte, però de lluny. La tècnica podria resumir-se en “veure i ser vist”. No la oblideu mai a la vida. Aquest principi us pot capgirar el rumb del futur.

Fent aquests “driblings” que va arribar en David Madí. Ha escrit el llibre “Democràcia a sang freda”. El presentarà ben aviat. Ell és un tipus que res té a veure amb el que apunten les cròniques. Li vaig dir que llegiria el seu llibre i que si s’avindria a fer un sopar per parlar-ne. Va constestar afirmativament, però que s’ha de mirar l’agenda. “En tot cas, aquest mes impossible”. Collonut, vaig pensar. La meva agenda és totalment diferent, però no accepta més històries immediates. Avui, per exemple, hi torna a figurar un sopar amb en López Tena!.

Dissabte vaig comprar el llibre de’n Madí. He començat a llegir-lo. Primera impressió: molt ben escrit. Molt. M’ha sorprès gratament. No puc jutjar gaire cosa més. De moment el que s’hi diu m’interessa força. És un llibre que enganxa, pel contingut i per tal com està relatat.

Benvolgut lector, et demano a tu: creus que val la pena emprenyar a en Madí, per tal de concretar-hi un sopar?.

(Mai m'hagués pensat que un acte com el de dijous pogués portar tanta cua de gent).